Postal de tardor

Avui, nou mesos i un dia després d’haver trepitjat per primer cop aquest país, m’he enamorat de la ciutat. Washington. (Sí, ja era hora).  

El maig del 2010 escrivia sobre com estava vivint la tardor a Santiago de Xile. “Naranjas, marrones, amarillos y rojos”, així ho titulava. Doncs si avui volgués fer el mateix amb els colors que han passat per davant els meus ulls, per Nadal encara hi seria (ja m’ho diuen que sóc una mica exagerada... però el paisatge que he vist també era exagerat).   

Mai –i quan dic mai, és mai- havia tingut les sensacions que m’han passat pel cos avui quan passejava pel veïnat. Mentre empenyia el cotxet no he pogut parar de mirar a tot arreu. No només taronges, marrons, grocs i vermells, sinó també verds, liles, granates, negres, blancs i roses. I de tots aquests colors, no tinc prous dits a les mans per contar-ne les diferents tonalitats. 

Els carrers coberts amb una intensa catifa de fulles. Els arbres marcant contrastos, com si es barallessin entre ells per tenir el color més fort, més bonic i més brillant del carrer. La pluja d’avui no mullava. La pluja d’avui no era freda. La pluja d’avui eren fulles –petites, rodones, grans, allargades, trencades, enormes, perfectes- que el vent feia caure sota un sol càlid de tardor. A l’horitzó –en aquest cas l’altre punta de cada carrer- només em semblava veure estampes que podrien ser la postal més bonica del món.

He escoltat el seu “crec” quan les trepitjava i he intentat recordar algun moment semblant al d’avui. Però no. Aquests colors, junts, l’un al costat de l’altre, sota el fons blau del cel, no els havia vist mai.

I no ho he pogut evitar. Cada deu passes m’he parat a fer una foto, a veure si quedava millor que l’anterior. Però no n’hi ha cap que ni tan sols s’acosti a la realitat.

No m’agrada l’estiu washingtonià –massa calor-. No m’agrada l’hivern washingtonià –massa fred-. Però avui puc dir que m’he enamorat de la tardor washingtoniana i que esperaré amb il·lusió que passi tot un any per tornar a veure, ni que sigui un cop més, aquesta increïble postal de tardor. 

"Play"

Fa uns dies em van preguntar quina era la meva cançó preferida, o si tenia una cançó especial, i es van quedar sorpreses quan vaig dir que no en tenia cap. “Posa’n una”, em van dir. I vaig necessitar els meus minuts per decidir quina de totes les cançons era la més important per mi. Perquè és increïble com una melodia et pot fer plorar, com una lletra et pot fer pensar en aquell dia de fa tants anys que no recordaves ni que havia existit. Però el més increïble és quan, a partir d’un petit instant, un petit detall que en aquell moment semblava insignificant, aquella cançó que sonava de fons un dia qualsevol et crea una connexió per sempre amb una persona. A partir d’aquell moment, sempre que escoltis la cançó recordaràs aquella persona –sigui positiu, o negatiu, et faci riure o plorar, et posi trista o de bon humor-.

I jo em pregunto: cal una cançó preferida? Una sola cançó de les que et fa posar la pell de gallina? Avui penso que no. Avui penso que m’agrada tenir no una cançó, sinó una llista de cançons que no són importants només per la seva melodia o per la seva lletra, sinó que són importants per la persona a qui et recorden, pels sentiments que et provoquen i pel moment que representen.

Així doncs, si aquestes cançons han de formar part de la banda sonora de la meva vida, no puc demanar més. Avui només he de posar “play” per ser feliç.

Ah, i pel que fa la cançó que vaig posar aquell dia, no té importància. Tan sols era una més d’aquestes... de les que em fan posar la pell de gallina. 

Pd: no puc posar cap cançó per acompanyar l'escrit... el "play" d'avui, me'l guardo per mi. 

Quan les persones que et fan feliç són –gairebé- a l’altra punta del món

No sé si és normal. Hi ha persones que diuen que és no viure el moment. Jo penso que és sentir-lo d’una altra manera. La qüestió és sentir-se viu –o això diuen- i jo trobant a faltar em sento, fins i tot, massa viva. Suposo que són etapes i, a la que estic jo, hi són molt presents les persones que tinc lluny. Sense deixar d’aprendre del que m’envolta, això sempre, penso com m’agradaria poder fer una escapada de cap de setmana per veure la terra i la gent que tan enyoro. M’agrada on sóc, sé que és on he d’estar. Però això no significa que el que em faci més feliç del dia sigui  obrir una carta, rebre un email, fer un skype, sentir una veu propera o llegir un whatsapp del mòbil d’allà. Sentiria felicitat plena si demà pogués pujar al castell, o anar a fer una xocolata al Cruixent, o asseure’m a l’espigó o dormir al meu llit... i l'endemà tornar a ser al fantàstic món nord-americà. Tot i que sigui impossible com fer –i rebre- una abraçada de les que tant enyoro. Em queden moltes coses per aprendre aquí. Moltes petites aventures per anar creixent. I suposo, també, molts moments de pensar amb qui és lluny. Trobar a faltar és dur. Això ja ho sabia. Sentir-me feliç quan trobo a faltar... això em demostra com sou d’importants vosaltres, els que sou –gairebé- a l’altra punta del món.

G2, gràcies!

Avui hem rebut una notícia que m’ha deixat una sensació tan estranya que no sé ni com explicar. Fa gairebé set anys vaig anar a la meva primera entrevista de feina. Havíem quedat a la Lluna i jo estava molt nerviosa. Però m’hi vaig trobar dos noiets que tenien ganes de treballar amb molta empenta. Aquell dia encara no sabia que s’acabarien convertint en dues persones molt importants per mi, i que gràcies a ells acabaria formant part de la família amb més sentiment que he estat mai.

Sembla que avui posem fi (o parèntesis) als millors estius de la meva vida. Uns estius on anar a treballar era simplement un goig, una sort, un somni. I no hi posem fi voluntàriament, potser per això costa tant de pair. El que sento ara és com un gran buit dins meu. Tinc ganes de plorar però no vull, perquè per aquesta família només es pot plorar d’alegria.

Vull agrair a tota la gent que durant aquests anys ha passat per aquesta gran família que és G2. Els monitors  i pikatxos que hi han estat un any, i als que s’hi han anat quedant. A les famílies per confiar amb nosaltres i als nens per fer-nos gaudir cada dia durant tants anys. I, evidentment, vull agrair a en Napi i en Txiqui la seva feina. Estic segura que tothom qui ha treballat amb ells pensa igual que jo: no tindrem mai més uns “jefes” tan bons com ells. Voldria posar adjectius però la llista seria massa llarga. Simplement gràcies per haver format el que heu format. Sé que per a molts de nosaltres G2 no és només una empresa, no és un només un casal i no serà només un record.

Trobaré a faltar compartir tant temps amb tots vosaltres. Ho trobaré a faltar molt. Moltíssim. Però no us trobaré a faltar a vosaltres, perquè –ho volgueu o no- la família ho és per sempre. I nosaltres som una gran família. Els estius de colors, els sopars de postres, les nits de festes majors, les cançons, les ganes de treballar amb un somriure... He après tant i tant amb vosaltres que això m’ho emporto i no m’ho podrà treure mai ningú. M’heu fet feliç i sé que m’ho continuareu fent. Gràcies, gràcies i gràcies per deixar-me formar part de la vostra aventura.

G2, un sentiment.  

Fer amics

Fer amics és una cosa que fa mandra. Sí, fa mandra. I no és fàcil. No, no és fàcil. Quan ja tens una colla d’amics al poble, una altra a la universitat, una altra a la feina… canviar de lloc i haver de tornar a formar un grup nou costa. Sí, costa. Però suposo que és un pas que després val la pena. Vull dir, que un cop hagis format aquest nou grup d’amics no et sabrà greu haver-hi dedicat temps. D’entrada has de conèixer moltes persones. I dic “moltes” perquè no amb totes hi haurà el feeling necessari perquè el conegut acabi essent amic. Hi ha persones que només amb un dia ja t’adonaràs que no cal veure-les més; n’hi ha d’altres que pensaràs que es mereixen una segona oportunitat; i n’hi ha –per sort!- amb qui es connecta a la primera i amb qui la paraula amistat –al final- tindrà un sentit.

Treballar d’aupair no és com anar d’erasmus. No coneixes molta gent de cop, no surts de festa cada dia, no et pots saltar el teu horari… és a dir, no és fàcil fer amics. Tot i així, es fan els “meetings” d’aupairs, i jo ja he tingut la sort d’assistir a un. Es tractava de reunir-nos, anar a comprar i passar la nit a un hotel. Al principi això de “festa del pijama” semblava una mica una criaturada de nenes de quinze anys –per què no dir-ho-, però al final va resultar tot un èxit. Una bona manera de conèixer gent, passar una bona estona i, sobretot, parlar. D’aquesta festa ja he pogut fer la primera tria (entre les que no cal veure-les més, les que es mereixen una segona oportunitat i les que podran arribar a ser amigues quasi segur).

Una altra manera de conèixer gent és anar al parc (m’ho havien dit i no m’ho creia, fins ahir!). Vaig conèixer una altra aupair (he de reconèixer que ens vam entendre perquè parlava espanyol, però espero arreglar aviat aquest problema de comunicació amb les persones). No tinc el seu telèfon ni el seu mail, però em va dir que cada dijous anava al parc, o sigui que dijous que ve, jo tornaré al parc.

Un dels objectius principals era conèixer gent d’aquí. Doncs podríem dir que l’objectiu ha començat. Dos dies a la setmana vaig a uns “play groups” amb l’Aasha. Allà hi ha altres nannys (no hi he conegut cap aupair, de moment) que porten a jugar els nens i nenes una estona. I a poc a poc –tot i que costi perquè les meves converses són una mica, bastant, avorrides per falta de vocabulari- vaig parlant amb noies que algun dia potser entraran a formar part d’algun dels grups.

Reconec que no m’agrada anar a fer turisme sola, que si els caps de setmana no hagués tingut algú amb qui compartir-los la meva adaptació hagués sigut molt –moltíssim- més dura. Però per sort no ha estat així. Fins ara no he dit noms, però crec que és el moment. Després d’un mes aquí puc dir que tinc una primera amiga. Lara. El fet que sigui gallega hi ajuda –crec que ja havia comentat que el meu nivell d’anglès no destaca per la fluïdesa, precisament-. El seu positivisme m’ajuda a contrarestar el meu negativisme. I després d’un dia amb ella acabo pensant que amb un any no en tinc prou, que me n’hi vull quedar dos. I aquestes persones que entren directament al tercer grup de la meva classificació, crec que es mereixen un “gràcies” (no entenc per què a la gent a vegades li costa dir gràcies). O sigui que gràcies per ajudar-me els dies difícils –perquè també n’hi ha-, gràcies per tenir tanta paciència amb el meu anglès, gràcies per organitzar trobades amb altres aupairs i gràcies, sobretot, per tants cafès acompanyats de brownies –els qui em coneixen saben que és la millor manera d’alegrar-me el dia-. (Larisha, ahora te lo traduzco, don’t worry). 

Valentine's Day

Avui m’he emocionat. Estava preparant la motxilla per anar a classe d’anglès quan he sentit que li deien a l’Aasha que es preparés, que repartiríem els regals. Ràpidament he baixat a la meva habitació, he preparat el meu petit detall, i he pujat cap a la cuina. “With love”, hi posava a una targeta. “We love having you here!!”, hi havien escrit a dins. Una targeta plena de colors i dibuixos que havia fet l’Aasha (“a big A”, un cor –“a brown one”-, una Kitty, un cargol… tot amb forma de gargots). A dins la bosseta no només hi havia la postal. També hi he trobat un braçalet -"so nice"- i la crema de mans que tant necessitava -la meva pell encara s’ha d’adaptar al fred nord-americà-.

Hem repartit tots els regals i el somriure m’ha quedat marcat a la cara. He mirat el rellotge i m’he afanyat a posar-me la jaqueta. Anava justa de temps.

I mentre caminava cap al Montgomery College he sentit una primera sensació de felicitat en aquesta nova ciutat, amb aquesta nova –però ja estimadíssima- família. Potser era perquè feia el recorregut sense pensar amb els carrers (i sense haver-los hagut de buscar primer al googlemaps); potser perquè ja em sonaven les cases (la de la bandera americana a la porta, la dels vitralls de colors, la del gos cridaner, la de la dona a la finestra...); potser perquè avui havia pogut sortir a passejar amb l’Aasha fins al parc; potser perquè em vaig fent un lloc dins la meva “host family”; o potser, simplement, perquè acabava de viure el meu primer Valentine’s Day. 

Pd: El meu anglès segueix igual... Fatal. 

So difficult...

Conclusió nº1: no poder-te expressar és frustrant.

Welcome to Washington, Júlia.