Potser

Potser és perquè m'acabo d'infiltrar -telefònicament parlant- a un sopar d'amigues -de les de tota la vida-. Potser és perquè l'”hola” i l'”adéu” que m''han dit a l'unisó l'he sentit com si fossin dins de la meva habitació. Potser és perquè definitivament les tinc dins la meva habitació -fotogràficament parlant-. Potser és perquè ja fa quatre mesos i mig que no les abraço -i vinguent de mi, és molt-. O simplement potser és perquè són massa especials, i sentir-les a prop fa que la panxa es remogui per dins. Sí, deu ser això.

Manu Chao

No hi havia d'anar. Al final, però, i gràcies a la Vane, vaig gaudir d'un concert increïble. Molt millor del que m'esperava. Bona companyia. Bona vista (una quantitat de nois guapos junts important -des que vaig arribar, crec que és la vegada que n'he vist més, o n'he vist algun-). Fins i tot vam intentar fer un castell -tradicions tarragonines-. Cançons i olors conegudes. Olors a Viñarock...Bons records. I un nou bon record.

Com si féssim un Apolo un dimecres qualsevol, Rumba de Barcelona

O com si féssim un Mariskal un divendrse qualsevol, Mala Vida

Excursión al Río Clarillo

Una excursión semi-improvisada. Vanessa, Miguel, Adri y yo. Un sábado de sol, fotos, bosque, senderos, río y biólogos. Quedamos a las diez y nos encontramos con Vane, pero Adri y Miguel con sus compañeros Caña y Resaca llegan a las diez y media. En metro hasta Puento Alto, y una visita al Jumbo para comprar alguna cosa de comer. Viaje en bus hasta la única reserva natural de la región Metropolitana de Santiago: la Reserva Nacional Río Clarillo. El conductor, un loco que hizo que casi sacara lo poco que había desayunado. Robo: no hay descuento para estudiantes. Suerte: un hombre nos sube los cuatro kilómetros que tenemos que andar hasta la entrada del parque. Un poco de crema solar (suerte que Miguel pensó en traerla, sino mis hombros estarían sin piel -y no rojos como están ahora-). Sendero Allwuen Mahuida. Y cuando el sendero termina, no pasa nada, Adri y Miguel deciden que nos saltemos el camino e investiguemos -hagamos la cabra-. La vista desde arriba, increíble. Por el camino nos encontramos con un grupo de estudiantes de biología de la Universidad de Chile, que están con todo el curso en una salida de campo (buscan bichos, miden telarañas...). De bajada, un poco de tobogán, o tierra resbaladiza -como se quiera llamar-. Y para almorzar, nada mejor que unos bocadillos sentados en la arena y las rocas al lado del Río, perfecto para remojarnos, comer, dormir la siesta y disfrutar del paisaje.
Cuando lo único que faltaba era volver hasta Santiago, otra vez el grupo de estudiantes, que nos invitan a ir con ellos en autobús hasta Santiago. Más suerte.


Pregunta del día -para variar-: “¿y por qué Chile?”. Y la frase del día -ofrecida por Adri a las tres de la mañana en el asado para celebrar los cumpleaños de Víctor, Elena e Iñaki-: “a mi me gusta salirme del camino”. Una buena frase para resumir y terminar el día.

Avui he vist un atos de color blau

Tornava de l'agència de viatges. Preparar l'esperat tour familiar a la Patagònia em posa de bon humor. Tinc ganes que arribi Nadal, no només per gaudir del paisatge que segur que serà al·lucinant, sinó també per poder abraçar aquells que em vénen a visitar. Doncs això, tornava de l'agència de viatges pel carrer Antonio Varas, a punt d'arribar al número 999, quan ha passat per davant meu. Ha fet que em girés tota jo -cap, cos, peus...- i que em quedés parada observant com marxava entre els altres cotxes. Era un Hyundai Atos. I això no és tot... era de color blau pitufo. He hagut de mirar ràpidament la matrícula no fos cas que la meva mare hagués decidit creuar el “xarcu” amb el cotxe per fer-me una sorpresa. Si fos un dibuix animat, el cotxe hauria aparcat davant meu. Com que no ho sóc, l'Atos Blau Pitufo ha continuat el seu camí i jo, el meu.

Especial

http://www.youtube.com/watch?v=ozH-mxF1y7M

Algú molt especial em va dedicar aquesta cançó. Algú que està visquent un moment que segur que recordarà tota la vida. Algú qui està treballant en un projecte envejable. A vegades em pregunto per què m'han servit gairebé quatre anys de periodisme. Què n'he tret de tot això. I la resposta sempre és la mateixa: puc haver après més conceptes o menys, però he conegut persones que m'han ensenyat del dia a dia, que m'han fet obrir els ulls quan més tancats els tenia, que han fet que valés la pena fer tres anys d'Història de Catalunya. I ara, immersa en la Història de Chile, algú molt especial em dóna l'empenta que necessito perquè continui llegint la vida de polítics que fins fa dos dies no em sonava ni el seu nom. Em dóna l'empemta perquè vegi els colors de cada racó i, una vegada més, em dóna la força que just en el moment necessito. Avui aquest algú especial fa vint-i-un anys. Un algú a qui puc dir “amiga” amb totes les lletres. I sense voler que aquest petit blog es converteixi en un calendari de felicitacions recurrents, crec que la situació s'ho mereix. Perquè del Sàhara a Xile ara mateix no hi ha distància. Perquè penso en ella, i aprofito cada moment l'energia que m'envia. Vint-i-un petons són pocs per algú especial, però jo els envio de totes maneres, esperant que els rebi i els sàpiga guardar. Escolto la cançó, i fugen totes les pors. Per molts anys noia de les rastetes, i fins molt aviat.

Carta a una polilla

No-benvinguda polilla,

et deus preguntar a què són degudes aquestes línies, què has fet per merèixer uns minuts del meu temps, i com és que penso amb tu. Doncs espero donar-te una resposta ben clara, i que no m'hagis de tornar a molestar com aquest matí.
Sembla ser que la teva família -o tot el poble sencer- heu decidit instal·lar-vos a l'edifici 999 d'Antonio Varas. Està bé pensar que com a mínim ara no heu preferit el departamento 74 -us devia quedar petit, m'equivoco?-.
Em resigno a trobar una polilla per dia a l'habitació, o tres o quatre al menjador, a baixar a peu quan algun dels teus iguals es diiverteix dins l'ascensor. T'he de dir que us assembleu força totes, ja que quan pareu el sol, l'ombra -o el que estigueu fent- a les parets de l'escala, em sembleu molt poc originals. Si fos un dibuix animat (és un exercici que sovint fem amb l'Eunís -imaginar-nos què passaria si fóssim un dibuix animat) a dalt de l'edifici hi romandria una enorme -enormíssima- polilla que aniria repartint les cris per l'edifici. Sovint, quan arribo al pis, miro enlaire per veure si ha aparegut -ja no em sorprendria-. Si fos un dibuix animat, tu tindries un sensor d'aquells de color ver que surten a les pel·lícules de ciència ficció i sabries a cada moment on em trobo. Però no ho sóc.
Així doncs, m'expliques què hi feies avui asseguda al meu costat a l'autobús? Gairebé mai -per no dir mai- em puc asseure quan agafo la micro per anar a la universitat al matí. Avui estava davant de tota la gent que es preparava per donar empentes i poder seure. Però no m'han avançat, i m'he pogut asseure pensant que, per fi, podria gaudir del viatge de mitja hora llegint el text d'Història de Chile.
Però no. De tots els seients i finestres que hi arriba a haver a l'autobús, t'has hagut de posar al meu costat. Tot el viatge. Tot. I mira que t'he obert la finestra perquè sortissis -qualsevol polilla, per més burra que fos, ho hagués entès-. Però tu no. Tu has fet que tingués un ull als apunts i l'altre a les teves ales repugnants i fastigoses de color marronós-groguent-lleig.
Em sap greu dir-te que no ets benvinguda. Que no vull que t'asseguis més al meu costat a l'autobús, si és que no vols córrer la mateixa sort que les teves iguals i morir esclafada per una estimada sabata -evidentement molt més estimada que tu-.
Avui has tingut la sort que no em podia treure la sabata enmig de la micro, i ara tens la sort que et deixo triar: si et veig, et mato. No hi ha més. Per tant, pots no-molestar-me i estarem tots tranquils. No és una amanaça, només és un avís, per si de cas. Així doncs, espero no veuret mai més.

La teva enemiga a qui no et convé acostar-te...

Júlia.

Tarde de diseño

Una feria de diseño. Eunís y Júlia, con un look friki/cool/moderno. Algunas compras. Flores. Un trago en el patio Bellavista. Moda. Palabras entre amigas. Confianza. Fotografías prohibidas/censuradas/increíbles. Miradas. Juntas, una tarde bakán.

Risas en el Sur

14 horas sentada en un bus, en un asiento semi-cama -no se donde lo ven esto de cama- para llegar a Puerto Varas.
Álvaro y yo esperábamos al resto que llegaban en otro bus, una hora más tarde, para poder entrar en un hostal, dejar las cosas, y salir a conocer un poco del Sur. Mientras, encontramos un hostal que nos pareció bien, aunque cabe remarcar, sin desayuno.
Éramos siete -sí, como los siete enanitos-, y después de ir a la oficina de turismo y descartar los tours organizados -con un precio increíblemente alto- optamos por subir a una micro y visitar lo que la dueña del hostal nos había recomendado.
De primero una del Lago Todos los Santos, donde “los más pequeños” -para decirlo de alguna manera- se entretuvieron tirando piedras en el agua -no para ver cuantos saltos daba, sino para demostrar quien tenía más fuerza y la lanzaba más lejos...que machotes, todos-. Incluso uno se despistó y dejó caer el móvil en vez de la piedra -suerte de la sirena que se lo sacó y lo dejó en la orilla-.
De bajada a Ensenada -algunos en micro y otros corriendo- nos paramos a los Saltos de Petrohué, donde comimos unas fantásticas vienesas/bocatasdeatún/panconalgo, menú que se repetiría los siguientes días. Y después de disfrutar de las vistas, de caminar por el sendero de los enamorados, de acercarnos a la orilla del río y de decidir cual sería el orden de nuestra muerte en caso de encontrarnos en una película de terror, subimos a otra micro, esta vez algo peculiar. El conductor se ofreció -a cambio de, evidentemente, una suma de dinero- a hacernos de taxi por la zona. Y la jugada nos salió bien. Nos subió al Volcán Osorno, nos esperó a que anduviéramos y sacáramos unas fotos un poco más arriba, y nos volvió a bajar a Puerto Varas. No sin antes pararse en la Laguna Verde -de un intenso color verde esmeralda que se debe a los minerales que forman esta pequeña ensenada del Lago Llanquihue, conectado por este por un estrecho canal-. En la laguna, unas fotos más, algunos intentos de llegar al otro lado de la laguna lanzando una piedra -algunos con más acierto que otros- y vuelta a la micro, sin olvidar que “nuestro” conductor nos estaba esperando. Antes de llegar definitivamente a Puerto Varas también nos aturamos el en Mirador Cráter la Burbuja, sitio que nos sirvió para continuar la broma de nuestro viaje de terror cuando unos muchachos con una motosierra en su auto nos siguieron detrás del autobús.
El sábado nos acompañó la lluvia todo el día: en Puerto Octay, en Frutillar -donde probamos el koujen acompañado de un chocolate caliente- y finalmente en Puerto Varas, donde llegamos justo a tiempo para ver la segunda parte del partido Chile-Colombia que sirvió a Chile para clasificarse para el mundial después de ganar 4-2. Las celebraciones en la plaza (“chileno, chileno de corazón, salta en la barra y dale al tablón, que chile va a ser campeón...”) y la felicidad del casero del hostal, nos dieron que hablar durante la cena.
El domingo tuvimos suerte de no perder el autobús que nos tenía que llevar a la Isla de Chiloé. Durante la noche se había adelantado la hora, y ninguno de los siete nos habíamos acordado -sin comentarios-.
De Chiloé paseamos por Castro, vimos sus peculiares Palafitos y nos alojamos en un hostal que incluso sale en la Lonely -guía de María que nos hizo de biblia durante todo el viaje-. Comieron el típico Curanto en el restauranto Octavio -también presente en la dicha guía- mientras yo disfrutaba de mi merluza a lo pobre y pensaba en lo bien que estaba yendo el fin de semana.
El lunes subimos con la intención de ver pingüinos en Ancud, pero entre que el día no acompañaba, que no teníamos mucho tiempo, y que al final del viaje ya íbamos cortos de plata, lo dejamos pendiente para un futuro viaje a la Serena, y nos dedicamos a pasear por Ancud, visitar el Museo, llegar hasta el Fuerte, y almorzar bien. Nos esperaban 14 horas más de bus.
Siete personas -Vanessa, María, Álex, Álvaro, Iñaki y Adri- que no habíamos viajado nunca juntos, pero que conseguimos hacer del fin de semana largo, un fin de semana lleno de risas. Después de tres meses en Chile, recibí más de un abrazo sin que lo pidiera, hice el tonto como si estuviera en casa y me reí como no lo había hecho desde mi llegada.



Y este miércoles, una cena para siete -a poder ser, acompañada de unas risas más-.

Llibres

Avui he sortit a comprar. Fins ara tot era molt fàcil: cada dia, abans d'anar a dormir, una dosis de “Mujercitas”. I mentre m'anava impregnant de les històries de les germanes March em distreia llegint o escrivint postikcs -un joc increiblement entretingut que va sortir de la brillant ment de la meva cosineta-. Però fa dos dies que vaig escriure l'últim postick. Vaig arribar al final de la novel·la de Louisa May Alcott. I ara... què? Ja fa dos nits que no llegeixo abans d'anar a dormir. No pot ser. Per tant, i tenint en compte que avui marxo quatre dies cap al sud i tinc catorze hores de bus per anar i catorze més per tornar, era totalment necessari anar de compres, passejar-me per les llibreries de Providència fins que trobés el que buscava -sense buscar res en concret-. M'ha costat més del què em pensava, però ha sigut entretingut. Això de perdre'm enmig dels prestatges d'una llibreria ho trobo força interessant. La idea era tornar amb dos llibres, però al final he tornat amb quatre. La meva cara de susto quan m'ha dit la suma total crec que la llibretera la recordarà tot el dia. He trobat que els llibres aquí són cars -encara que no per això n'he tornat a deixar cap al seu lloc-.
No puc dir els llibres que he comprat. Continuaré el joc de la Berta d'omplir-los de missatgets i, per tant, prefereixo no mencionar els títols. Només diré que estic contenta de la meva compra. Després de gairebé tres mesos a Xile encara no havia comprat així, per gust.
El matí d'avui m'ha recordat el dia de Sant Jordi, d'aquest any, quan amb la Marta ens vam passar tot el matí rebuscant a les llibreries de Barcelona algun llibre que pogués agradar al nostre “amic invisible”. Vam menjar una crep -una super-crep, de fet-, vam passejar-nos per les Rambles i vam fer quatre fotos. Demà la Marta marxa al Sàhara (Marta: ara treballa, gaudeix i aprèn, i el dia de reis, arriba a Santiago amb mil històries per explicar-nos, que les voldrem sentir). Marxa al desert que fa nou mesos va entrar quasi sense voler a les nostres vides, als nostres records. I estic segura que a la maleta hi portarà més d'un llibre, entre ells, “Els jugadors de whist”, de Vicenç Pagès Jordà. Si aquesta novel·la hagués estat a la llibreria, jo també me l'hauria comprat.

Pequeños placeres

Este fin de semana ha sido tranquilo, pero lleno de pequeños detalles. Una cena de seis personas que terminó en un caraoke de la calle Manuel Montt. Una tarde de sábado de fútbol y billares acompañada de Álex, Iñaki y Álvaro. Un pequeño asado de sábado noche con Eunís, Cora, Amelie y Álvaro. Y un domingo de sofá, lectura y skype.
Y entre la tarde con los chicos y el asado, un bonito contratiempo. Amelie me llamó a las siete de la tarde para decirme que un amigo -también francés- le había dicho que había un espectáculo de danza a las ocho, al lado del museo de Bellas Artes. Agradezco desde aquí a Amelie por llamarme, ya que fue uno de los mejores momentos de la semana, y des de entonces que sigo pensando en este proyecto de danza joven: “Con-jugando realidades”. Los artistas empezaron fuera, en la calle, con una actuación entre danza y teatro un poco surrealista -porqué negarlo- pero que invitaba a seguir viendo lo que nos querían mostrar. Diez minutos más tarde estábamos entrando en el Anfiteatro de Bellas artes, sin techo, pero con cojines en las gradas y un escenario que esperaba hacer vibrar al espectador. Y así fue. Incluso una niña pequeña que tenía detrás -no debía tener más de dos años pero se notaba que sus padres la deben haber llevado a más de un espectáculo por su atención puesta durante las casi dos horas que duró- se entristeció cuando interpretó que un hombre se enojaba con su mujer, o rió cuando la situación lo pedía. Y sin palabras, sólo con movimientos, saltos, caídas, vueltas... los bailarines evocaban situaciones cotidianas, realidades del día a día. Parecían plumas, con su cuerpo hicieron de la danza un arte fácil -sabiendo que no lo es para nada-, y guardaron una fuerte arma para terminar: un grupo de cinco chicos que en una película bien hubieran ido vestidos de ángeles, porque realmente pareció que flotaban en el escenario. Y todo esto gratis, pidiendo sólo la voluntad de quienes supiéramos ver su trabajo. La verdad, he pagado por ver obras que no le llegan ni a la sola del zapato.
Danza contemporánea, danza que me recordó la época al “Guillem de Montgrí” o al “Cine Petit” cuando preparábamos la función de final de curso, danza que me hizo y me hace pensar en una amiga especial que nunca ha dejado del todo este tipo de baile, danza que me hizo aplaudir porque realmente valía la pena, y no por compromiso o por educación.
Y cuando llegué al departamento, después del pequeño -y bueno- asado para cenar, me quedé sola mientras los otros iban a tomar algo. Y es que después de este pequeño placer envuelto de danza, quería otro: la lectura. A punto estaba de terminar el libro “Mujercitas” -el cual he terminado hace cuestión de dos horas- y quería sentarme en la cama mientras disfrutaba de este otro pequeño detalle. Últimamente no me apetece mucho salir de fiesta -a lo mejor es que me empaché cuando llegué a la capital chilena-, y aunque estoy segura que las ganas me volverán a venir, de momento continuaré disfrutando de pequeños momentos leyendo, escribiendo, y descubriendo la ciudad que me envuelve, y que tiene tantas dosis de arte escondidas -esperando, sin prisa, que las encuentre sin buscarlas-.

Setmana dieciochera

Del 14 al 20 de setembre van ser uns dies per desconectar i celebrar, com tots els xilens, les festes pàtries. El “dieciochero chileno” -18 de setembre- és un dia festiu per tot els xilens. No només es menja “asados” y “se toma harto”, sinó que també es balla cueca i es surt de festa a “las fondas”. I, està clar, això és el que vam fer. Però començaré pel principi. De dilluns a dimecres vaig anar al Radal, a las Siete Tazas. Després de passar la tarda a Rancagua -ciutat que no recomano-, fer nit a Curicó i esmorzar dues magdalenes amb un suc natural de taronja i plàtan -esperant que així millorés el meu costipat- vam acabar a Santa Anna, un dimarts de setembre, esperant que alguna bona persona ens pujés fins al càmping del Radal -només hi havia un bus a les 5 de la tarda, i eren les 11 del matí...-.

Un bus ens hi va acostar un tros, després un altre bus -aquest cop de treballadors que arreglaven els camins- ens va fer el favor i ens va pujar un tram més, fins que, després d'esperar entre 2 i 3 hores, un home ens va deixar pujar darrera el seu jeep per acostar-nos al càmping. Muntar la “carpa” -tenda a la resta de llocs-, fer un soparet enmig de la foscor i esperar que l'endemà fes un dia esplèndid per caminar. I el dimecres no podia fer més bon dia. Caminar, visitar les Siete Tazas (set cascades una rere l'altre, preciós) i dinar al costat del riu. A part de la fred de les nits, l'excursió no podia haver valgut més la pena.


El dijous al matí quatre noietes ens vam dirigir a Pichilemu a passar les “Fiestas Patrias”. Després de viatjar amb quatre busos diferents hi vam arribar. Aquí ja ens vam ajuntar amb la resta de la gent, i ja no vam dormir en tendes, sinó en unes cabanyes ben boniques. Vam menjar asados, empanades, vam beure pisco i “chicha”, vam riure una estona mirant les capalines dels carabineros que anaven sobre els cavalls, vam aprendre les cançons més novedoses d'aquí -faré una llista pròximament- i em vaig fer un fart de ballar el ball tradicional: la cueca -algun dia li dedicaré un comentari com cal-.

Pichilemu és un poble de surfistes, amb grans onades, sorra negra, el cap “Punta Lobos”, carrers amples -molts sense esfaltar-, amb cabanyes a costat i costat i que viu del surf. Típic poble on pot passar una sèrie americana d'aquestes que es miren quan tens quinze anys. Tinc la impressió que hi tornaré...em vaig quedar amb les ganes de probar el surf.


Diumenge, després de set dies voltant, tornada cap a Santiago, cap a la rutina, cap “a casa”.

Olors de primavera

Mentre la fred sembla que no marxi mai, la primavera ja ha entrat a Chile. Diuen que aquest any la calor arribarà una mica més tard i que no la notarem fins a l'octubre. La veritat és que de tan en tan fa un dia de sol, del que pots anar amb màniga curta, o amb un jersei prim, però aquests dies es poden comptar amb els dits d'una sola mà. Tot i això, n'hi ha que tenen un instint natural per saber que arriba la primavera i fan que persones com jo, que intenten descobrir coses noves cada vegada que passen per un carrer -encara que hi hagin passat cada dia durant dos mesos- s'adonin que alguna cosa està canviant. Estic parlant de les flors, i les olors que acompanyen a aquestes. M'ha passat dos dies -que m'he hagut d'aturar i observar al meu voltant a causa d'una forta olor que em pujava pel nas-.
Fa dos dies, quan anava a “mi departamento” tot baixant pel carrer Antonio Varas, vaig passar per davant d'una casa que sempre m'ha sorprès perquè té un mur ben alt -tan alt que és impossible veure què s'hi amaga al darrera-, i a sobre un filferro de punxes, com si es tractés d'una presó o un camp de concentració. Fins fa dos dies m'imaginava un interior brut, ple de males herbes i descuidat. Però per sorpresa em va arribar una olor a flors, a primavera. Una olor com la del jardí de l'àvia -ben cuidat, preciós-. Una olor que va fer que imaginés l'interior del pati -fins aquell moment tenebrós- com un espai net, bonic. I aquí ja ve quan vaig continuar el meu camí imaginant-me com m'agradaria assentar-me enmig d'aquell jardí amb un llibre o una guitarra.
Quan vaig arribar a casa -i em vaig posar a estudiar història de Chile- em va marxar completament del cap la meva trobada amb la primera olor de primavera a Santiago.
Ahir però, quan anava cap a la Universitat, vaig acostar-me a “El castaño” -una fleca/pastisseria que es troba en gairebé tots els carrers de Santiago- i per això vaig haver de travessar un parc. I és aquí quan la bona olor que et recorda a primavera va tornar. Vaig mirar al meu voltant i em va semblar que ningú s'adonava que alguna cosa estava canviant. De fet, si no fos per aquestes olors de primavera jo tampoc ho hauria notat,, ja que l'anorac no me'l puc treure, de moment. O sigui que encara que hagi de posar-me un jersei ben gruixut cada vegada que vull sortir del pis, ara sé que en alguns racons de la immensa ciutat, la primavera ja s'hi comença a notar. Serà la segona primavera que viuré aquest any, n'hi ha que tenim sort.
...

Una cançó per acompanyar: "La primavera trompetera", de Los Delincuentes

Aquí i allà

El hotmail, per enviar un bona nit, un gràcies, un t'estimuT.
El messenger, de tota la vida, amb una llista de bons amics.
El facebook, la nova revolució que ens fa ser xafarders a tots -no cal que ningú ho negui-.
L'skype, per poder escoltar algú tocant la guitarra, preparar un viatge per Nadal, o veure l'avi com em saluda mentre jo li llenço un petó, “tan se val”.
I un detall més: les cartes. Una cada setmana per tenir present, en tot moment, que hi ha algú que pensa en mi.

Sóc a Santiago de Chile, sí, però també sóc conscient que he compartit més de vint-i-un anys amb la mateixa gent. Uns des des principi, altres s'hi han anat afegint. I marxar un any significa desconectar, conèixer, descobrir, però no oblidar. Per això envio e-mails, escric al messenger, poso fotos al facebook, parlo per l'skype i contesto les cartes. Perquè estic gaudint l'aquí, però també recordo l'allà.

Carrers

A Torroella quan era petita em deien: “abans d'atravessar un carrer mira a l'esquerra, a la dreta, i torna a mirar l'esquerra”. Els nens de Santiago no tenen aquest problema: només han de mirar cap a u un costat. La majoria dels carrers són d'un únic sentit.
Amb alguns carrers ja m'hi he familiaritzat. Començaré parlant de Carlos Antúnez. A cinc minuts de la parada de metro Pedro Valdívia, al carrer Carlos Antúnez hi viuen la Cora, la Núria, l'Ivet i en Diego. Les antuneras ens van acollir molt i molt bé mentre buscàvem departamento amb l'Eunís. Diríem que és com una segona casa!
Un altre carrer dels nostres és Lota. A Lota hi viuen la Nerea, la Maite, en Dani, en Marco i en Quisco.
El Carrer Antonio Varas és el nostre. On hi ha ubicat el departamento “las polillas”. És un carrer amb diferents facultats de la Universidad de las Américas, és a dir, molts estudiants i bon ambient, encara que una mica més lluny del metro (Manuel Monnt). Just al costat del departamento hi ha una escola (nens cridant de bon matí, jugant a bàsquet, tots amb uniforme...). N'hi ha que potser us molestaria el soroll de nens cridant tan aviat, però a mi em fa aixecar del llit de bon humor! Plena de vida i d'ànims per començar un nou dia.
Està bé saber com arribar als llocs. Aquí el taxi és molt més barat que a Barcelona però si noten que ets extrangera ho aprofiten per fer més voltes de les que calen. O sigui que has de dir: “baje por Manuel Monnt hasta Alférez Real, y allí a la izquierda, porfavor...”
Calle 11 de septiembre, Ricardo Lyon, Suècia... noms que em sonen més que qualsevol carrer de Barcelona.
Només una anècdota. Venint cap a casa, ahir, em vaig trobar una noia -anava una mica perduda- que em va preguntar el nom d'un carrer: Orden de Malta. És un carrer petit, però va coincidir que just està a prop del pis. I vaig poder acompanyar-la fins al seu destí. Pot semblar una tonteria, però em vaig sentir com a casa.

(foto del dia del partit Chile-Venezuela, ja ho veieu, això ja és casa nostra)

Departamento "las polillas"

Trobar departamento: tota una odissea.
Entrar-hi a viure i que hi hagi una plaga de polillas: una anècdota (en aquell moment un malson) més per explicar.

Agafar-s'ho amb bon humor (ara que ja ha passat): no té preu!


Departamento “las polillas”, hi esteu tots convidats!

Primeres impressions

De Santiago? La primera imatge que em va permetre dir un “ualaaaaaaaaa” va ser al primer semàfor que ens vam parar. Dos nois van pujar a dues noies a sobre i aquestes van començar a saltar -sobre seu-. A fer piruetes vaja (com les típiques animadores de les pel·lícules americanes, que fan concursos, doncs més o menys). Ara ja no dic un “uaalaaaa” cada cop que ho veig, però quan passo amb la “micro” per davant un semàfor, no puc evitar girar el cap i seguir els seus moviments.
I no només acròbates, sinó que entre venedors de mocadors, roses, menjar i tot altre tipus de cosetes que es poden vendre, també s'hi amaguen malabaristes i artistes de tot tipus.
També tenia pors: d'anar sola pel carrer, de no trobar un pis, de trobar massa a faltar la meva gent, de no saber estar sola, i de tantes altres petites novetats que sortien de la meva rutina diària. Algunes d'aquestes pors ja les he passat, i les he superat -tomaaa!!!- però sempre n'apareix alguna més, encara que ara sé, que si vull, és fàcil trepitjar-la i així sentir-me com a casa.
Entrava a la ciutat amb el transfer (una espècie de taxi que et porta de l'aeroport a caseta per unes cinc lucas) quan dins meu em va venir una frase, que no vaig poder evitar enviar en un missatge a la família: “Hi estaré bé aquí”. De fet, ja ho estic.

Santiago de Chile

Santiago és una ciutat gran, enorme! Només a Santiago hi ha gairebé els mateixo habitants que a tot Catalunya. Qui em coneix sap que sempre he dit que sóc de poble (i orgullosa!). Som de poble, oi nenes? sí. I aquest és un altre canvi. Viure enmig d'una gran ciutat. Amb molts “autos”, moltes “micros”, i el “metro”, molta gent i molts gossos. En aquest sentit Santiago m'ha recordat a Atenes -pels gossos vull dir-. Recordo que quan a segon de batxillerat vam anar a Grècia, em va sorprendre la mà de gossos que hi havia al carrer. Doncs a Santiago també, però són diferents. No fan tan mala cara, sembla que hi visquin bé al carrer. Segueixen les motos, fan caure alguna bici, i dormen al costat dels arbres. Però de fet, no molesten tant... vull dir, que no et salten a sobre, ni et borden. Simplement, hi són.

Santiago és com un cendrer. Està envoltada per l'impressionant cordillera dels Andes, i queda enfonsada al mig, amb tota una capa de smog (contaminació) que li fa de primer cel. I sobre aquest primer cel sobresurten els andes nevats, blancs, preciosos. Normalment quan veia neu era perquè estava a un lloc tranquil, pur... i des d'aquí no. Però té la seva gràcia. Des de la meva “pieza” (habitació) veig les muntanyes blanques cada matí, i rosades quan es pon el sol.
Santiago també vol dir contrastos. Hi viu gent molt rica, però també de molt pobre. Hi ha grans edificis plens d'oficines i gent ben vestida, però també hi ha xaboles que s'enfonsen al fang.
Al “ramo” (assignatura) d'Història de Chile, a la U, hem començat per la guerra del Pacífic i som al 1900...i bàsicament parlem d'aquestes desigualtats que, malauradament, encara duren.
M'agrada aquesta assignatura, molt. Suposo que si fes un any sense història seria com no fer periodisme. M'hi he acostumat. Podria fer la carrera d'història després... (no, ara ja m'estic passant...).


Una curiositat -perquè no és res més que això- de la vida a Santiago: el paper de water no es tira al water, sinó a la paperera... perquè sinó, el water s'embossa, o això diuen (per sort encara no he estat present a cap esdeveniment d'aquest tipus...).
Santiago és coses per fer, parcs per passejar, museus, teatre... Santiago és, sens dubte, moltes coses que encara he de descobrir.

...
(fotos fetes desde mi departamento)

El viatge

Llarg. Molt llarg. Un viatge que me'l recorden diferents cançons. La primera “I'm Yours”, de Jason Mraz. Sempre m'ha posat de bon humor (de buena onda como dirían acà). I just quan entràvem a l'aeroport, amb la ràdio posada a l'Atos de color blau pitufo, va començar a sonar. Un bon començament de viatge, vaig pensar.

A dins de l'aeroport, en Joan va treure la guitarra. Primer “Xile”. Després, “Grita”, de Jarabe de Palo. D'en Joan, una frase abans de marxar: qualsevol cosa “grita”, jo et sentiré. De la família Pagès-Massot una forta abraçada. De la Cristina, un “t'estimut massa”. I de la millor de les mares: “ets valenta, jove i dona. Ho tens tot a favor”.
I des de les escales mecàniques, agafada ben fort de la que seria la meva companya d'aventures, jo enviava un gran somriure. Els plors de després me'ls guardo.

Al primer avió (Barcelona-Madrid) moltes imatges, molts records -bons records, un nus a la panxa, normal, suposo.
Al segon avió (Madrid-Buenos Aires) la pel·lícula “Austràlia”, i una altra cançó: “Sin miedo”, de Rosana.
Al tercer avió (Buenos Aires-Santiago de Chile), a part dels nervis i les ganes d'arribar, una última cançó: “Me siento bien”, Hombres G.
No era conscient del que significava marxar. De fet, encara no sé si ho sóc.

(igual que en el post anterior, de seguida que en sàpiga pujaré l'àudio de les cançons, de moment estan enllaçades amb youtube)

Abans de marxar

Papers, papers i més papers. Que si el visat, que si un paper de la Universitad del Pacífico que no arriba, que si un carnet que falta per fer... I mentrestant, una cançó.

Fa un temps vaig somiar, que havia de marxar
que agafava un avió i travessava l'oceà.
No sé si és el destí, o la sort que ha estat amb mi,
però després de tan somiar, ara em toca viatjar...

Deixaré enrere el castell, Torroella i la seva gent,
mil records, imatges i cançons,
la maleta plena d'emocions.

Fa un temps vaig somiar, que podia oblidar
tot allò que sovint, se'm menjava per dins.
Potser la solució, és que pugi a l'avió,
per quan torni cap aquí, poder riure sense por...

Deixaré enrere el castell, Torroella i la seva gent,
mil records, imatges i cançons,
la maleta plena d'emocions.

Deixaré enrere el castell, Torroella i la seva gent,
mil records, imatges i cançons,
la maleta plena d'emocions.

No vull marxar sense haver cridat ben fort
No vull marxar, sense dir-vos que us trobaré a faltar,
sense dir-vos que us trobaré a faltar...

... (penjaré l'àudio de la cançó de seguida que en sàpiga!)

74 persones sopant al Restaurant Robert un 10 de juliol. 74 persones amb qui faré un altre sopar quan torni. 74 abraçades. 74 somriures que recordo cada dia, contenta, mentre descobreixo un país que, a poc a poc, em va obrint les seves portes.

El somni

Sempre havia volgut anar d'Erasmus. Com que l'anglès no és precisament al meu fort pensava demanar una plaça a Itàlia, o un Sèneca. Però de fet, Florència, Milà o Bolonya... eren bons destins.
Les coses, com tot a la vida, es van complicar. Un dimecres al matí del mes d'octubre em vaig despertar ben esverada. No sabia què havia somiat, només sabia que havia de marxar a sud-amèrica.
El primer que vaig fer aquell matí va ser anar a gestió acadèmica de la meva facultat i demanar quins destins hi havia.. La cosa estava entre Mèxic i Xile, i tenia un cap de setmana per decidir-ho. Al final, Xile. O sigui que, gairebé després d'un any d'aquell somni, sóc a Santiago de Chile. A un departamento al carrer Antonio Varias, a la comuna de Providència. Va ser un somni, sí, però a vegades -només a vegades- s'han de seguir.

'Plastilina': la línia fina de la violència

Tot i la final de la Copa, la sala Beckett, plena. Unes 75 persones han pogut gaudir de poc més d’una hora de tensió amb Plastilina, de Marta Buchaca.

L’obra, dirigida per Marta Angelat, compta amb dos actors reconeguts: Mone i Pere Molina, i quatre personatges entre disset i divuit anys, representats per actors tan joves com els personatges: Albert Carbó, Albert Joseph, Vicky Luengo i Jaume Madaula.

Plastilina parla de la violència i Marta Buchaca aprofita la reflexió posant cara a protagonistes d’una història inventada, però propera a tots. Explica el cas de Mauricio, un indigent de 53 anys cremat en un parc per uns adolescents aficionats a fer vídeos on es veu com es comporten violentament envers algunes persones. D’aquesta manera, Buchaca ha volgut recordar l’assassinat d’una dona gran cremada després de ser ruixada amb gasolina mentre dormia en un caixer automàtic de Barcelona.

Gairebé vint escenes amb diàlegs del tot realistes que porten a situacions quotidianes entre tres amics, dins de la família o davant una noia. I tot això a la mà de dues actrius i quatre actors amb una gran sintonia entre ells dalt l’escenari. Escenes curtes amb flashbacks i flashforwards, que fan que no es segueixi un ordre cronològic dels fets i que els actors hagin de canviar de registre contínuament, fet que demostra la fantàstica feina realitzada pels actors. Amb una escenografia minimalista: un sofà i dues butaques amb un braç com a taula, i movent endavant o endarrere un moble o un altre, juguen i creen espais: una sala d’estar, una cel·la d’una presó, una plaça o l’habitació d’una noia. Els diferents espais també s’aconsegueixen amb la il·luminació, senzilla, que dóna importància a punts concrets de l’escenari per intensificar més, o menys, la situació.

Entre escena i escena, l’escenari fosc i música de fons. Escenes curtes i en desordre que fan que la història es vagi construint a poc a poc. Mentre que és al principi quan es coneix que ha passat alguna cosa, fins a la meitat no sabem el què, però abans ja hem anat veient impressions dels pares d’un dels nois, en Marc, o de la xicota de l’Arnau. Les escenes combinen diàlegs entre dos personatges, converses entre amics o, fins i tot, monòlegs. D’aquesta manera aconsegueix mostrar la incomprensió d’uns pares que no saben què han fet malament perquè el seu fill s’hagi convertit en un assassí. Així doncs, es tracta d’una obra dinàmica que aguanta des del principi fins al final la tensió que comporta parlar de violència. Tot i així, i a través dels diàlegs, fins i tot en alguna escena trenca amb la tensió i fa que el públic rigui d’alguna situació absurda, per exemple quan la mare està fent la vora dels pantalons a en Marc i ell vol mirar el tennis a la televisió amb el seu pare. Marta Angelat ha optat per un final colpidor, amb una imatge de fons i una veu en off que explica la història de l’indigent.

Només queda una setmana perquè de dimecres a diumenge els actors de Plastilina posin cara a uns personatges trets de la vida real. “Plastilina” ha guanyat el “XXXV Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi 2007” i l’accèssit del “Premio Marqués de Bradomín 2007”. L’obra, que ha estat un mes a la sala Beckett, diu adéu a l’escenari aquest 24 de maig i haurà pogut mirar de fer entendre al públic, tal com diu la seva autora, com de fina és la línia que separa una persona normal d’un assassí.