Demasiado bueno

Santiago de Chile · Polillas · Departamento · Arriendo · Obvio · Po · Antonio Varas · Carlos Antunez · Lota · Pedro de Valdívia · Los leones · Manuel Montt · U · Universidad del Pacífico · Las Condes · Micro · 411 · Super8 · Providencia · La Mondeda · Barrio Brasil · Patio Bellavista · Plaza de Armas · Cerro San Cristóbal · Santa Lucía · La Piojera · Galpón 9 · Miércoles Po · Asados · Previas · Pisco · Ron · Pisco Sour · Ramos · Pruebas Solemnes · Reportear · Pucha · Puta la wea · Igual · Demasiado · Weón · Concha su madre · Filo · Al tiro · Webear · Carretes · Podí-creí-erí... · Estúpido inoperante · Valparaíso · Viña del Mar · Cerros · Pacífico · San Antonio · Algarrobo · Horcón · Pichilemu · Isla Negra · Neruda · La Chascona · La Sebastiana · Puerto Varas · Frutillar · Chiloé · Chillán · Pemuco · San Luis · Ojalá · Guitarras · Caballos · Desierto de Atacama · San Pedro · Geisers · Pucón · Volcán Villarrica · Pozones · Horas de bus · Pullman bus · Tur bus · Cajón del Maipo · Constitución · Talca · Terremoto · Réplicas · Celular · Rut · Isla de Pascua · Playa de Anakena · El Imperio · Bucear · La Serena · Coquimbo · Valle del Elqui · Punta Choros · Isla Damas · La Roja de Bielsa · Mundial · Mercado Bío-bío · Lo espejo · U Católica · Jugos · Creps · Cafés · Pizzetas · Intercambio · Tablas de equiparaciones · Lista de prácticas · E-mails · Cartas · Skypes · Postales · Llamadas · Mensajes · Disfraces · Mercado central · Fiestas Patrias · Chicha · Frutillas · Porotos · Guindas · Palta · Empanadas · Castaño · Bravíssimo · Helados de rosa · Alameda · Lastarria · Pieza · Polera · Retar · Poto...
Y... Salar de Uyuni · Bolívia · Perú · Cuzco · Machupichu · Waynapichu · Aguas Calientes · Arequipa · Inkas · Mapuches · Rapanuis · Argentina · Buenos Aires · Iguazú · La Boca · Palermo · San Telmo · Recoleta · Retiro · Subte · Mafalda · Dieta del Sandwich · Uruguay · Montevideo · Colonia · La Paloma · Rocha · Santa Teresa · Punta del Este · Punta del Diablo · Cabo Polonio...
Aeropuertos · Terminales · Carpas · Hostales · Invierno · Primavera · Verano · Otroño · Un año · ¡Sudamérica!

Chao Chile

Es como un sueño. Un sueño en el que dentro de unas horas me despertaré y estaré en mi pieza del departamento de Santiago. Pero me pellizco, y me vuelvo a pellizcar, y no despierto. Porque parece un sueño, sí, pero no lo es. Al despegar de la capital chilena he dejado atrás un año increíble, mágico, de los que no se olvidan, y del que me llevo cada instante en la carpeta de mis más bonitos recuerdos.

Ahora, esperando mis nueve horas de trasbordo en el aeropuerto de Bogotá, siento la sensación rara de estar medio despierta medio dormida.

Durante un año he estado en unos cuantos aeropuertos, sabiendo que al cabo de una semana, o un poco más, volvería “a casa”, a Santiago. Y esta vez me pasa lo mismo, siento que estoy haciendo un viajé más, y que regresaré a mi departamento de las Polillas y me sentiré segura de decir: “ya, estoy en casa”.

Pero me vuelvo a pellizcar y me doy cuenta de que esta vez no voy a retornar a Santiago, aunque este viaje también sea un retorno, el retorno. Vuelvo a casa. A mi casa de siempre, a Torroella, para abrazar a los míos, y continuar este camino que es la vida.

Han sido días de despedidas, consciente de que este momento llegaría, pero no preparada del todo para ello. Han sido días de decir “hasta pronto”, nunca un “adiós”.

Que le vamos a hacer si soy de lágrima fácil, si estos momentos me producen un nudo en el estómago, si me siento increíblemente feliz por todo lo que sucedió.

Y con sentimientos contrapuestos; Ilusión por ver a esas personas tan importantes pero que hace un año que no abrazo, y nostalgia por dejar el país que tan bien me acogió durante este año.

¿Lo volvería a hacer? Definitivamente, sí. ¿Volveré a Chile? Obvio po.

Me voy contenta pero sobretodo feliz, muy feliz, y agradezco a todos los que han hecho posible que me siente así.

Chao Chile, gracias, y hasta pronto.

-Els Pets, “És hora de tornar a casa”

-Glaucs, “Ho tornaria a fer”

-”Arriba la vida”

Chi chi chi - Le le le

Hace días que Chile se levanta y se va a dormir con sólo tres colores. El blanco, rojo y azul de su bandera inundan las calles con los chilenos que animan a su selección.

Y hace una semana que parece que el cielo quiere participar de la fiesta. El rojizo del sol, el cielo azul, y las montañas blancas nevadas hacen una perfecta postal de un perfecto atardecer.
E igual que todos los momentos que se pueden eternizar con un solo “clic”, éste también se puede acompañar con un poco de música, como no, las canciones que suenan estos días a todas hora en cualquier emisora de este lindo país.

·Chileno de corazón
·Fuerza, Arriba la Roja
·WakaWaka, Shakira, Esto es África
·Blanco, rojo y azul
·Canción oficial Sudáfrica 2010







fotos: vistas des de mi departamento
foto1: cordillera nevada
foto2: cerro San Cristóbal

Dies d'aquells

Són dies d'aquells que mires enlaire i et surt un somriure. Surts al carrer i trepitjes -tot contenta- les fulles dels arbres que han caigut. Són dies que cridaries ben fort a tothom “Bon dia!!!!” i que quan algú t'empeny a l'autobús penses “pobre, té un mal dia” i continues somrient. Dies que mires les muntanyes nevades de Santiago i t'agradaria córrer fins arribar al capdamnut. Són dies d'aquells que cantes a la dutxa, balles rumba i saltes dalt del sofà. Dies que sense saber per què et sents feliç.

Reconec que sóc afortunada. Fa setmanes que visc “dies d'aquells”. Que encara que m'equivoqui de bus i faci quaranta minuts tard a un examen, plogui i no pugui sortir de casa, posi sal al yogurt, em cremi amb la sopa, hagi d'estudiar i passar apunts de la tan estimada assignatura d'història...encara que m'aixequi amb el peu esquerra, miro enlaire i em surt un somriure, trepitjo fulles, canto, salto i sento una tremolor a la panxa -com si estigués bojament enamorada i visqués a un altre món, que no és el cas ni d'una cosa, ni de l'altra-.

Si algú em fes una entrevista -per canviar una mica els papers- i em preguntés per què crec que sóc feliç, hauria de retallar les meves respostes, perquè durarien massa. Estic contenta perquè tinc la oportunitat de ser on sóc, a Xile d'intercanvi. Canto a la dutxa perquè trobo a faltar a la família i amics, i això em fa veure com els estimo. Trepitjo fulles rient perquè el meu germà ha entrat al cicle que volia i jo a les pràctiques que somiava. Somric continuament com si estigués als núvols perquè no trobo cap motiu per no fer-ho.

O sigui que sí, últimament sóc estúpidament feliç i com que fins i tot podria fer ràbia a algú -com quan dos enamorats es passegen agafats de la mà i es fan petons interminables al metro de Santiago- ho deixo aquí. Sense abans, recomanar dues cançons que refirmen el meu estat d'ànim:

-Estúpidament feliç (Els Pets) “Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure, sense cap perquè”,“sense motiu i estúpidament crec que sóc feliç”

-Seguiremos (Macaco) “Si dicen perdido yo digo buscando, si dicen no llegas de puntillas alcanzamos” “creemos que al soñar perdemos un tercio de nuestra vida, y nos equivocamos “

Naranjas, marrones, amarillos y rojos

El año pasado no tuve Otoño. Pero parece que este 2010 lo voy a vivir de principio a fin. Los naranjas, marrones, amarillos y rojos ponen color al Mayo santiaguino. Las hojas descansan en el suelo esperando que alguna persona feliz -no necesariamente tiene que ser un niño- pase saltando y salga de ellas el crec que esperábamos. Y es que una foto de Otoño gana a cualquier otra.

Sacar el abrigo del armario, ponerte medias debajo el pantalón, tener los guantes y la bufanda a punto, por si el día se despierta con ganas de helar. Sí, yo me considero una persona de verano, amante del calor y a quien lo le gusta tener los pies fríos. Pero si toca disfrutar del frío, así lo vamos a hacer. Y me pondré un abrigo, y saldré a la calle, y pisaré las hojas para sentir su crec, y esperaré la llegada a casa para tomar un te calentito, y veré rincones de la ciudad y pensaré “que bonita foto”.

Aunque no todo puede ser como un cuento de hadas. Con el Otoño, llega el frío, y con el frío, las polillas. Alguna en la entrada del edificio, alguna otra en el ascensor, alguna que se cuela en nuestro comedor. Suerte que les advertí, y espero que no tengamos que verlas muy a menudo.

Y sí, también me falta alguna cosa más. Aunque en Chillán pude comer castañas -para completar mi Otoño de cuento- continuaré soñando en el próximo otoño, cuando pueda comer las increíbles bolitas de castaña y chocolate de mi abuela. Estaba claro, en medio de tanto Otoño, faltaba el toque familiar.

Otoñeando

Chillán. Pemuco. San Luís.
Casa de campo.
Amigos, asados, música.
Buena onda.
Hojas, fotografías, caballos.
Paseos.
Frío, castañas, fuego.
Otoño.

Pues eso:

Foto 1: Cora
Foto 2: Carlos

Planes

Todos nos dicen que ha empezado la cuenta atrás, que ya queda poco para que volvamos a casa. Aunque aquí -y permítanme el paréntesis- no todos lo vemos igual. El otro día conocí a dos chicas que llegaron a la capital chilena hace poco más de un mes y decían “uf, todavía nos faltan 4 meses”. En cambio nosotras, que llevamos casi 9 meses acà, cambiamos el “todavía” por el “solamente” aunque una parte de mi me obligue a creer que es mucho -suficiente para seguir descubriendo-.
Volviendo al principio, y haciendo caso a los que piensan que estamos en la recta final, es hora de hacer planes. Planes? Sí, planes. Contar asignaturas y créditos, pensar en las prácticas, en la vuelta a la rutina -nada que ver con la que llevamos acà-, contar dinero y ver que hay poco, darnos cuenta y asimilar el gran año que estamos viviendo -con pros y sin contras-. Planes sobre las últimas escapadas por Sur América -en mi caso Isla de Pascua-, planes para el verano, sus fiestas, su gente -nuestra gente-. Planes sobre qué pasará cuando nos vayamos de Chile, de este país que nos ha enamorado y nos sigue enamorando. Y hacer planes es divertido. Es divertido soñar despierto y es necesario tocar de pies al suelo de vez en cuando. Pero hacer planes puede traer pequeños disgustos cuando ves que estos puede que no se cumplan. Hoy me ha pasado esto. Un pequeño disgusto -por una buena causa- que ha hecho que me tenga que replantear uno de estos “planes” que me había imaginando infinitas veces en mi cabeza. Así pues, y con la esperanza -un poco/bastante/mucho egoísta- que el plan vuelva a su razón inicial, reinventaré el plan de mi vida a Barcelona el próximo año, reinventaré el plan que tantas veces soñé. Eso sí -y repitiéndome-, lo haré por una buena causa.

Converses

Entre cançó i cançó, converses d'amics.
-No us acostumeu a estar sense mi plis...
-Ostrans, doncs jo ja ho fet! no tornis, sisplau*

Un llibre, el llibre

Ha viatjat de Torroella fins a Santiago de Chile una nit de Nadal. A part de quedar-se a la capital xilena, l'he tret a passejar per Horcón, Pichilemu i Chillán. Ha agafat un avió fins a Montevideo -Uruguay- i ha recorregut les costes de Rocha. Podríem dir que ha parat el sol a platges increïbles, des de la coneguda de Punta del Este, fins a les magnífiques de Colonia, La Paloma, Punta del Diablo i Santa Teresa, sense oblidar l'impresionant paratge de Cabo Polonio. Ha descansat en hostals i ha dormit en tendes de campanya. Ha travessat el Río de la Plata amb barco i ha voltat quatre dies per Buenos Aires. I ara, que torna a ser a Santiago de Chile, ha cambiat de casa perquè altres també puguin conèixer el que amaga. Crec que tinc un dels exemplars d' “Els Jugadors de Whist” que ha voltat més, encara que he de dir que en conec un altre que ha estat descobrint el Sàhara. El que està clar és que d'aquí quatre mesos tornarà a viatjar, aquest cop a casa. Així doncs, i per dir-ho breument, una gran història que ens ha acompanyat i ens ha fet gaudir en uns grans viatges. Gràcies.

Dijous 11 de març: cuina amb tremolors

He començat el dia a les deu del matí fent neteja: traient la pols, passant l'espiradora i recollint el menjador. Quan ja havia esmorzat unes bones torrades amb nocilla m'he assentat al sofà amb l'ordinador a la falda i la televisió al davant -per no perdre'm el canvi de govern- mentre feia temps esperant una noia que venia a veure l'habitació que ens queda lliure al pis. A dos quarts de dotze, una forta rèplica m'ha fet aixecar del sofà. No ha sigut com les altres que hi havien hagut fins ara. Ha sigut més llarga, més forta, molt més forta. L'Eunís ha sortit de l'habitació i hem estat juntes fins que tot ha tornat a saccejar-se. Just en aquell moment, a baix amb el porter, hi havia una noia i un noi mexicà. S'han esperat que passés la tremolor i han pujat. Demà sabrem si viure a un setè no els espanta. No sé si les rèpliques ens han girat el dia o simplement ho hem fet per alliberar tensions, però quan l'Eunís ha tornat del supermercat -sempre és bo tenir provisions- hem decidit que avui cuinaríem! Ara són dos quarts de nou de la nit, i tenim una coca de recapte fent-se al forn. Abans de la coca, però, hem fet un brownie de xocolata i nous, galetes de canyella amb trossets de xocolata i, per demà, un allioli prou bo -sí, des de llavors no hem pogut deixar de sucar-hi pa-.

Encara tenim ingredients per continuar a la cuina. Potser demà tocarà pastís de pastanaga, o bunyols de vent. Si continuem així tornarem essent immunes a les rèpliques i, evidentment, amb uns quants quilos de més.

Galetes

Brownie

Coca de Recapte

Allioli

Terratrèmol

"Otro temblor", penso, i em torno a estirar al llit. Són dos quarts de quatre de la nit i fa mitja hora que he tancat el llum. Però la tremolor no para, la làmpara de l'habitació comença a moure's d'un costat a l'altre, surto corrent cap al menjador -al mateix temps que en Ferran-. Ens hi trobem en Nil. Tot tremola d'una manera exagerada. Se'n va la llum. Hi ha la Maria a una altra habitació però el meu cos no em deixa reaccionar. Només penso que he de sortir, he de baixar del setè pis on em trobo. Cau alguna cosa (més tard descobriria que es tractava del rellotge de la cuina). Obro la porta del pis i cauen restes del sostre. És pintura, però jo només puc pensar que el sostre pot caure en qualsevol moment. Tot tremola, tot es mou. Els crits de "Maria, surt, Maria, Nil, la Maria!" es confonen amb els de "Júlia, anem , baixem, Júlia!". Amb un moment sóc a baix. Descalça, sense res. Em tremolen els genolls. Què collons ha passat? A poc a poc van baixant els veïns: gent gran, mares amb criatures en braços, estudiants... La resposta del porter de l'edifici quan li pregunto "¿No se va a derrumbar, verdad?" no m'ajuda. Em diu: "Muchos se caen en situaciones así". Quan està tot més tranquil pujo a buscar un jersei, unes sabates, una manta i el mòbil. He d'aconseguir parlar amb algú. Els set pisos mai se m'havien fet tan curts. Amb un moment he pujat i he tornat a baixar. Miro al meu voltant i veig que el mur de davant de l'edifici ha caigut. És com un dia de cap d'any: línies saturades, telèfons que no fan senyal... però en comptes de trucar amb alegria, per desitjar un bon any, truquem amb por i nerviosisme esperant un "estoy bien". I el què més ens preocupa a tots: la família. Allà ja deuen ser les vuit del matí. Si obren la televisió i veuen el que ha passat patiran, i estem bé, i no volem que pateixin. Per sort, la Maria aconsegueix palar amb la seva mare, que trucarà a casa nostra perquè puguin saber que estem bé. 

Ens estirem a fora amb una manta. El cel de la capital xilena es veu més estrellat que mai.

Una mica de poesia

Hoy es hoy. Y ayer se fue. No hay duda. (Pablo Neruda)


¿Por qué se suicidan las ojas cuando se sienten amarillas? (Pablo Neruda)


Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos (Pablo Neruda)


¿Por qué en las épocas oscuras se escribe con tinta invisible? (Pablo Neruda)


Así cada mañana de mi vida traigo del sueño otro sueño. (Pablo Neruda)


En cada nuevo viaje
nace un sueño,
muere una ilusión.
Sueño que será luego ilusión
y morirá al converstirse en recuerdo.

(Marta Palau Albà)

29 de gener

M'aixeco amb un bon despertador: la Marta. Una dutxa d'aigua freda (no per gust, és el calentador que fa el tonto). Bus, metro i més bus, a Valparaíso. Una passejada per Cerro Alegre y Cerro Concepción acompanyada de fotos i graffitis. És inevitable, doncs, pensar amb Joan. Per dinar, una chorrillana al J.Cruz. Per postres, calle Camila, avenida Alemania i La Sebastiana. Xocolata, Neruda i Marta: una bona combinació. Ara, asseguda al bus de tornada cap a Santiago, imagino com els dos aneguets van un darrera l'altre, em segueixen, ja van amb mi. Només em falta arribar a la capital i sopar, amb tres bones amigues, una enorme copa de gelat al Bravíssimo. Som dia vint-i-nou de gener, però aquest any vaig amb pantalons curts, amb xancles, amb tirants i amb ulleres de sol. Som vint-i-nou de gener...quin gran dia, no? ;)

Dia de Reis?

És hora de valoracions. De pensar com ha anat el 2009 i com vull que sigui aquest any que ha entrat. Però no estic d'humor per fer una llista llarga de coses positives i negatives i de veure tot el que he fet bé o malament durant un any. Només diria que estic contenta d'haver demanat una beca a Xile. Estic contenta d'haver fet una despedida amb la gent important que m'envolta. Estic contenta d'haver conegut aquest nou país, i de seguir coneixent-lo. Estic contenta d'haver compartit grans moments amb qui he conegut, d'haver fet amics amb qui no penso perdre el contacte. I estic contenta d'anar rebent e-mails, cartes i postals de tots aquells que fins ara havíeu format part de mi -i continueu formant-ne-. El desembre ha sigut un mes mogudet: nord de Xile -Atacama-, Bolívia -Salar de Uyuni- i Perú -Machupicchu-; a més, la companyia de la família aquests dies de Nadal m'ha omplert d'energia per seguir set mesos més per terres xilenes. Però aquest 2010 comença diferent. La gent que han format el “meu Xile” aquests últims mesos no hi són, han marxat cap a casa, i em costa imaginar un Xile sense aquestes persones. I avui, un dia no gaire positiu, la veritat. Avui som dia 5 de gener. I per primera vegada amb vint-i-un anys no sembla un dia de Reis. No he fet cap fanalet, no he estat amb nens i nenes, no he vist com els brillen els ulls i com somien desperts. M'ha faltat una tarda de tallers, i em falta estar nerviosa, d'una banda a l'altra del poble preparant la cavalgada -ja sigui vestida, ja sigui amb un tambor, o ja sigui amb un fanalet-. Avui hi ha una cosa d'aquest país que no m'agrada: no celebren els Reis. Com es pot no celebrar els Reis? Com es pot ometre la nit més màgica de l'any? Jo, per si de cas, posaré una copeta de vi i uns torronets -vinguts expressament de Torroella- sobre la taula. I deixaré una llumeta encesa. Encara que aquí no hi arribin, que sàpiguen que he pensat mb ells. A tots vosaltres: canteu la cançó amb força i, sobretot, aneu a dormir aviat.