'Plastilina': la línia fina de la violència

Tot i la final de la Copa, la sala Beckett, plena. Unes 75 persones han pogut gaudir de poc més d’una hora de tensió amb Plastilina, de Marta Buchaca.

L’obra, dirigida per Marta Angelat, compta amb dos actors reconeguts: Mone i Pere Molina, i quatre personatges entre disset i divuit anys, representats per actors tan joves com els personatges: Albert Carbó, Albert Joseph, Vicky Luengo i Jaume Madaula.

Plastilina parla de la violència i Marta Buchaca aprofita la reflexió posant cara a protagonistes d’una història inventada, però propera a tots. Explica el cas de Mauricio, un indigent de 53 anys cremat en un parc per uns adolescents aficionats a fer vídeos on es veu com es comporten violentament envers algunes persones. D’aquesta manera, Buchaca ha volgut recordar l’assassinat d’una dona gran cremada després de ser ruixada amb gasolina mentre dormia en un caixer automàtic de Barcelona.

Gairebé vint escenes amb diàlegs del tot realistes que porten a situacions quotidianes entre tres amics, dins de la família o davant una noia. I tot això a la mà de dues actrius i quatre actors amb una gran sintonia entre ells dalt l’escenari. Escenes curtes amb flashbacks i flashforwards, que fan que no es segueixi un ordre cronològic dels fets i que els actors hagin de canviar de registre contínuament, fet que demostra la fantàstica feina realitzada pels actors. Amb una escenografia minimalista: un sofà i dues butaques amb un braç com a taula, i movent endavant o endarrere un moble o un altre, juguen i creen espais: una sala d’estar, una cel·la d’una presó, una plaça o l’habitació d’una noia. Els diferents espais també s’aconsegueixen amb la il·luminació, senzilla, que dóna importància a punts concrets de l’escenari per intensificar més, o menys, la situació.

Entre escena i escena, l’escenari fosc i música de fons. Escenes curtes i en desordre que fan que la història es vagi construint a poc a poc. Mentre que és al principi quan es coneix que ha passat alguna cosa, fins a la meitat no sabem el què, però abans ja hem anat veient impressions dels pares d’un dels nois, en Marc, o de la xicota de l’Arnau. Les escenes combinen diàlegs entre dos personatges, converses entre amics o, fins i tot, monòlegs. D’aquesta manera aconsegueix mostrar la incomprensió d’uns pares que no saben què han fet malament perquè el seu fill s’hagi convertit en un assassí. Així doncs, es tracta d’una obra dinàmica que aguanta des del principi fins al final la tensió que comporta parlar de violència. Tot i així, i a través dels diàlegs, fins i tot en alguna escena trenca amb la tensió i fa que el públic rigui d’alguna situació absurda, per exemple quan la mare està fent la vora dels pantalons a en Marc i ell vol mirar el tennis a la televisió amb el seu pare. Marta Angelat ha optat per un final colpidor, amb una imatge de fons i una veu en off que explica la història de l’indigent.

Només queda una setmana perquè de dimecres a diumenge els actors de Plastilina posin cara a uns personatges trets de la vida real. “Plastilina” ha guanyat el “XXXV Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi 2007” i l’accèssit del “Premio Marqués de Bradomín 2007”. L’obra, que ha estat un mes a la sala Beckett, diu adéu a l’escenari aquest 24 de maig i haurà pogut mirar de fer entendre al públic, tal com diu la seva autora, com de fina és la línia que separa una persona normal d’un assassí.