sábado, 31 de octubre de 2009

Especial


http://www.youtube.com/watch?v=ozH-mxF1y7M

Algú molt especial em va dedicar aquesta cançó. Algú que està visquent un moment que segur que recordarà tota la vida. Algú qui està treballant en un projecte envejable. A vegades em pregunto per què m'han servit gairebé quatre anys de periodisme. Què n'he tret de tot això. I la resposta sempre és la mateixa: puc haver après més conceptes o menys, però he conegut persones que m'han ensenyat del dia a dia, que m'han fet obrir els ulls quan més tancats els tenia, que han fet que valés la pena fer tres anys d'Història de Catalunya. I ara, immersa en la Història de Chile, algú molt especial em dóna l'empenta que necessito perquè continui llegint la vida de polítics que fins fa dos dies no em sonava ni el seu nom. Em dóna l'empemta perquè vegi els colors de cada racó i, una vegada més, em dóna la força que just en el moment necessito. Avui aquest algú especial fa vint-i-un anys. Un algú a qui puc dir “amiga” amb totes les lletres. I sense voler que aquest petit blog es converteixi en un calendari de felicitacions recurrents, crec que la situació s'ho mereix. Perquè del Sàhara a Xile ara mateix no hi ha distància. Perquè penso en ella, i aprofito cada moment l'energia que m'envia. Vint-i-un petons són pocs per algú especial, però jo els envio de totes maneres, esperant que els rebi i els sàpiga guardar. Escolto la cançó, i fugen totes les pors. Per molts anys noia de les rastetes, i fins molt aviat.

martes, 27 de octubre de 2009

Carta a una polilla

No-benvinguda polilla,

et deus preguntar a què són degudes aquestes línies, què has fet per merèixer uns minuts del meu temps, i com és que penso amb tu. Doncs espero donar-te una resposta ben clara, i que no m'hagis de tornar a molestar com aquest matí.
Sembla ser que la teva família -o tot el poble sencer- heu decidit instal·lar-vos a l'edifici 999 d'Antonio Varas. Està bé pensar que com a mínim ara no heu preferit el departamento 74 -us devia quedar petit, m'equivoco?-.
Em resigno a trobar una polilla per dia a l'habitació, o tres o quatre al menjador, a baixar a peu quan algun dels teus iguals es diiverteix dins l'ascensor. T'he de dir que us assembleu força totes, ja que quan pareu el sol, l'ombra -o el que estigueu fent- a les parets de l'escala, em sembleu molt poc originals. Si fos un dibuix animat (és un exercici que sovint fem amb l'Eunís -imaginar-nos què passaria si fóssim un dibuix animat) a dalt de l'edifici hi romandria una enorme -enormíssima- polilla que aniria repartint les cris per l'edifici. Sovint, quan arribo al pis, miro enlaire per veure si ha aparegut -ja no em sorprendria-. Si fos un dibuix animat, tu tindries un sensor d'aquells de color ver que surten a les pel·lícules de ciència ficció i sabries a cada moment on em trobo. Però no ho sóc.
Així doncs, m'expliques què hi feies avui asseguda al meu costat a l'autobús? Gairebé mai -per no dir mai- em puc asseure quan agafo la micro per anar a la universitat al matí. Avui estava davant de tota la gent que es preparava per donar empentes i poder seure. Però no m'han avançat, i m'he pogut asseure pensant que, per fi, podria gaudir del viatge de mitja hora llegint el text d'Història de Chile.
Però no. De tots els seients i finestres que hi arriba a haver a l'autobús, t'has hagut de posar al meu costat. Tot el viatge. Tot. I mira que t'he obert la finestra perquè sortissis -qualsevol polilla, per més burra que fos, ho hagués entès-. Però tu no. Tu has fet que tingués un ull als apunts i l'altre a les teves ales repugnants i fastigoses de color marronós-groguent-lleig.
Em sap greu dir-te que no ets benvinguda. Que no vull que t'asseguis més al meu costat a l'autobús, si és que no vols córrer la mateixa sort que les teves iguals i morir esclafada per una estimada sabata -evidentement molt més estimada que tu-.
Avui has tingut la sort que no em podia treure la sabata enmig de la micro, i ara tens la sort que et deixo triar: si et veig, et mato. No hi ha més. Per tant, pots no-molestar-me i estarem tots tranquils. No és una amanaça, només és un avís, per si de cas. Així doncs, espero no veuret mai més.

La teva enemiga a qui no et convé acostar-te...

Júlia.

lunes, 19 de octubre de 2009

Tarde de diseño

Una feria de diseño. Eunís y Júlia, con un look friki/cool/moderno. Algunas compras. Flores. Un trago en el patio Bellavista. Moda. Palabras entre amigas. Confianza. Fotografías prohibidas/censuradas/increíbles. Miradas. Juntas, una tarde bakán.

Risas en el Sur


14 horas sentada en un bus, en un asiento semi-cama -no se donde lo ven esto de cama- para llegar a Puerto Varas.
Álvaro y yo esperábamos al resto que llegaban en otro bus, una hora más tarde, para poder entrar en un hostal, dejar las cosas, y salir a conocer un poco del Sur. Mientras, encontramos un hostal que nos pareció bien, aunque cabe remarcar, sin desayuno.
Éramos siete -sí, como los siete enanitos-, y después de ir a la oficina de turismo y descartar los tours organizados -con un precio increíblemente alto- optamos por subir a una micro y visitar lo que la dueña del hostal nos había recomendado.
De primero una del Lago Todos los Santos, donde “los más pequeños” -para decirlo de alguna manera- se entretuvieron tirando piedras en el agua -no para ver cuantos saltos daba, sino para demostrar quien tenía más fuerza y la lanzaba más lejos...que machotes, todos-. Incluso uno se despistó y dejó caer el móvil en vez de la piedra -suerte de la sirena que se lo sacó y lo dejó en la orilla-.
De bajada a Ensenada -algunos en micro y otros corriendo- nos paramos a los Saltos de Petrohué, donde comimos unas fantásticas vienesas/bocatasdeatún/panconalgo, menú que se repetiría los siguientes días. Y después de disfrutar de las vistas, de caminar por el sendero de los enamorados, de acercarnos a la orilla del río y de decidir cual sería el orden de nuestra muerte en caso de encontrarnos en una película de terror, subimos a otra micro, esta vez algo peculiar. El conductor se ofreció -a cambio de, evidentemente, una suma de dinero- a hacernos de taxi por la zona. Y la jugada nos salió bien. Nos subió al Volcán Osorno, nos esperó a que anduviéramos y sacáramos unas fotos un poco más arriba, y nos volvió a bajar a Puerto Varas. No sin antes pararse en la Laguna Verde -de un intenso color verde esmeralda que se debe a los minerales que forman esta pequeña ensenada del Lago Llanquihue, conectado por este por un estrecho canal-. En la laguna, unas fotos más, algunos intentos de llegar al otro lado de la laguna lanzando una piedra -algunos con más acierto que otros- y vuelta a la micro, sin olvidar que “nuestro” conductor nos estaba esperando. Antes de llegar definitivamente a Puerto Varas también nos aturamos el en Mirador Cráter la Burbuja, sitio que nos sirvió para continuar la broma de nuestro viaje de terror cuando unos muchachos con una motosierra en su auto nos siguieron detrás del autobús.
El sábado nos acompañó la lluvia todo el día: en Puerto Octay, en Frutillar -donde probamos el koujen acompañado de un chocolate caliente- y finalmente en Puerto Varas, donde llegamos justo a tiempo para ver la segunda parte del partido Chile-Colombia que sirvió a Chile para clasificarse para el mundial después de ganar 4-2. Las celebraciones en la plaza (“chileno, chileno de corazón, salta en la barra y dale al tablón, que chile va a ser campeón...”) y la felicidad del casero del hostal, nos dieron que hablar durante la cena.
El domingo tuvimos suerte de no perder el autobús que nos tenía que llevar a la Isla de Chiloé. Durante la noche se había adelantado la hora, y ninguno de los siete nos habíamos acordado -sin comentarios-.
De Chiloé paseamos por Castro, vimos sus peculiares Palafitos y nos alojamos en un hostal que incluso sale en la Lonely -guía de María que nos hizo de biblia durante todo el viaje-. Comieron el típico Curanto en el restauranto Octavio -también presente en la dicha guía- mientras yo disfrutaba de mi merluza a lo pobre y pensaba en lo bien que estaba yendo el fin de semana.
El lunes subimos con la intención de ver pingüinos en Ancud, pero entre que el día no acompañaba, que no teníamos mucho tiempo, y que al final del viaje ya íbamos cortos de plata, lo dejamos pendiente para un futuro viaje a la Serena, y nos dedicamos a pasear por Ancud, visitar el Museo, llegar hasta el Fuerte, y almorzar bien. Nos esperaban 14 horas más de bus.
Siete personas -Vanessa, María, Álex, Álvaro, Iñaki y Adri- que no habíamos viajado nunca juntos, pero que conseguimos hacer del fin de semana largo, un fin de semana lleno de risas. Después de tres meses en Chile, recibí más de un abrazo sin que lo pidiera, hice el tonto como si estuviera en casa y me reí como no lo había hecho desde mi llegada.



Y este miércoles, una cena para siete -a poder ser, acompañada de unas risas más-.


jueves, 8 de octubre de 2009

Llibres

Avui he sortit a comprar. Fins ara tot era molt fàcil: cada dia, abans d'anar a dormir, una dosis de “Mujercitas”. I mentre m'anava impregnant de les històries de les germanes March em distreia llegint o escrivint postikcs -un joc increiblement entretingut que va sortir de la brillant ment de la meva cosineta-. Però fa dos dies que vaig escriure l'últim postick. Vaig arribar al final de la novel·la de Louisa May Alcott. I ara... què? Ja fa dos nits que no llegeixo abans d'anar a dormir. No pot ser. Per tant, i tenint en compte que avui marxo quatre dies cap al sud i tinc catorze hores de bus per anar i catorze més per tornar, era totalment necessari anar de compres, passejar-me per les llibreries de Providència fins que trobés el que buscava -sense buscar res en concret-. M'ha costat més del què em pensava, però ha sigut entretingut. Això de perdre'm enmig dels prestatges d'una llibreria ho trobo força interessant. La idea era tornar amb dos llibres, però al final he tornat amb quatre. La meva cara de susto quan m'ha dit la suma total crec que la llibretera la recordarà tot el dia. He trobat que els llibres aquí són cars -encara que no per això n'he tornat a deixar cap al seu lloc-.
No puc dir els llibres que he comprat. Continuaré el joc de la Berta d'omplir-los de missatgets i, per tant, prefereixo no mencionar els títols. Només diré que estic contenta de la meva compra. Després de gairebé tres mesos a Xile encara no havia comprat així, per gust.
El matí d'avui m'ha recordat el dia de Sant Jordi, d'aquest any, quan amb la Marta ens vam passar tot el matí rebuscant a les llibreries de Barcelona algun llibre que pogués agradar al nostre “amic invisible”. Vam menjar una crep -una super-crep, de fet-, vam passejar-nos per les Rambles i vam fer quatre fotos. Demà la Marta marxa al Sàhara (Marta: ara treballa, gaudeix i aprèn, i el dia de reis, arriba a Santiago amb mil històries per explicar-nos, que les voldrem sentir). Marxa al desert que fa nou mesos va entrar quasi sense voler a les nostres vides, als nostres records. I estic segura que a la maleta hi portarà més d'un llibre, entre ells, “Els jugadors de whist”, de Vicenç Pagès Jordà. Si aquesta novel·la hagués estat a la llibreria, jo també me l'hauria comprat.

lunes, 5 de octubre de 2009

Pequeños placeres

Este fin de semana ha sido tranquilo, pero lleno de pequeños detalles. Una cena de seis personas que terminó en un caraoke de la calle Manuel Montt. Una tarde de sábado de fútbol y billares acompañada de Álex, Iñaki y Álvaro. Un pequeño asado de sábado noche con Eunís, Cora, Amelie y Álvaro. Y un domingo de sofá, lectura y skype.
Y entre la tarde con los chicos y el asado, un bonito contratiempo. Amelie me llamó a las siete de la tarde para decirme que un amigo -también francés- le había dicho que había un espectáculo de danza a las ocho, al lado del museo de Bellas Artes. Agradezco desde aquí a Amelie por llamarme, ya que fue uno de los mejores momentos de la semana, y des de entonces que sigo pensando en este proyecto de danza joven: “Con-jugando realidades”. Los artistas empezaron fuera, en la calle, con una actuación entre danza y teatro un poco surrealista -porqué negarlo- pero que invitaba a seguir viendo lo que nos querían mostrar. Diez minutos más tarde estábamos entrando en el Anfiteatro de Bellas artes, sin techo, pero con cojines en las gradas y un escenario que esperaba hacer vibrar al espectador. Y así fue. Incluso una niña pequeña que tenía detrás -no debía tener más de dos años pero se notaba que sus padres la deben haber llevado a más de un espectáculo por su atención puesta durante las casi dos horas que duró- se entristeció cuando interpretó que un hombre se enojaba con su mujer, o rió cuando la situación lo pedía. Y sin palabras, sólo con movimientos, saltos, caídas, vueltas... los bailarines evocaban situaciones cotidianas, realidades del día a día. Parecían plumas, con su cuerpo hicieron de la danza un arte fácil -sabiendo que no lo es para nada-, y guardaron una fuerte arma para terminar: un grupo de cinco chicos que en una película bien hubieran ido vestidos de ángeles, porque realmente pareció que flotaban en el escenario. Y todo esto gratis, pidiendo sólo la voluntad de quienes supiéramos ver su trabajo. La verdad, he pagado por ver obras que no le llegan ni a la sola del zapato.
Danza contemporánea, danza que me recordó la época al “Guillem de Montgrí” o al “Cine Petit” cuando preparábamos la función de final de curso, danza que me hizo y me hace pensar en una amiga especial que nunca ha dejado del todo este tipo de baile, danza que me hizo aplaudir porque realmente valía la pena, y no por compromiso o por educación.
Y cuando llegué al departamento, después del pequeño -y bueno- asado para cenar, me quedé sola mientras los otros iban a tomar algo. Y es que después de este pequeño placer envuelto de danza, quería otro: la lectura. A punto estaba de terminar el libro “Mujercitas” -el cual he terminado hace cuestión de dos horas- y quería sentarme en la cama mientras disfrutaba de este otro pequeño detalle. Últimamente no me apetece mucho salir de fiesta -a lo mejor es que me empaché cuando llegué a la capital chilena-, y aunque estoy segura que las ganas me volverán a venir, de momento continuaré disfrutando de pequeños momentos leyendo, escribiendo, y descubriendo la ciudad que me envuelve, y que tiene tantas dosis de arte escondidas -esperando, sin prisa, que las encuentre sin buscarlas-.

Setmana dieciochera

Del 14 al 20 de setembre van ser uns dies per desconectar i celebrar, com tots els xilens, les festes pàtries. El “dieciochero chileno” -18 de setembre- és un dia festiu per tot els xilens. No només es menja “asados” y “se toma harto”, sinó que també es balla cueca i es surt de festa a “las fondas”. I, està clar, això és el que vam fer. Però començaré pel principi. De dilluns a dimecres vaig anar al Radal, a las Siete Tazas. Després de passar la tarda a Rancagua -ciutat que no recomano-, fer nit a Curicó i esmorzar dues magdalenes amb un suc natural de taronja i plàtan -esperant que així millorés el meu costipat- vam acabar a Santa Anna, un dimarts de setembre, esperant que alguna bona persona ens pujés fins al càmping del Radal -només hi havia un bus a les 5 de la tarda, i eren les 11 del matí...-.
Un bus ens hi va acostar un tros, després un altre bus -aquest cop de treballadors que arreglaven els camins- ens va fer el favor i ens va pujar un tram més, fins que, després d'esperar entre 2 i 3 hores, un home ens va deixar pujar darrera el seu jeep per acostar-nos al càmping. Muntar la “carpa” -tenda a la resta de llocs-, fer un soparet enmig de la foscor i esperar que l'endemà fes un dia esplèndid per caminar. I el dimecres no podia fer més bon dia. Caminar, visitar les Siete Tazas (set cascades una rere l'altre, preciós) i dinar al costat del riu. A part de la fred de les nits, l'excursió no podia haver valgut més la pena.


El dijous al matí quatre noietes ens vam dirigir a Pichilemu a passar les “Fiestas Patrias”. Després de viatjar amb quatre busos diferents hi vam arribar. Aquí ja ens vam ajuntar amb la resta de la gent, i ja no vam dormir en tendes, sinó en unes cabanyes ben boniques. Vam menjar asados, empanades, vam beure pisco i “chicha”, vam riure una estona mirant les capalines dels carabineros que anaven sobre els cavalls, vam aprendre les cançons més novedoses d'aquí -faré una llista pròximament- i em vaig fer un fart de ballar el ball tradicional: la cueca -algun dia li dedicaré un comentari com cal-.

Pichilemu és un poble de surfistes, amb grans onades, sorra negra, el cap “Punta Lobos”, carrers amples -molts sense esfaltar-, amb cabanyes a costat i costat i que viu del surf. Típic poble on pot passar una sèrie americana d'aquestes que es miren quan tens quinze anys. Tinc la impressió que hi tornaré...em vaig quedar amb les ganes de probar el surf.


Diumenge, després de set dies voltant, tornada cap a Santiago, cap a la rutina, cap “a casa”.