El bo de la pel•lícula, el superheroi....o el príncep blau

No m’agrada l’Spiderman, ni en Batman, ni la CatWoman, ni les pel•lícules, llibres, còmics o històries que parlen sobre aquests superherois.

Però sí que m’agraden els contes, sobretot els infantils. Aquells que des de petita he sentit, he llegit o m’han explicat. Aquells en què hi ha un bo i un dolent. I el bo sempre és un superheroi, un exemple a seguir: el bo de la pel•lícula.
El superheroi dels contes populars infantils sempre és un jove guapo, galant, valent, intel•ligent...com pot ser un príncep, un cavaller, o un noi pobre però amb un gran cor.
M’agrada comparar el superheroi amb un príncep blau. I aquí és on hi veig el problema: creure en el superheroi, o el que considero el mateix: creure en el príncep blau.
Des de petites ens posen al cap que existeix un príncep blau. Un heroi que ens trobarà quan estiguem perdudes, que acostarà el seu ombro quan ens caigui una llàgrima, que ens agafarà la mà per travessar un riu, que pot haver estat dolent amb qualsevol persona, però amb tu es comportarà sempre de la millor manera possible i t’estimarà avui, demà i sempre.
I després ve quan et vas fent gran i busques desesperadament aquest príncep blau que es diu Felip per la Bella Dorment, o Aladín per la Yasmín, o diferents prínceps que no tenen ni nom, com el de la Ventafocs o el de la Blancaneus. I, evidentment, no el trobes. Ni el trobaràs.
Així doncs, penso que tots els contes al final haurien de posar un avís que digués:

" Recordeu que es tracta d’un conte i que no existeixen
prínceps blaus en funció de superherois.
No ens fem responsables dels danys psicològics que això pugui causar.
En cas de dubte consulteu la vida real "

Tot i així, seguiré llegint aquests contes, i els seguiré explicant als més petits. I esperaré que siguin grans perquè elles mateixes vegin que quan el príncep blau et porta al bosc, no és ni per anar amb cavall, ni per regalar-te una bonica flor.

Un jardí: el de casa l'àvia

Les premisses: un objecte, un lloc, alguna cosa que et produeixi alguna sensació. I sí, se m’ha acudit el jardí de l’àvia. No tots els jardins en general, sinó aquest. Intentaré explicar el per què.

Des de petita que m’agrada passar hores al jardí de l’àvia. Abans vivia a Corçà i tenia un jardí petit, atapeït amb moltes flors, que feien molta olor. Hi havia com dos passadissos de pedretes per donar-hi la volta i travessar-lo. M’agradava esmorzar a fora, en una taula petita i rodona que hi tenia. Així, mentre esmorzava, podia sentir el cant dels ocells i tirar engrunes de pa al terra, per després poder mirar com els ocells venien i s’ho menjaven. Ara ja no viu a Corçà, i encara que a Torroella no hi pot tenir un jardí com el d’abans, no hi falten els geranis, les margarites, els rosers, les clívies, els pensaments, els violers, les hortènsies, els clavells i les clavellines, les orquídies, les gardènies, els periquitos i el llimoner.

Penso que un jardí pot dir molt de la persona de qui és. I per mi aquest jardí simbolitza també la figura de la meva àvia: tranquil·litat, una olor esplèndida, pau, paciència, cura...Quan rellegeixo tot això em costa distanciar “jardí”, d’”àvia”.

Sempre he volgut aprendre com fer créixer una flor, però la veritat és que mai ho aconsegueixo. Sí, se’m moren. Per això també admiro aquest jardí.

Avui és un dia gris. No puc agafar la guitarra i asseure’m al mig de les flors per intentar que soni alguna cosa, però des de darrera la finestra veig com cauen les gotes sobre les flors i com s’entela el vidre davant meu. No és el millor dia, ni hi ha la millor llum...però fins i tot així, aquest jardí em fascina.

...i acció!

25 kilates. Amb actors com Aida Folch, Francesc Garrido, Manuel Morón, Joan Massotkleiner o Héctor Colomé. Em trobo a la preestrena de la pel•lícula del director i guionista Patxi Amezcua, als cinemes Verdi de Barcelona. La sala està plena. Hi he anat amb tres amigues gràcies a la invitació que ens ha ofert un dels actors. Primer, unes paraules de l’actriu i l’actor protagonistes –Aida Folch i Francesc Garrido; per cert, molt modestos quan se’ls felicita per la bona feina realitzada. Després, llums apagades i... acció.
Si mirem la sinopsis de la pel•lícula a la seva pàgina web www.25kilates.es diu: “25 kilates és una proposta de thriller radical i modern, propi del cinema independent, rodat com un viatge trepidant per una Barcelona desconeguda”, i explica: “la casualitat uneix a l’Abel i la Kay. L’atracció és immediata. Un cop a mitges els acabarà per unir. L’assumpte és perillós, però el benefici pot ser enorme”.
La pel•lícula ha guanyat diferents premis com: el “premi de la Joventut” i el “premi especial de jurat” al IX Festival Òpera Prima de Tudela; el premi al “millor director” i “millor pel•lícula” als Cinevanguardia; el de “millor pel•lícula”, “millor actor” i “millor actriu” al Festival de Màlaga; i al “millor llargmetratge” a la 22 Setmana del Cine a Medina del Campo.
Pot semblar que estic fent molta propaganda de la pel•lícula, i és veritat. La recomano. Demostra com aquí també es poden fer bons thrillers i com es pot fer aguantar l’intriga fins a l’últim minut, fins a tancar tots els fils que semblaven no tenir solució.
M’agradaria que l’anéssiu a veure i després em poguéssiu dir què us ha semblat. La meva opinió pot ser que no encaixi amb la vostra, encara que en aquest cas, no dubto que us agradarà.


Tráiler:

Un haiku pendent

La proposta de fa unes setmanes era fer un haiku. Això em va servir per buscar una llibreta vella on hi tinc alguns poemes que vaig fer fa un temps. N'hi ha de bonics, n'hi ha d'horrorosos i n'hi ha de molt horrorosos, però m'ha fet gràcia retrobar-me amb aquests "sentiments".
També hi tenia un haiku que s'adapta a les característiques que necessito, i he pensat que estaria bé posar-lo aquí.

Ulls borrosos.
Coixí moll amb llit buit.
Només un nom.

Tot i així, l'altre dia al tren també se me'n va acudir un, que no voldria deixar d'escriure'l aquí:

Paraules entrellaçades.
Tres amics en un tren.
Un gran joc.

Entenc que un haiku no el pot comprendre tothom i estic segura que si el primer haiku el llegeix algú que em coneix sabrà de què parlo, de la mateixa manera que uns bons amics amb qui vaig compartir l'aburrit tren el diumenge passat per venir cap a Barcelona entendran perfectament de què parlo en el segon. I ja per acabar, m'agradaria també escriure les tres línies que m'han sortit pensant amb tot el que m'espera fins ara: Xile.

Camins emboirats.
Estudiar fora un temps.
El meu viatge.

Reconec que no soc cap experta amb això dels haikus, per tant em quedo amb el record que he sentit quan he obert aquella llibreta vella que tenia arreconada i, per tant, amb els records que m'ha portat buscar un haiku.