'Plastilina': la línia fina de la violència

Tot i la final de la Copa, la sala Beckett, plena. Unes 75 persones han pogut gaudir de poc més d’una hora de tensió amb Plastilina, de Marta Buchaca.

L’obra, dirigida per Marta Angelat, compta amb dos actors reconeguts: Mone i Pere Molina, i quatre personatges entre disset i divuit anys, representats per actors tan joves com els personatges: Albert Carbó, Albert Joseph, Vicky Luengo i Jaume Madaula.

Plastilina parla de la violència i Marta Buchaca aprofita la reflexió posant cara a protagonistes d’una història inventada, però propera a tots. Explica el cas de Mauricio, un indigent de 53 anys cremat en un parc per uns adolescents aficionats a fer vídeos on es veu com es comporten violentament envers algunes persones. D’aquesta manera, Buchaca ha volgut recordar l’assassinat d’una dona gran cremada després de ser ruixada amb gasolina mentre dormia en un caixer automàtic de Barcelona.

Gairebé vint escenes amb diàlegs del tot realistes que porten a situacions quotidianes entre tres amics, dins de la família o davant una noia. I tot això a la mà de dues actrius i quatre actors amb una gran sintonia entre ells dalt l’escenari. Escenes curtes amb flashbacks i flashforwards, que fan que no es segueixi un ordre cronològic dels fets i que els actors hagin de canviar de registre contínuament, fet que demostra la fantàstica feina realitzada pels actors. Amb una escenografia minimalista: un sofà i dues butaques amb un braç com a taula, i movent endavant o endarrere un moble o un altre, juguen i creen espais: una sala d’estar, una cel·la d’una presó, una plaça o l’habitació d’una noia. Els diferents espais també s’aconsegueixen amb la il·luminació, senzilla, que dóna importància a punts concrets de l’escenari per intensificar més, o menys, la situació.

Entre escena i escena, l’escenari fosc i música de fons. Escenes curtes i en desordre que fan que la història es vagi construint a poc a poc. Mentre que és al principi quan es coneix que ha passat alguna cosa, fins a la meitat no sabem el què, però abans ja hem anat veient impressions dels pares d’un dels nois, en Marc, o de la xicota de l’Arnau. Les escenes combinen diàlegs entre dos personatges, converses entre amics o, fins i tot, monòlegs. D’aquesta manera aconsegueix mostrar la incomprensió d’uns pares que no saben què han fet malament perquè el seu fill s’hagi convertit en un assassí. Així doncs, es tracta d’una obra dinàmica que aguanta des del principi fins al final la tensió que comporta parlar de violència. Tot i així, i a través dels diàlegs, fins i tot en alguna escena trenca amb la tensió i fa que el públic rigui d’alguna situació absurda, per exemple quan la mare està fent la vora dels pantalons a en Marc i ell vol mirar el tennis a la televisió amb el seu pare. Marta Angelat ha optat per un final colpidor, amb una imatge de fons i una veu en off que explica la història de l’indigent.

Només queda una setmana perquè de dimecres a diumenge els actors de Plastilina posin cara a uns personatges trets de la vida real. “Plastilina” ha guanyat el “XXXV Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi 2007” i l’accèssit del “Premio Marqués de Bradomín 2007”. L’obra, que ha estat un mes a la sala Beckett, diu adéu a l’escenari aquest 24 de maig i haurà pogut mirar de fer entendre al públic, tal com diu la seva autora, com de fina és la línia que separa una persona normal d’un assassí.

Una frase que fa per mi

"He sigut un home afortunat; a la vida res m'ha estat fàcil"

Sigmund Freud

Una frase senzilla, però alhora una frase que diu molt. O si més no, em diu molt a mi. Perquè cada vegada que superes un obstacle no només has superat allò, sinó que has crescut com a persona, has viscut una mica més, pots tenir la satisfacció de saber que ets on ets per mèrits propis, que ets on ets perquè de veritat ho vals. I quan les coses no surten a la primera, potser sortiran a la segona i, sinó, a la tercera. Estic totalment d'acord amb Freud en aquesta afirmació, perquè quan no et dónen les coses fetes t'has d'espavilar, i això fa que visquis la teva vida, a la teva manera i amb els teus entrebancs. I és així com de veritat et sentiràs afortunat. I sinó, compreveu-ho!

Un vell/bell poema

Fa uns quants anys, si no recordo malament quan anava a ESO, em van fer memoritzar un poema. Vaig triar Salveu-me els ulls, de Miquel Martí i Pol. Sempre ha estat un poema que m'ha impactat, m'ha fet reflexionar i en tinc un bon record. Aquesta setmana, fullejant uns vells apunts l'he trobat. Aquí el deixo, perquè en pugueu gaudir.

Salveu-me els ulls

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi!
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Miquel Martí i Pol

"Arpegis retrobats"

Els "Premis Ficcions" fa tres anys que se celebren i en aquesta tercera edició han augmentat el nombre de participants: més de 2.268! 50 finalistes. Més de 500 històries finalitzades. Poblacions de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Aragó i Catalunya Nord. Avui, dimarts 19 de maig, s'han donat els "Premis Ficcions 2009" als millors relats a l'Espai Jove de Gràcia.
No vull fer una notícia periodística, ni vull parlar de les autoritats que hi han assistit, ni dels aburrits parlaments que han fet, perquè això es mereixeria una entrada a part.

Com he dit, no pretenc explicar de què va el concurs, ni l'entrega de premis, sinó felicitar a la Berta i a la Wai Ling, dues noies de 14 i 15 anys de Torroella de Montgrí. Dels 2.268 participants d'aquesta edició, el seu relat ha quedat entre els 10 millors! Cal dir que no havia llegit la història fins fa menys d'una hora, quan he tornat de l'entrega intrigadíssima per llegir la feina feta per les dues noies. I ara, que ja l'he llegit, em trec el barret i només les puc felicitar.

"Arpegis retrobats" parla d'un noi, en Mark, que troba una antiga ampolla de vi amb les inicials "C.J" gravades, les mateixes que hi troba a unes velles partitures. A partir d'aquí, la història d'un noi aficionat a la música i la relació de les troballes amb el passat i amb un conegut músic fa que no puguis parar de llegir fins al final.
Encara em dura la pell de gallina, i no només perquè han aconseguit estar entre les 10 primeres, ni perquè és una història genial -que ho és-, sinó també perquè la Berta és la meva cosina, i tot plegat m'ha fet emocionar. Gràcies, petita.

L'altre dia vaig parlar de Peter Pan i deia que el millor homenatge a aquest personatge seria no deixar mai de llegir ni perdre la imaginació. Aquests premis demostren, doncs, que això és possible.

Inventant Wellerismes

Les hores al tren sempre s'han de mirar d'aprofitar. Avui, quan venia cap a Barcelona, he aprofitat per intentar inventar algun wellerisme. N'han acabat sortint uns quants, però alguns estan agafats pels pèls, o sigui que només n'escriuré dos:

- Qui fa el que pot no està obligat a més, va dir el Rei mentre es rescava la panxa al sofà.

- Qui no lliga és perquè no vol, va dir Miss Món mentre tenia una cua de nois davant esperant fer-li dos petons.

Engruna*

Si hagués de descriure aquest blog en una paraula diria "Engruna".

Per què?




http://engrunesdecultura.blogspot.com és una engruna dins tot el que significa el món dels blogs.
A més, cada entrada publicada pretenc que sigui també una engruna del blog, i que a poc a poc aquest vagi agafant forma.

Converses...

Imaginem (perquè s’haurà de fer servir la imaginació per posar-se en la història que ve a continuació) que tenim la família Simpson, però que en comptes d’haver-hi la Marge, com a dona hi ha la Colometa (protagonista de la Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda) i, que en comptes de tenir un fill com en Bart, tenen en Peter Pan. Aquest és l’experiment que hem fet a classe. L’Eunís parla per la Colometa, l’Emma per en Homer i jo per en Peter Pan.

Lloc: Sala d’estar de la família Simpson. En Homer i en Peter estan parlant tranquil·lament.

H: M’obliguen a fer un curs sobre Internet a la feina.

P: Això només portarà problemes.

H: Per què? Què vols dir?

P: És com si ho veiés. Els nens, abans d’anar a dormir, es connectaran a Internet, al messenger o al facebook per exemple, i ja no demanaran contes als pares per adormir-se. Un ordinador a l’habitació no pot pas ser bo, ni pels pares ni pels nens.

La Colometa sent que parlen i entra a l’habitació.

C: Parleu del curs? Deu està molt bé. Sí, sí, carinyo. Fes-lo, però a l’hora de sopar a casa. No t’entretinguis. I si passes pel bar... només una cervesa.

P: Però tu mare... no et moguis del meu costat! Qui em llegirà els contes sinó?

C: Això mai, tranquil. [encara que sap que no tindrà temps perquè ha de fer totes les feines de casa i tenir-ho tot a punt per quan arribi en Homer]

La Colometa torna a la cuina.

H: Sí que el faré. Ara hi aniré. El curs dura 3 dies... no me’n sortiré. Primer passaré pel bar a fer una cervesa que això sí que m’insipira!

P: No entenc per què necessites beure per imaginar-te coses, personatges...o simplement per divertir-te! Jo també ho faig i no necessito beure res!

H: Això, això, tu continua somiant... Colometa... marxo!

C: Sí carinyo, que vagi molt bé! [contesta des de la cuina]

A la següent escena es veu en Homer al bar, en Peter llegint a la seva habitació mentre s’imagina com vola a través de la finestra, i la Colometa a la cuina, fent el sopar per tots.

Vull ser Peter Pan

·Personatge famós:
Peter Pan

·Per què m'hi sento identificada:
Primer m'agradaria dir per què no m'hi sento, i és en el fet que no vol créixer mai (en això no m'hi identifico pas), però sí en el fet que és somiador, i que això el fa ser feliç. a més, també li agrada que li expliquin contes i històries fantàstiques, cosa que a mi m'apassonia. He de reconèixer que també em sento identificada amb la seva tossudaria. Si ell ho és molt, jo ho sóc més.

·Valors positius:
És somiador, feliç, amic dels amics (valora molt l'amistat i té cura dels seus) i sobretot, té molta imaginació.

·Valors negatius:
No vol créixer (d'aquí en deriva el peterpanisme) i és molt tossut.

·Si treballés sobre aquest personatge, quin punt destacaria:
Sens dubte el punt de la imaginació, i com aquesta et pot salvar de molts entrebancs. M'agradaria posar com a exemple l'escena en què fan una guerra de menjar sense res a la taula, imaginant-s'ho. Només això ja fa que passin una estona essent feliços. Destacaria com amb la imaginació i fent somiar els altres els pot fer treure un somriure.

·Si m'introduis a la història, quin paper adoptaria:
M'agradaria ser un dels nens perduts a qui ell tan ajuda, o el mateix Peter pan, per tal de poder ajudar a somiar als altres. Penso que una persona sense il·lusions, somnis o imaginació és una persona trista.

·Què ha aportat a la història aquest personatge:
Penso que ha aportat la màgia a aquells que més ho necessiten: els més petits; i que no només ha ajudat que els nens/es demanin un conte cada dia abans d'anar a dormir, sinó també que siguin els mateixos pares i mares els interessats en explicar-lo. Peter Pan és un personatge que "enganxa", com la lectura.

·Què crec que es mereix aquest personatge:
Se n'han escrit llibres i també s'ha vist a la gran pantalla, per tant demanaria simplement que no es perdi. En la història de Peter Pan es diu que cada vegada que una persona diu "no crec en les fades", se'n mor una. De la mateixa manera, doncs, penso que cada vegada que es deixa de llegir o explicar un conte, aquest també va desapareixent. Peter Pan és un personatge que no s'ha de perdre i que els més petits l'han de conèixer. No només conèxer aquest personatge, sinó fer-li el petit "favor" de llegir o demanar que et llegeixin cada dia, que hi hagi un interès per la lectura i que aquesta ajudi a fer créixer la imaginació de tots des de ben petits. Aquest seria el millor reconeixament que se li podria fer.