Sempre havia volgut anar d'Erasmus. Com que l'anglès no és precisament al meu fort pensava demanar una plaça a Itàlia, o un Sèneca. Però de fet, Florència, Milà o Bolonya... eren bons destins.
Les coses, com tot a la vida, es van complicar. Un dimecres al matí del mes d'octubre em vaig despertar ben esverada. No sabia què havia somiat, només sabia que havia de marxar a sud-amèrica.
El primer que vaig fer aquell matí va ser anar a gestió acadèmica de la meva facultat i demanar quins destins hi havia.. La cosa estava entre Mèxic i Xile, i tenia un cap de setmana per decidir-ho. Al final, Xile. O sigui que, gairebé després d'un any d'aquell somni, sóc a Santiago de Chile. A un departamento al carrer Antonio Varias, a la comuna de Providència. Va ser un somni, sí, però a vegades -només a vegades- s'han de seguir.
Les coses, com tot a la vida, es van complicar. Un dimecres al matí del mes d'octubre em vaig despertar ben esverada. No sabia què havia somiat, només sabia que havia de marxar a sud-amèrica.
El primer que vaig fer aquell matí va ser anar a gestió acadèmica de la meva facultat i demanar quins destins hi havia.. La cosa estava entre Mèxic i Xile, i tenia un cap de setmana per decidir-ho. Al final, Xile. O sigui que, gairebé després d'un any d'aquell somni, sóc a Santiago de Chile. A un departamento al carrer Antonio Varias, a la comuna de Providència. Va ser un somni, sí, però a vegades -només a vegades- s'han de seguir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario