martes, 30 de enero de 2018

30 de gener

I avui faries 93 anys. I bufaríem les espelmes plegats i demanaríem un desig. I jo demanaria que no fos l’últim any que les bufem junts. Però no pateixis, perquè ahir les vaig bufar per tots dos i sé que, inevitablement, així ho faré fins que em toqui a mi dir l'adéu. 
Fa uns dies em van retreure que feia molt que no escrivia res. Sembla que només em surt escriure unes ratlles quan és per algú en concret, no per mi. Per tant avui escric per tu. Perquè tot i que ja ho vaig explicar a les margarides a qui dónes vida cada dia, tinc ganes de tornar-t’ho a dir. Sóc feliç. Molt. I aquest 2018 serà un bon any. Perquè diuen que quan una mateixa es proposa que sigui un bon any, per força ho ha de ser. Perquè entre tots m’heu ensenyat  a cuidar els que em cuiden i a estimar als qui m’estimen. I a fer créixer aquest cercle de persones importants. M’heu ensenyat a enyorar quan no hi sóc o quan no hi sou, i a somriure mentre passejo pels passadissos de casa recordant les corredisses, els aniversaris i les abraçades que encara veig si tanco els ulls. I m’heu ensenyat a ser feliç essent jo mateixa. I a emocionar-me amb les paraules boniques que ahir molta gent em va fer arribar. Per tot això, gràcies. 
També t'he d'explicar, però, que no tot és tan bonic. La nostra bandera -la que de veritat ens representa- continua penjada al balcó tal i com ens vas demanar. Però hi ha persones privades de llibertat, dormint a la presó des de fa més de 100 dies, injustament, i per defensar allò que és nostre. A vegades, avi, sembla que els hereus d'aquells que us ho van fer passar tan malament a vosaltres, tenen ganes de demostrar que encara hi són. I nosaltres, estar clar, només els volem ben lluny. I seguirem lluitant fins que això sigui possible, no ho dubtis. 
Però avui, 30 de gener, un any més, tanco els ulls i t’agraeixo a tu tots aquests anys, totes les històries contades, totes les bromes i les converses, tots els records que m’has regalat. I sé que em sents, i que em veus, i que m’ajudes, perquè estàs sota aquelles margarides que m’emocionen i dins el cor de moltes de les persones que m’envolten cada dia. Un cop més, gràcies, i per molts anys! T’estimut*

jueves, 25 de diciembre de 2014

Nadal 2013* gràcies!


Moltes gràcies a tots per fer-ho possible* Bon Nadal des de Washington!!! (Nadal 2013)

viernes, 15 de agosto de 2014

Sí, et trobo a faltar

Avui, i cada dia, penso molt en tu...

https://www.youtube.com/watch?v=o-0c7_zfSzQ

http://negratinta.com/el-puente-de-torroella/

I un cop més faig el cor fort, tanco els ulls, i escolto la teva veu, la teva història, el teu record.


jueves, 31 de julio de 2014

Abrazos

Ayer se terminaron mis vacaciones. Después de quince días en familia, quince días disfrutando de mi tía, mi tío y mi más que querida prima, tocaba volver a la normalidad. Me despedí de ellos en la estación de tren de Philadelphia. Estuvo bien no despedirse en New York –demasiada gente-, ni en Washington –demasiado cerca de casa-. Me esperaban un poco más de tres horas de autobús para poder sacar todo lo que llevaba dentro. Para terminar de vaciar esas lágrimas que –como era de esperar- ya habían empezado a salir en los abrazos y los “hasta muy pronto” de la estación. Quince días que han pasado volando, quince días en los que he sido feliz llenando la palabra del máximo significado. Quince días en que he podido ser yo misma en cada segundo y en que –aunque ya lo sabía- he vuelto a sentir muy cerca la fantástica familia que me ayuda crecer.

Pero no es del viaje en familia de lo que quiero hablar. Sino de los recuerdos que me pasaron por la cabeza cuando subí a ese autobús dirección Washington. Hace cuatro años y medio tuve la visita de mi prima –entonces bastante más inocente-, mi tía, mi tío y –en esa ocasión- mi hermano. Volaron hasta Santiago de Chile para pasar las Navidades a mi lado y conocer el país que me acogía des de hacía seis meses, y en el que me quedaría medio año más. Pero los diez días que estuvieron allí –aparte de pasar fugazmente- se terminaron. Para entonces algunos de mis apoyos cruciales en ese país ya habían regresado a casa. Pero allí estaba Adri. Recuerdo como si fuera ayer que lo llamé llorando, que me esperó en su casa y que me cocinó lo que más me apetecía –carne arrebozada-. Pero lo más importante –y que recordé ayer en el autobús- fue su compañía, sus abrazos que tanto echo de menos. Porque ayer, cuando no me esperaba nadie en la Capital, cuando tenía el corazón encogido y ese dolor de cabeza no me dejaba ni pensar, me hubiera encantado que –esta vez- nuestro destino hubiera vuelto a estar en la misma ciudad.

A veces hace falta mandar abrazos, sobre todo a aquellos que sabes que les agradará. Des de mi “basement” en Washington, hasta tu apartamento en Santiago, aquí va mi abrazo. 

jueves, 30 de enero de 2014

Martí Massot (30/01/1925 – 05/01/2014) Gràcies. Gràcies per fer-ho tan i tan bé.

Quan era petita vaig haver de fer una redacció sobre tu. La professora va riure molt perquè hi vaig escriure que el que més m’agradava era tocar-te els fits de l’esquena. Què vols que hi faci? És un dels records més vius que tinc de quan era petita... tanco els ulls i encara recordo on eren i com eren. També recordo quan corria pel passadís perquè tu em perseguies dient-me que em posaries un supositori. O quan cantaves a la coral i assajàvem a casa tots dos, i jo sempre volia la cançó del “Rossinyol que vas a França”. O quan miràvem els àlbums de fotos i ens buscàvem tots dos. O quan m’agafaves les mans i m’ensenyaves a dir: “Sant Julià, tinc caguera i no puc cagar!”, frase que va anar variant fins a “Sant Martí, tinc un pipí que no vol sortir!”. O els dies al "rego", la teva segona casa, la teva il·lusió. 




O quan em portaves a esperar els reis enfilada a les teves espatlles (ja llavors, aquest dia era molt especial per a mi, imagina’t com ho és a dia d’avui).



Més tard vas començar a preguntar-me com anaven els estudis. “Sort que ets intel·ligent”, sempre em deies. I de seguida em preguntaves “Quan tornaràs, ara? El divendres que ve?”.
De la pregunta dels estudis va arribar la gran pregunta: “Com va la feina?” (No pateixis, avi, aquesta me la seguiré fent durant bastant de temps, em sembla. I tens la sort que sempre que algú me la fa, penso directament amb tu).
Però aquí la que té sort sóc jo. Tinc la sort de no tenir cap mal record al teu costat. I tinc la sort que sé que d’aquí un temps, quan et pugui recordar sense estar impregnada d’aquestes llàgrimes, et recordaré rient i, sobretot, fent bromes. Perquè si una cosa feies, era fer bromes. “Avi, vaig a entrenar”, “Tu ves tirant que jo t’espero al camp”. “Avi, què tal avui?”, “Bé, he anat corrent al castell”... i tot això quan ja gairebé no et movies de la teva butaca. “Vigila si vas al cinema o a ballar, els nois poden ser molt sueltus”. “Ja parlen bé el català les nenes de l’Obama?” (Això mai he sabut si ho deies de broma, o si de veritat et pensaves que treballava a la Casa Blanca...)



I sí, tinc una altra sort. Una de molt gran. Després d’escoltar centenars de vegades les teves històries de quan eres un nen, em vaig decidir a escriure-les. Vaig buscar una excusa ben fàcil: treball de final de màster. I et vaig posar entremig dels entrevistats. Reconec que vaig gaudir com mai escoltant totes les històries, però si em sento orgullosa d’una sola cosa que he fet durant tots aquests anys d’estudiant és haver-te gravat, tenir escrit i enregistrat amb vídeo tot allò que tu em vas voler explicar. I que tot i que ara mateix encara se’m fa una muntanya tornar-ho a mirar, sé que ho ensenyaré orgullosa als meus fills (sí, no m’oblido de tots els cops que em vas dir que volies ser besavi, i que jo era la més gran), als meus néts i a qui faci falta. Perquè tothom sàpiga què va passar a Torroella el 8 de febrer de 1939 explicat a través dels valents i valentes que ho vàreu viure, com tu.






L’última tarda abans de marxar per primer cop a Estats Units la vaig passar jugant amb tu al Domino. “No em donis peixet –em deies- que ja ho veig que ho estàs fent!” Sigui com sigui, l’última partida sempre me l’hauràs guanyat tu.



Va ser una tarda increïble, igual d’increïble que va ser l’últim matí que vaig passar amb tu. I aquí t’he de donar les GRÀCIES amb majúscules. Després tenia un dinar i tothom amb qui vaig parlar sap que va ser un matí màgic, molt intens, però més bonic impossible. Jo no sabia que serien les últimes paraules que tindria amb tu. No sabia que seria l’última abraçada, ni els últims petons, ni les últimes carícies. Però deixa’m que em pensi que tu sí. Em vas dir unes coses tan boniques que fins i tot me les vaig apuntar, amb la data al costat (4/01/2014). I ara, bastants dies després, les tornaré a llegir. Em vas dir coses com:
“Sembla estrany que m’hagi quedat tan sord... Encara canta en Joan? Ho fa bé oi? Amb la bateria, canta? I la Berta? Llàstima que sigui sord i no els pugui sentir...”
“Que bé que em vinguis a veure!”
“Gràcies per riure sempre! Sempre rius, eh tu?”
“La teva mare és un àngel, ho saps, oi?”
“Quan tinc un mal moment, penso amb tu i en Joan... i això m’ajuda”
“Jo me’n vaig, però t’estimut molt. T’estimut, Júlia”.



Devia ser aquell moment de lucidesa del que tothom parla quan estàs a punt de marxar per sempre. No ho sé. Només sé que em vas mirar, i vas somriure... i jo vaig ser la persona més feliç del món. Tan feliç que també m’ho vaig apuntar: “4/01/2014, l’avi em mira i somriu, sóc la persona més feliç del món”.
I després de totes aquestes emocions, la mama va venir a fer-te companyia, a donar-te el sopar i quan ja marxava, i et deia “fins demà”, tu li vas preguntar: “Vas a Torroella?”. I aquesta va ser la teva última paraula. Ni en les millors de les pel·lícules ho haguessin sabut fer tan bé. Vaig gaudir de tu cada dia i vas marxar el dia abans que jo me n’anés un altre cop a Estats Units. I d’aquesta manera vam poder estar tots junts per dir-te adéu. Un adéu molt trist. L’adéu més dur que he hagut de dir mai. Però sabent que ara descanses i que a sobre portem tots una part de tu, i no és només el cognom Massot, del que –com ja saps- estic ben orgullosa.
Fins l’últim moment no vas deixar de sorprendre’m. Quan feia dos hores que estaves al teu món, però arribava en Joan i li deies: “Que bé que et queda la meva americana, noi!”, o quan t’esforçaves a dir-nos que “allà al cementiri no, que és molt fosc” o “Margarita, recorda que jo no sóc a la llista dels capellans”. No pateixis avi. T’hem fet cas.



I ara? Ara se’m fa estrany trucar a la mama i no preguntar per tu. Ara se’m fa impossible imaginar que no em tornaràs a fer cap broma, que no em tornaràs a mirar com ho feies sempre, ple d’orgull. Cuidaré i cuidarem casa teva. Hi viurem feliços perquè és el que tu ens has ensenyat a fer. I espero poder caminar per casa somrient, recordant alegre els bons moments i transmetent la felicitat que tu sempre m’has transmès a mi.
Sembla que els Reis Mags van decidir que els acompanyessis a fer el seu llarg camí, se’t van emportar, i vull pensar, tal com em va escriure la tia, que això vol dir que has marxat molt ben acompanyat. El dia de reis sempre ha estat molt especial per a mi. I sé que, a partir d’ara, encara ho serà més. I tot i que ara és un record amarg, espero que en un futur sigui ben bonic, perquè m’acompanyarà –i vull que m’acompanyi- en totes les cares de felicitat de cada nen il·lusionat que faci cua per portar la carta.  

Ahir vaig fer 26 anys i tu avui en faries 89. És el primer aniversari que no bufem les espelmes junts. Però les bufaré per tu, i demanaré un desig –com sempre-, i et tornaré a donar les gràcies per fer-ho tan i tan bé, gràcies per ser tan bon avi, gràcies per totes les bromes i, sobretot, gràcies per tots aquests anys. Ja et trobo a faltar. T’estimut, t’estimut molt, avi. 



miércoles, 6 de noviembre de 2013

Postal de tardor

Avui, nou mesos i un dia després d’haver trepitjat per primer cop aquest país, m’he enamorat de la ciutat. Washington. (Sí, ja era hora).  

El maig del 2010 escrivia sobre com estava vivint la tardor a Santiago de Xile. “Naranjas, marrones, amarillos y rojos”, així ho titulava. Doncs si avui volgués fer el mateix amb els colors que han passat per davant els meus ulls, per Nadal encara hi seria (ja m’ho diuen que sóc una mica exagerada... però el paisatge que he vist també era exagerat).   

Mai –i quan dic mai, és mai- havia tingut les sensacions que m’han passat pel cos avui quan passejava pel veïnat. Mentre empenyia el cotxet no he pogut parar de mirar a tot arreu. No només taronges, marrons, grocs i vermells, sinó també verds, liles, granates, negres, blancs i roses. I de tots aquests colors, no tinc prous dits a les mans per contar-ne les diferents tonalitats. 



Els carrers coberts amb una intensa catifa de fulles. Els arbres marcant contrastos, com si es barallessin entre ells per tenir el color més fort, més bonic i més brillant del carrer. La pluja d’avui no mullava. La pluja d’avui no era freda. La pluja d’avui eren fulles –petites, rodones, grans, allargades, trencades, enormes, perfectes- que el vent feia caure sota un sol càlid de tardor. A l’horitzó –en aquest cas l’altre punta de cada carrer- només em semblava veure estampes que podrien ser la postal més bonica del món.



He escoltat el seu “crec” quan les trepitjava i he intentat recordar algun moment semblant al d’avui. Però no. Aquests colors, junts, l’un al costat de l’altre, sota el fons blau del cel, no els havia vist mai.
I no ho he pogut evitar. Cada deu passes m’he parat a fer una foto, a veure si quedava millor que l’anterior. Però no n’hi ha cap que ni tan sols s’acosti a la realitat.

No m’agrada l’estiu washingtonià –massa calor-. No m’agrada l’hivern washingtonià –massa fred-. Però avui puc dir que m’he enamorat de la tardor washingtoniana i que esperaré amb il·lusió que passi tot un any per tornar a veure, ni que sigui un cop més, aquesta increïble postal de tardor. 





domingo, 18 de agosto de 2013

"Play"

Fa uns dies em van preguntar quina era la meva cançó preferida, o si tenia una cançó especial, i es van quedar sorpreses quan vaig dir que no en tenia cap. “Posa’n una”, em van dir. I vaig necessitar els meus minuts per decidir quina de totes les cançons era la més important per mi. Perquè és increïble com una melodia et pot fer plorar, com una lletra et pot fer pensar en aquell dia de fa tants anys que no recordaves ni que havia existit. Però el més increïble és quan, a partir d’un petit instant, un petit detall que en aquell moment semblava insignificant, aquella cançó que sonava de fons un dia qualsevol et crea una connexió per sempre amb una persona. A partir d’aquell moment, sempre que escoltis la cançó recordaràs aquella persona –sigui positiu, o negatiu, et faci riure o plorar, et posi trista o de bon humor-.
I jo em pregunto: cal una cançó preferida? Una sola cançó de les que et fa posar la pell de gallina? Avui penso que no. Avui penso que m’agrada tenir no una cançó, sinó una llista de cançons que no són importants només per la seva melodia o per la seva lletra, sinó que són importants per la persona a qui et recorden, pels sentiments que et provoquen i pel moment que representen.
Així doncs, si aquestes cançons han de formar part de la banda sonora de la meva vida, no puc demanar més. Avui només he de posar “play” per ser feliç.

Ah, i pel que fa la cançó que vaig posar aquell dia, no té importància. Tan sols era una més d’aquestes... de les que em fan posar la pell de gallina. 

Pd: no puc posar cap cançó per acompanyar l'escrit... el "play" d'avui, me'l guardo per mi.