"Culturitzant-nos"

Què és cultura?

Cultura és saber.. però també aprenentatge. Vas “culturitzan-te” a mesura que et vas fent gran i CONEIXES, no només el que t’envolta (que és cultura que aprens sense adonar-te’n), sinó també la que va més enllà del teu voltant, la que busques, la que t’interesses a trobar. I la cultura no només s’aprèn vivint, sinó també llegint, parlant amb altre gent o viatjant.

Cultura o cultures?

No penso que hi hagi només una cultura, sinó varies. Hi ha cultures segons l’origen, les creences, les habilitats, els gustos... Una mateixa persona pot estar en més d’un grup cultural, tenint en compte que a la cultura no només hi incloc les formes de viure d’un grup de persones, sinó també el seu art (arts com la lectura, el cinema, l’escultura o la pintura). I penso que és aquesta diversitat de cultures el que ens enriqueix i el que fa que en puguem gaudir.

Per què jo soc una persona culta?

D’entrada penso que em queda molt per aprendre per tal de poder-me considerar una persona culta. Si he de donar per fet que ho soc, puc dir que principalment és perquè no m’he estancat, sinó que vaig aprenent dia rere dia, em vaig “culturitzant” i vull seguir fent-ho.

Què és per mi una persona culta?

Una persona culta per mi és aquella que no només sap molt sobre un tema, sinó que sap força sobre tots (o més ben dit sobre molts). Que s’interessa pel saber, per conèixer, que llegeix molt, que quan va de viatge no es queda a l’hotel, que aprofita qualsevol ocasió per aprendre dels altres.

Què és per mi una persona inculta?

Una persona inculta és aquella que es queda a casa seva (o al seu poble, o al seu entorn) i només coneix allò. Però sobretot, que es conforma en només saber allò. Podria dir que una persona inculta és qui es pensa que ho sap tot.

Què ha de publicitar, analitzar, criticar, la comunicació cultural?

La comunicació cultural ha de publicitar diferents formes de vida, diferents visions del món. Ha d’analitzar tot allò considerat art i ha de poder criticar-ho. S’han de saber rebre les crítiques de la mateixa manera que s’accepten afalacs. Però la comunicació cultural no pot deixar de banda que existeixen uns drets personals, un dret a la intimitat, un dret als animals, i quan es sobrepassen els límits a aquests drets és quan la cultura deixa de tenir-hi lloc.

La cultura ha de proporcionar un enriquiment personal i la comunicació cultural ha de ser un mitjà per arribar a aquesta finalitat.

El caos de Thomas Bayrle

Exposició "Diria que ja no som a Kansas", de Thomas Bayrle, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

Segons l'explicació del museu "la visita a l'exposició té com a objectiu familiaritzar l'espectador amb un mètode de treball i una lògica molt particulars a l'hora de plantejar les qüestions rellevants a què es pot encarar o no la producció artística". http://www.macba.cat/controller.php?p_action=show_page&pagina_id=28&inst_id=24959

Més endavant també ens explica com “aquest treball inclou molts dels elements recurrents en l'obra de Bayrle: hi ha contínues referències a la Xina i a les societats altament tecnificades on el subjecte es concep com una part d'una màquina que mou el cos social. També és recorrent l'autopista com una imatge que concentra en un cop d’ull les nocions de circulació, comunicació, viatge, pas i velocitat.”

La disposició de les obres no és estrictament cronològica. Trobem dues obres al vestíbul, i 4 sales a la primera planta del museu. La rampa per pujar a la primera planta està empaperada d'una obra seva “Kartoffelzähler (comptadors de patates, 1968)”.

A la meitat de l’exposició ja t’has adonat dels temes repetitius que utilitza Thomas Bayrle en la seva obra: cotxes, cotxes i més cotxes, complexos entramats d’autopistes, collages fotogràfics sobre fusta, cares, figures fetes d’altres figures (ex: un fotògraf fet de trípodes), línies que formen persones...També hi trobem una obsessió per les aglomeracions de gent i les grans ciutats amb autopistes, gratacels, trens, i gent, molta gent.

A més, l’exposició combina els quadres amb figures i maquestes en 3D i vídeos.

Comencem l’exposició veient obres més actuals per acabar en les primeres, encara que no és, com ja he comentat, estrictament cronològic.
El primer plafó que trobem a la primera planta, està cobert de quadres en què, per exemple, moltes gallines iguals formen la mateixa gallina en gran, molts cotxes formen el mateix cotxe. Per ser el primer veiem quan arribem a la primera planta, i tenint en compte que et quedes força impressionat, no els pots observar com t'agradaria perquè a partir del tercer ja has de mirar tant amunt i està tan a prop que no es veu gens bé. Cada quadre de Thomas Bayrle ja és prou caòtic com perquè no tinguis un mínim d’espai per intentar-lo entendre. L'obra de Bayrle és repetitiva pel que fa els elements, però no per això poc interessant. Després de la primera sala ja busques les autopistes o els cotxes a cada peça i veus que tot té una continuïtat o semblança.

Per si no fos prou caòtica i estressant l'obra de per si, cada cop que vols saber el nom d'un dels quadres (per intentar imaginar-te el significat d'aquest) has de buscar el minúscul -perquè no és petit, és minúscul- rètol que amb lletra encara més minúscula et diu el nom del quadre, la traducció i l'any. Només que hi hagi una sola persona intentant llegir el que hi posa, ja no ho veus. No costaria res, penso, fer petits -i no minúsculs- els rètols dels museus.

El que penso que està bé de la distribució d'aquest treball és l'ordre pel què fa a la mida. A la primera sala no hi ha cap quadre excessivament gran, però a mesura que avança l'exposició de tant en tant ja en trobes d'enormes, fins a la representació d'una llauna de Milch feta amb llaunes de Milch, i, finalment, una sala amb el terra i les parets empaperats.

L'exposició acaba, sens dubte, molt millor que no pas comença. L'objectiu de l'autor és buscar un possible canvi en el món que coneixem. "La seva obra es pot entendre com un rastreig del projecte estètic de la cultura pop, destinat a crear no una memòria nostàlgica del passat, sinó la visió d'un futur que encara ha d'arribar.” Aquestes paraules les trobem al prospecte que et donen quan entres, i queda totalment reflectit durant l’exposició.

Tot i així, continuaré investigant l'autor. No m'ha quedat clar el títol de l'exposició i m'agradaria trobar-li el significat. Si algú el sap, també m'agradarà que m'ajudi a trobar-lo! Potser estava en un d'aquells minúsculs rètols i, ja em sap greu, me l'he saltat.

Recordant Sàhara....Somiant Sàhara....

Explicar un viatge que hagi suposat una experiència cultural. Sense cap dubte vull parlar de l’últim viatge que he fet, una setmana al Sàhara Occidental. Estic davant un full en blanc i tinc tantes coses a dir que m’és força difícil ordenar les idees.

Per què aquest viatge?
Veiem un cartell amb la Marta (http://intentsdecultura.blogspot.com) que hi posa: “La UAB al Sàhara. Taller de periodisme digital en zones de conflicte”. Animem a tres amics més perquè ens acompanyin a la reunió: la Marina, en Ferran (http://retalls-culturals.blogspot.com) i l’Eunís (http://ideantcultura.blogspot.com). Després de la primera reunió tenim clar que ens interessa el tema, que volem conèixer més sobre aquest i que estem disposats a treballar-hi.
Ja coneixia el conflicte del Sàhara Occidental, sobretot perquè alguns estius han vingut nens sahrauís al meu poble i és un tema que m’interessa. Però cal dir que entre el que sé ara i el que sabia abans i ha un gran salt.
Un viatge no comença quan puges a l’avió. Un viatge comença quan el prepares, t’informes i busques sobre el país, la gent que hi viu i el que hi trobaràs.

Arribada
Som 15 alumnes, 4 professors, 4 acompanyants i en Walad, representant del Polisario a Catalunya que el coneixem només d’arribar a l’aeroport. Quan després de fer escala a Argel arribem a Tindouf, tenim 4 jeeps que ens esperen per portar-nos a la Wilaya d’Auserd. Són gairebé les dues de la matinada i arribem a Auserd, el jeep s’atura davant una casa de fang i una noia ens rep. Sis de nosaltres dormirem a casa seva, com si fos la nostra, o així ens hi sentirem tan sols 24 hores després.

La família
No puc parlar del viatge al Sàhara sense dir res de la família. I no seria sincera si no digués que ara mateix se m’ha dibuixat un somriure a la cara. Penso en la Fàtima, la Dayana, les altres seves dues germanes, les veïnes... El que em van ensenyar elles amb 5 dies no m’ho ha ensenyat ningú. I no és res material. Potser costa d’entendre, però vaig aprendre d’elles, de la seva manera de pensar, de fer i de viure.
Puc dir que des que he tornat (fa més d’un mes) no hi ha cap dia que no els hi hagi dedicat ni que sigui uns minuts dins el meu cap i que encara que podem pensar que la vida aquí no hi ha res que em pugui recordar la vida allà, són petits detalls que em fan pensar en elles. Els primers dies els grans de sorra que trobava per a tot arreu, després un missatge de la Fàtima, després la llibreta on hi apuntava petites coses, els treballs de la universitat, les fotografies, veure una posta de sol o trobar-me en un embús a l’autopista (al mig del desert amb en Bashird, el nostre conductor, això no passava!)

Activitats
No puc explicar dia per dia perquè seria fer un diari massa extens, però diré que vam parlar amb ministres, vam visitar hospitals, escoles, guarderies, centres de discapacitats, mercats... vam poder fer totes les preguntes que vam voler i ens van respondre tots els dubtes que teníem. Vam poder gaudir de les converses amb la gent d’allà, de la llet de cabra i els dàtils que oferien els beduïns, del te, de les veïnes i de la família. A les nits vam ballar, ens van ensenyar cançons i jocs, ens van fer obres d’art a les mans amb henna, em van deixar una melfa per vestir-me i ens van fer sentir com a casa.


Impressions
La primera impressió impactant que recordo va ser quan vam arribar a la Wilaya, a les dues de la matinada. Va ser baixar del cotxe, i només vam veure una cosa: estrelles, moltes estrelles. Mai n’havia vist tantes de juntes, i crec que mai les tornaré a veure, excepte quan torni a Auserd –tinc clar que hi tornaré-.
La sensació de trepitjar aquella sorra era estranya però encara ho va ser més la imatge del matí, en sortir de la casa i mirar al meu voltant com la sorra no s’acabava mai.
Els conductors també es mereixen un petit esment en aquesta reflexió sobre el viatge al Sàhara Occidental. Tant la resta de companys com jo ho vèiem tot igual, no hi havia carreteres marcades, però tot i així, tan si era de dia com de nit, els conductors sabien quan havien de girar a l’esquerra o a la dreta i, de sobte, sense cap senyal que indiqués res, tots giraven. Encara més va ser la resposta quan els vam preguntar com ho feien per orientar-se: “no ho sé, és el cap. El meu cap em diu quan he de girar i quan no, la intuïció.” I mai es perden. Durant el dia s’orienten per la situació del sol. Durant la nit, per les estrelles.
Durant la setmana allà tot van ser agraïments: nosaltres els agraíem el temps que ens dedicaven. Ells, el simple fet d’haver-los anat a veure. Cap de les mirades que em van regalar ni cap de les abraçades que em van fer no em van deixar indiferent.
He fet altres viatges, i de cap altre puc dir que hagi tingut la sensació que tinc ara mentre escric aquestes quatre línies. No ha estat un viatge com els altres. No ha estat una experiència com les altres. Em sembla que el moment de la despedida, quan per dins dèiem adéu al lloc, a la família, a les estrelles i a la sorra va ser el moment on vaig adonar-me d’allò que havia viscut.
La despedida van ser més d’una llàgrima: de tristesa per deixar el lloc, d’alegria per haver-hi estat.


Webs d’interès:

http://sites.google.com/site/fragmentsdesahara/

Ítaca, un bon destí

Ιθάκη

Σα βγεις στον πηγαιμό για την Ιθάκη,
να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος,
γεμάτος περιπέτειες, γεμάτος γνώσεις.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον θυμωμένο Ποσειδώνα μη φοβάσαι,
τέτοια στον δρόμο σου ποτέ σου δεν θα βρείς,
αν μέν' η σκέψις σου υψηλή, αν εκλεκτή
συγκίνησις το πνεύμα και το σώμα σου αγγίζει.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον άγριο Ποσειδώνα δεν θα συναντήσεις,
αν δεν τους κουβανείς μες στην ψυχή σου,
αν η ψυχή σου δεν τους στήνει εμπρός σου.

Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος.
Πολλά τα καλοκαιρινά πρωϊά να είναι
που με τι ευχαρίστησι, με τι χαρά
θα μπαίνεις σε λιμένας πρωτοειδωμένους•
να σταματήσεις σ' εμπορεία Φοινικικά,
και τες καλές πραγμάτειες ν' αποκτήσεις,
σεντέφια και κοράλλια, κεχριμπάρια κ' έβενους,
και ηδονικά μυρωδικά κάθε λογής,
όσο μπορείς πιο άφθονα ηδονικά μυρωδικά•
σε πόλεις Αιγυπτιακές πολλές να πας,
να μάθεις και να μάθεις απ' τους σπουδασμένους.

Πάντα στον νου σου νάχεις την Ιθάκη.
Το φθάσιμον εκεί είν' ο προορισμός σου.
Αλλά μη βιάζεις το ταξίδι διόλου.
Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει•
και γέρος πια ν' αράξεις στο νησί,
πλούσιος με όσα κέρδισες στον δρόμο,
μη προσδοκώντας πλούτη να σε δώσει η Ιθάκη.

Η Ιθάκη σ' έδωσε το ωραίο ταξίδι.
Χωρίς αυτήν δεν θάβγαινες στον δρόμο.
Αλλο δεν έχει να σε δώσει πια.

Κι αν πτωχική την βρεις, η Ιθάκη δεν σε γέλασε.
Ετσι σοφός που έγινες, με τόση πείρα,
ήδη θα το κατάλαβες η Ιθάκες τι σημαίνουν.

Κωνσταντίνος Π. Καβάφης (1911)

Quan Josep Maria Perceval ens va dir que podíem comentar el poema Ítaca de Kavafis em va fer especial il•lusió. Sempre m’ha agradat molt la cultura clàssica grega i les històries que s’hi amaguen, i aquest poema, en especial, m’encanta.
Tots volem fer moltes coses: volem viatjar, conèixer, sentir... però sempre per arribar a un lloc concret. I Kavafis, utilitzant la història d’Ulisses d’Homer, fa una filosofia de la vida que penso que és interessant seguir: viure el present, perquè és la nostra vida, i és aquesta la que hem de gaudir. I tot això ho aconsegueix impregnant-se de similituds entre el viatge d’Ulisses i el recorregut de la vida de cada un de nosaltres. Allò que importa és que tardis a arribar a aquest destí –Ítaca- que simbolitza la mort i que abans no hi arribis hagis viscut experiències que, al capdavall, és el que haurà estat la teva vida. El poema de Kavafis ha estat traduït a molts idiomes, entre ells el català, a mans de Carles Riba.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

La cançó de Lluís Llach, Viatge a Ítaca, és una obra viva que s’ha convertit en una cançó de referència del cantautor.

Només espero que quan jo arribi a Itaca m’hagi impregnat d’”aventures”, de “coneixences”, d’experiències, que hagi gaudit de “matinades d’estiu”, i que hagi estat, sobretot, un “bell viatge” i “un camí llarg”.

Webs consultades:

http://users.hol.gr/~barbanis/cavafy/ithaca-gr.html

http://www.pencatala.cat/ctdl/autors_traduits/konstandinos_kavafis/fragments/itaca.php

Preguntes impossibles

Reflexionar sobre el bon gust, la cultura o l’art no és una feina fàcil. És com contestar preguntes impossibles de respondre, incompletes o massa obertes.

Comencem parlant de què és el bon gust. Bé, potser la pregunta no seria “què és el bon gust?” sinó “qui té aquest bon gust?”. M’explico. Si observem un quadre, mirem una pel·lícula o llegim una novel·la pot ser que ens agradi o no, que ho trobem interessant o no i que vulguem repetir la sensació d’haver estat davant una obra d’art, o no. Penso que el bon gust el podem tenir tots, estiguem o no d’acord amb els crítics d’art que opinen sobre el tema.

També podríem arribar a la conclusió que el que dóna el bon gust a les coses és el preu. Des de fa uns anys sembla que el bon llibre és el més car, la bona pel·lícula la que ha costat més de produir, el bon quadre el que es ven per més diners a una subhasta i la millor obra de teatre la que et deixes més diners a la taquilla. Bé, això és el que sembla a primera vista. Si t’interessa el tema, sobretot en el camp del teatre, pots trobar teatres més petits on les obres són a preu gairebé simbòlic i que no per això són més dolentes.

Una altra pregunta seria “qui pot opinar de cultura?”. Sembla ser que només uns quants tenen “aquest bon gust” per poder opinar de tot i sobre tot. I tornem a estar com al principi: serà la opinió d’un “expert”, però que no necessàriament correspondrà amb la resta de persones que hagin vist una obra d’art.

Aquí apareix la pregunta “què és l’art?”. Contestar aquesta pregunta directament m’és impossible. Per mi l’art el sents a través de les sensacions que et produeix una obra. És quan, davant de l’ “art”, tens una sensació que et faria aixecar de la cadira, deixaries tot el que estàs fent per aplaudir allò que has vist, que tens davant o que acabes de llegir. Allò prou important que es mereix un temps només per a ell. Allò que un cop ho has acabat d’observar, no s’esborra del teu cap, sinó que hi segueix perquè reflexionis, hi pensis i hi dediques més temps que a la resta de les coses. Sí, segurament això és l’art, una sensació totalment subjectiva i que pot gaudir una persona “amb bon gust” o una persona que, simplement, sap gaudir d’una obra que no l’ha deixat indiferent.