Olors de primavera

Mentre la fred sembla que no marxi mai, la primavera ja ha entrat a Chile. Diuen que aquest any la calor arribarà una mica més tard i que no la notarem fins a l'octubre. La veritat és que de tan en tan fa un dia de sol, del que pots anar amb màniga curta, o amb un jersei prim, però aquests dies es poden comptar amb els dits d'una sola mà. Tot i això, n'hi ha que tenen un instint natural per saber que arriba la primavera i fan que persones com jo, que intenten descobrir coses noves cada vegada que passen per un carrer -encara que hi hagin passat cada dia durant dos mesos- s'adonin que alguna cosa està canviant. Estic parlant de les flors, i les olors que acompanyen a aquestes. M'ha passat dos dies -que m'he hagut d'aturar i observar al meu voltant a causa d'una forta olor que em pujava pel nas-.
Fa dos dies, quan anava a “mi departamento” tot baixant pel carrer Antonio Varas, vaig passar per davant d'una casa que sempre m'ha sorprès perquè té un mur ben alt -tan alt que és impossible veure què s'hi amaga al darrera-, i a sobre un filferro de punxes, com si es tractés d'una presó o un camp de concentració. Fins fa dos dies m'imaginava un interior brut, ple de males herbes i descuidat. Però per sorpresa em va arribar una olor a flors, a primavera. Una olor com la del jardí de l'àvia -ben cuidat, preciós-. Una olor que va fer que imaginés l'interior del pati -fins aquell moment tenebrós- com un espai net, bonic. I aquí ja ve quan vaig continuar el meu camí imaginant-me com m'agradaria assentar-me enmig d'aquell jardí amb un llibre o una guitarra.
Quan vaig arribar a casa -i em vaig posar a estudiar història de Chile- em va marxar completament del cap la meva trobada amb la primera olor de primavera a Santiago.
Ahir però, quan anava cap a la Universitat, vaig acostar-me a “El castaño” -una fleca/pastisseria que es troba en gairebé tots els carrers de Santiago- i per això vaig haver de travessar un parc. I és aquí quan la bona olor que et recorda a primavera va tornar. Vaig mirar al meu voltant i em va semblar que ningú s'adonava que alguna cosa estava canviant. De fet, si no fos per aquestes olors de primavera jo tampoc ho hauria notat,, ja que l'anorac no me'l puc treure, de moment. O sigui que encara que hagi de posar-me un jersei ben gruixut cada vegada que vull sortir del pis, ara sé que en alguns racons de la immensa ciutat, la primavera ja s'hi comença a notar. Serà la segona primavera que viuré aquest any, n'hi ha que tenim sort.
...

Una cançó per acompanyar: "La primavera trompetera", de Los Delincuentes

Aquí i allà

El hotmail, per enviar un bona nit, un gràcies, un t'estimuT.
El messenger, de tota la vida, amb una llista de bons amics.
El facebook, la nova revolució que ens fa ser xafarders a tots -no cal que ningú ho negui-.
L'skype, per poder escoltar algú tocant la guitarra, preparar un viatge per Nadal, o veure l'avi com em saluda mentre jo li llenço un petó, “tan se val”.
I un detall més: les cartes. Una cada setmana per tenir present, en tot moment, que hi ha algú que pensa en mi.

Sóc a Santiago de Chile, sí, però també sóc conscient que he compartit més de vint-i-un anys amb la mateixa gent. Uns des des principi, altres s'hi han anat afegint. I marxar un any significa desconectar, conèixer, descobrir, però no oblidar. Per això envio e-mails, escric al messenger, poso fotos al facebook, parlo per l'skype i contesto les cartes. Perquè estic gaudint l'aquí, però també recordo l'allà.

Carrers

A Torroella quan era petita em deien: “abans d'atravessar un carrer mira a l'esquerra, a la dreta, i torna a mirar l'esquerra”. Els nens de Santiago no tenen aquest problema: només han de mirar cap a u un costat. La majoria dels carrers són d'un únic sentit.
Amb alguns carrers ja m'hi he familiaritzat. Començaré parlant de Carlos Antúnez. A cinc minuts de la parada de metro Pedro Valdívia, al carrer Carlos Antúnez hi viuen la Cora, la Núria, l'Ivet i en Diego. Les antuneras ens van acollir molt i molt bé mentre buscàvem departamento amb l'Eunís. Diríem que és com una segona casa!
Un altre carrer dels nostres és Lota. A Lota hi viuen la Nerea, la Maite, en Dani, en Marco i en Quisco.
El Carrer Antonio Varas és el nostre. On hi ha ubicat el departamento “las polillas”. És un carrer amb diferents facultats de la Universidad de las Américas, és a dir, molts estudiants i bon ambient, encara que una mica més lluny del metro (Manuel Monnt). Just al costat del departamento hi ha una escola (nens cridant de bon matí, jugant a bàsquet, tots amb uniforme...). N'hi ha que potser us molestaria el soroll de nens cridant tan aviat, però a mi em fa aixecar del llit de bon humor! Plena de vida i d'ànims per començar un nou dia.
Està bé saber com arribar als llocs. Aquí el taxi és molt més barat que a Barcelona però si noten que ets extrangera ho aprofiten per fer més voltes de les que calen. O sigui que has de dir: “baje por Manuel Monnt hasta Alférez Real, y allí a la izquierda, porfavor...”
Calle 11 de septiembre, Ricardo Lyon, Suècia... noms que em sonen més que qualsevol carrer de Barcelona.
Només una anècdota. Venint cap a casa, ahir, em vaig trobar una noia -anava una mica perduda- que em va preguntar el nom d'un carrer: Orden de Malta. És un carrer petit, però va coincidir que just està a prop del pis. I vaig poder acompanyar-la fins al seu destí. Pot semblar una tonteria, però em vaig sentir com a casa.

(foto del dia del partit Chile-Venezuela, ja ho veieu, això ja és casa nostra)

Departamento "las polillas"

Trobar departamento: tota una odissea.
Entrar-hi a viure i que hi hagi una plaga de polillas: una anècdota (en aquell moment un malson) més per explicar.

Agafar-s'ho amb bon humor (ara que ja ha passat): no té preu!


Departamento “las polillas”, hi esteu tots convidats!

Primeres impressions

De Santiago? La primera imatge que em va permetre dir un “ualaaaaaaaaa” va ser al primer semàfor que ens vam parar. Dos nois van pujar a dues noies a sobre i aquestes van començar a saltar -sobre seu-. A fer piruetes vaja (com les típiques animadores de les pel·lícules americanes, que fan concursos, doncs més o menys). Ara ja no dic un “uaalaaaa” cada cop que ho veig, però quan passo amb la “micro” per davant un semàfor, no puc evitar girar el cap i seguir els seus moviments.
I no només acròbates, sinó que entre venedors de mocadors, roses, menjar i tot altre tipus de cosetes que es poden vendre, també s'hi amaguen malabaristes i artistes de tot tipus.
També tenia pors: d'anar sola pel carrer, de no trobar un pis, de trobar massa a faltar la meva gent, de no saber estar sola, i de tantes altres petites novetats que sortien de la meva rutina diària. Algunes d'aquestes pors ja les he passat, i les he superat -tomaaa!!!- però sempre n'apareix alguna més, encara que ara sé, que si vull, és fàcil trepitjar-la i així sentir-me com a casa.
Entrava a la ciutat amb el transfer (una espècie de taxi que et porta de l'aeroport a caseta per unes cinc lucas) quan dins meu em va venir una frase, que no vaig poder evitar enviar en un missatge a la família: “Hi estaré bé aquí”. De fet, ja ho estic.

Santiago de Chile

Santiago és una ciutat gran, enorme! Només a Santiago hi ha gairebé els mateixo habitants que a tot Catalunya. Qui em coneix sap que sempre he dit que sóc de poble (i orgullosa!). Som de poble, oi nenes? sí. I aquest és un altre canvi. Viure enmig d'una gran ciutat. Amb molts “autos”, moltes “micros”, i el “metro”, molta gent i molts gossos. En aquest sentit Santiago m'ha recordat a Atenes -pels gossos vull dir-. Recordo que quan a segon de batxillerat vam anar a Grècia, em va sorprendre la mà de gossos que hi havia al carrer. Doncs a Santiago també, però són diferents. No fan tan mala cara, sembla que hi visquin bé al carrer. Segueixen les motos, fan caure alguna bici, i dormen al costat dels arbres. Però de fet, no molesten tant... vull dir, que no et salten a sobre, ni et borden. Simplement, hi són.

Santiago és com un cendrer. Està envoltada per l'impressionant cordillera dels Andes, i queda enfonsada al mig, amb tota una capa de smog (contaminació) que li fa de primer cel. I sobre aquest primer cel sobresurten els andes nevats, blancs, preciosos. Normalment quan veia neu era perquè estava a un lloc tranquil, pur... i des d'aquí no. Però té la seva gràcia. Des de la meva “pieza” (habitació) veig les muntanyes blanques cada matí, i rosades quan es pon el sol.
Santiago també vol dir contrastos. Hi viu gent molt rica, però també de molt pobre. Hi ha grans edificis plens d'oficines i gent ben vestida, però també hi ha xaboles que s'enfonsen al fang.
Al “ramo” (assignatura) d'Història de Chile, a la U, hem començat per la guerra del Pacífic i som al 1900...i bàsicament parlem d'aquestes desigualtats que, malauradament, encara duren.
M'agrada aquesta assignatura, molt. Suposo que si fes un any sense història seria com no fer periodisme. M'hi he acostumat. Podria fer la carrera d'història després... (no, ara ja m'estic passant...).


Una curiositat -perquè no és res més que això- de la vida a Santiago: el paper de water no es tira al water, sinó a la paperera... perquè sinó, el water s'embossa, o això diuen (per sort encara no he estat present a cap esdeveniment d'aquest tipus...).
Santiago és coses per fer, parcs per passejar, museus, teatre... Santiago és, sens dubte, moltes coses que encara he de descobrir.

...
(fotos fetes desde mi departamento)

El viatge

Llarg. Molt llarg. Un viatge que me'l recorden diferents cançons. La primera “I'm Yours”, de Jason Mraz. Sempre m'ha posat de bon humor (de buena onda como dirían acà). I just quan entràvem a l'aeroport, amb la ràdio posada a l'Atos de color blau pitufo, va començar a sonar. Un bon començament de viatge, vaig pensar.

A dins de l'aeroport, en Joan va treure la guitarra. Primer “Xile”. Després, “Grita”, de Jarabe de Palo. D'en Joan, una frase abans de marxar: qualsevol cosa “grita”, jo et sentiré. De la família Pagès-Massot una forta abraçada. De la Cristina, un “t'estimut massa”. I de la millor de les mares: “ets valenta, jove i dona. Ho tens tot a favor”.
I des de les escales mecàniques, agafada ben fort de la que seria la meva companya d'aventures, jo enviava un gran somriure. Els plors de després me'ls guardo.

Al primer avió (Barcelona-Madrid) moltes imatges, molts records -bons records, un nus a la panxa, normal, suposo.
Al segon avió (Madrid-Buenos Aires) la pel·lícula “Austràlia”, i una altra cançó: “Sin miedo”, de Rosana.
Al tercer avió (Buenos Aires-Santiago de Chile), a part dels nervis i les ganes d'arribar, una última cançó: “Me siento bien”, Hombres G.
No era conscient del que significava marxar. De fet, encara no sé si ho sóc.

(igual que en el post anterior, de seguida que en sàpiga pujaré l'àudio de les cançons, de moment estan enllaçades amb youtube)

Abans de marxar

Papers, papers i més papers. Que si el visat, que si un paper de la Universitad del Pacífico que no arriba, que si un carnet que falta per fer... I mentrestant, una cançó.

Fa un temps vaig somiar, que havia de marxar
que agafava un avió i travessava l'oceà.
No sé si és el destí, o la sort que ha estat amb mi,
però després de tan somiar, ara em toca viatjar...

Deixaré enrere el castell, Torroella i la seva gent,
mil records, imatges i cançons,
la maleta plena d'emocions.

Fa un temps vaig somiar, que podia oblidar
tot allò que sovint, se'm menjava per dins.
Potser la solució, és que pugi a l'avió,
per quan torni cap aquí, poder riure sense por...

Deixaré enrere el castell, Torroella i la seva gent,
mil records, imatges i cançons,
la maleta plena d'emocions.

Deixaré enrere el castell, Torroella i la seva gent,
mil records, imatges i cançons,
la maleta plena d'emocions.

No vull marxar sense haver cridat ben fort
No vull marxar, sense dir-vos que us trobaré a faltar,
sense dir-vos que us trobaré a faltar...

... (penjaré l'àudio de la cançó de seguida que en sàpiga!)

74 persones sopant al Restaurant Robert un 10 de juliol. 74 persones amb qui faré un altre sopar quan torni. 74 abraçades. 74 somriures que recordo cada dia, contenta, mentre descobreixo un país que, a poc a poc, em va obrint les seves portes.

El somni

Sempre havia volgut anar d'Erasmus. Com que l'anglès no és precisament al meu fort pensava demanar una plaça a Itàlia, o un Sèneca. Però de fet, Florència, Milà o Bolonya... eren bons destins.
Les coses, com tot a la vida, es van complicar. Un dimecres al matí del mes d'octubre em vaig despertar ben esverada. No sabia què havia somiat, només sabia que havia de marxar a sud-amèrica.
El primer que vaig fer aquell matí va ser anar a gestió acadèmica de la meva facultat i demanar quins destins hi havia.. La cosa estava entre Mèxic i Xile, i tenia un cap de setmana per decidir-ho. Al final, Xile. O sigui que, gairebé després d'un any d'aquell somni, sóc a Santiago de Chile. A un departamento al carrer Antonio Varias, a la comuna de Providència. Va ser un somni, sí, però a vegades -només a vegades- s'han de seguir.