No-benvinguda polilla,
et deus preguntar a què són degudes aquestes línies, què has fet per merèixer uns minuts del meu temps, i com és que penso amb tu. Doncs espero donar-te una resposta ben clara, i que no m'hagis de tornar a molestar com aquest matí.
Sembla ser que la teva família -o tot el poble sencer- heu decidit instal·lar-vos a l'edifici 999 d'Antonio Varas. Està bé pensar que com a mínim ara no heu preferit el departamento 74 -us devia quedar petit, m'equivoco?-.
Em resigno a trobar una polilla per dia a l'habitació, o tres o quatre al menjador, a baixar a peu quan algun dels teus iguals es diiverteix dins l'ascensor. T'he de dir que us assembleu força totes, ja que quan pareu el sol, l'ombra -o el que estigueu fent- a les parets de l'escala, em sembleu molt poc originals. Si fos un dibuix animat (és un exercici que sovint fem amb l'Eunís -imaginar-nos què passaria si fóssim un dibuix animat) a dalt de l'edifici hi romandria una enorme -enormíssima- polilla que aniria repartint les cris per l'edifici. Sovint, quan arribo al pis, miro enlaire per veure si ha aparegut -ja no em sorprendria-. Si fos un dibuix animat, tu tindries un sensor d'aquells de color ver que surten a les pel·lícules de ciència ficció i sabries a cada moment on em trobo. Però no ho sóc.
Així doncs, m'expliques què hi feies avui asseguda al meu costat a l'autobús? Gairebé mai -per no dir mai- em puc asseure quan agafo la micro per anar a la universitat al matí. Avui estava davant de tota la gent que es preparava per donar empentes i poder seure. Però no m'han avançat, i m'he pogut asseure pensant que, per fi, podria gaudir del viatge de mitja hora llegint el text d'Història de Chile.
Però no. De tots els seients i finestres que hi arriba a haver a l'autobús, t'has hagut de posar al meu costat. Tot el viatge. Tot. I mira que t'he obert la finestra perquè sortissis -qualsevol polilla, per més burra que fos, ho hagués entès-. Però tu no. Tu has fet que tingués un ull als apunts i l'altre a les teves ales repugnants i fastigoses de color marronós-groguent-lleig.
Em sap greu dir-te que no ets benvinguda. Que no vull que t'asseguis més al meu costat a l'autobús, si és que no vols córrer la mateixa sort que les teves iguals i morir esclafada per una estimada sabata -evidentement molt més estimada que tu-.
Avui has tingut la sort que no em podia treure la sabata enmig de la micro, i ara tens la sort que et deixo triar: si et veig, et mato. No hi ha més. Per tant, pots no-molestar-me i estarem tots tranquils. No és una amanaça, només és un avís, per si de cas. Així doncs, espero no veuret mai més.
La teva enemiga a qui no et convé acostar-te...
Júlia.
et deus preguntar a què són degudes aquestes línies, què has fet per merèixer uns minuts del meu temps, i com és que penso amb tu. Doncs espero donar-te una resposta ben clara, i que no m'hagis de tornar a molestar com aquest matí.
Sembla ser que la teva família -o tot el poble sencer- heu decidit instal·lar-vos a l'edifici 999 d'Antonio Varas. Està bé pensar que com a mínim ara no heu preferit el departamento 74 -us devia quedar petit, m'equivoco?-.
Em resigno a trobar una polilla per dia a l'habitació, o tres o quatre al menjador, a baixar a peu quan algun dels teus iguals es diiverteix dins l'ascensor. T'he de dir que us assembleu força totes, ja que quan pareu el sol, l'ombra -o el que estigueu fent- a les parets de l'escala, em sembleu molt poc originals. Si fos un dibuix animat (és un exercici que sovint fem amb l'Eunís -imaginar-nos què passaria si fóssim un dibuix animat) a dalt de l'edifici hi romandria una enorme -enormíssima- polilla que aniria repartint les cris per l'edifici. Sovint, quan arribo al pis, miro enlaire per veure si ha aparegut -ja no em sorprendria-. Si fos un dibuix animat, tu tindries un sensor d'aquells de color ver que surten a les pel·lícules de ciència ficció i sabries a cada moment on em trobo. Però no ho sóc.
Així doncs, m'expliques què hi feies avui asseguda al meu costat a l'autobús? Gairebé mai -per no dir mai- em puc asseure quan agafo la micro per anar a la universitat al matí. Avui estava davant de tota la gent que es preparava per donar empentes i poder seure. Però no m'han avançat, i m'he pogut asseure pensant que, per fi, podria gaudir del viatge de mitja hora llegint el text d'Història de Chile.
Però no. De tots els seients i finestres que hi arriba a haver a l'autobús, t'has hagut de posar al meu costat. Tot el viatge. Tot. I mira que t'he obert la finestra perquè sortissis -qualsevol polilla, per més burra que fos, ho hagués entès-. Però tu no. Tu has fet que tingués un ull als apunts i l'altre a les teves ales repugnants i fastigoses de color marronós-groguent-lleig.
Em sap greu dir-te que no ets benvinguda. Que no vull que t'asseguis més al meu costat a l'autobús, si és que no vols córrer la mateixa sort que les teves iguals i morir esclafada per una estimada sabata -evidentement molt més estimada que tu-.
Avui has tingut la sort que no em podia treure la sabata enmig de la micro, i ara tens la sort que et deixo triar: si et veig, et mato. No hi ha més. Per tant, pots no-molestar-me i estarem tots tranquils. No és una amanaça, només és un avís, per si de cas. Així doncs, espero no veuret mai més.
La teva enemiga a qui no et convé acostar-te...
Júlia.
m'ha encantat la carta a la polilla, ets genial.Encara és viva o ja ha passat a millor vida a través de la sabata?. Un petó.
ResponderEliminar