jueves, 30 de enero de 2014

Martí Massot (30/01/1925 – 05/01/2014) Gràcies. Gràcies per fer-ho tan i tan bé.

Quan era petita vaig haver de fer una redacció sobre tu. La professora va riure molt perquè hi vaig escriure que el que més m’agradava era tocar-te els fits de l’esquena. Què vols que hi faci? És un dels records més vius que tinc de quan era petita... tanco els ulls i encara recordo on eren i com eren. També recordo quan corria pel passadís perquè tu em perseguies dient-me que em posaries un supositori. O quan cantaves a la coral i assajàvem a casa tots dos, i jo sempre volia la cançó del “Rossinyol que vas a França”. O quan miràvem els àlbums de fotos i ens buscàvem tots dos. O quan m’agafaves les mans i m’ensenyaves a dir: “Sant Julià, tinc caguera i no puc cagar!”, frase que va anar variant fins a “Sant Martí, tinc un pipí que no vol sortir!”. O els dies al "rego", la teva segona casa, la teva il·lusió. 




O quan em portaves a esperar els reis enfilada a les teves espatlles (ja llavors, aquest dia era molt especial per a mi, imagina’t com ho és a dia d’avui).



Més tard vas començar a preguntar-me com anaven els estudis. “Sort que ets intel·ligent”, sempre em deies. I de seguida em preguntaves “Quan tornaràs, ara? El divendres que ve?”.
De la pregunta dels estudis va arribar la gran pregunta: “Com va la feina?” (No pateixis, avi, aquesta me la seguiré fent durant bastant de temps, em sembla. I tens la sort que sempre que algú me la fa, penso directament amb tu).
Però aquí la que té sort sóc jo. Tinc la sort de no tenir cap mal record al teu costat. I tinc la sort que sé que d’aquí un temps, quan et pugui recordar sense estar impregnada d’aquestes llàgrimes, et recordaré rient i, sobretot, fent bromes. Perquè si una cosa feies, era fer bromes. “Avi, vaig a entrenar”, “Tu ves tirant que jo t’espero al camp”. “Avi, què tal avui?”, “Bé, he anat corrent al castell”... i tot això quan ja gairebé no et movies de la teva butaca. “Vigila si vas al cinema o a ballar, els nois poden ser molt sueltus”. “Ja parlen bé el català les nenes de l’Obama?” (Això mai he sabut si ho deies de broma, o si de veritat et pensaves que treballava a la Casa Blanca...)



I sí, tinc una altra sort. Una de molt gran. Després d’escoltar centenars de vegades les teves històries de quan eres un nen, em vaig decidir a escriure-les. Vaig buscar una excusa ben fàcil: treball de final de màster. I et vaig posar entremig dels entrevistats. Reconec que vaig gaudir com mai escoltant totes les històries, però si em sento orgullosa d’una sola cosa que he fet durant tots aquests anys d’estudiant és haver-te gravat, tenir escrit i enregistrat amb vídeo tot allò que tu em vas voler explicar. I que tot i que ara mateix encara se’m fa una muntanya tornar-ho a mirar, sé que ho ensenyaré orgullosa als meus fills (sí, no m’oblido de tots els cops que em vas dir que volies ser besavi, i que jo era la més gran), als meus néts i a qui faci falta. Perquè tothom sàpiga què va passar a Torroella el 8 de febrer de 1939 explicat a través dels valents i valentes que ho vàreu viure, com tu.






L’última tarda abans de marxar per primer cop a Estats Units la vaig passar jugant amb tu al Domino. “No em donis peixet –em deies- que ja ho veig que ho estàs fent!” Sigui com sigui, l’última partida sempre me l’hauràs guanyat tu.



Va ser una tarda increïble, igual d’increïble que va ser l’últim matí que vaig passar amb tu. I aquí t’he de donar les GRÀCIES amb majúscules. Després tenia un dinar i tothom amb qui vaig parlar sap que va ser un matí màgic, molt intens, però més bonic impossible. Jo no sabia que serien les últimes paraules que tindria amb tu. No sabia que seria l’última abraçada, ni els últims petons, ni les últimes carícies. Però deixa’m que em pensi que tu sí. Em vas dir unes coses tan boniques que fins i tot me les vaig apuntar, amb la data al costat (4/01/2014). I ara, bastants dies després, les tornaré a llegir. Em vas dir coses com:
“Sembla estrany que m’hagi quedat tan sord... Encara canta en Joan? Ho fa bé oi? Amb la bateria, canta? I la Berta? Llàstima que sigui sord i no els pugui sentir...”
“Que bé que em vinguis a veure!”
“Gràcies per riure sempre! Sempre rius, eh tu?”
“La teva mare és un àngel, ho saps, oi?”
“Quan tinc un mal moment, penso amb tu i en Joan... i això m’ajuda”
“Jo me’n vaig, però t’estimut molt. T’estimut, Júlia”.



Devia ser aquell moment de lucidesa del que tothom parla quan estàs a punt de marxar per sempre. No ho sé. Només sé que em vas mirar, i vas somriure... i jo vaig ser la persona més feliç del món. Tan feliç que també m’ho vaig apuntar: “4/01/2014, l’avi em mira i somriu, sóc la persona més feliç del món”.
I després de totes aquestes emocions, la mama va venir a fer-te companyia, a donar-te el sopar i quan ja marxava, i et deia “fins demà”, tu li vas preguntar: “Vas a Torroella?”. I aquesta va ser la teva última paraula. Ni en les millors de les pel·lícules ho haguessin sabut fer tan bé. Vaig gaudir de tu cada dia i vas marxar el dia abans que jo me n’anés un altre cop a Estats Units. I d’aquesta manera vam poder estar tots junts per dir-te adéu. Un adéu molt trist. L’adéu més dur que he hagut de dir mai. Però sabent que ara descanses i que a sobre portem tots una part de tu, i no és només el cognom Massot, del que –com ja saps- estic ben orgullosa.
Fins l’últim moment no vas deixar de sorprendre’m. Quan feia dos hores que estaves al teu món, però arribava en Joan i li deies: “Que bé que et queda la meva americana, noi!”, o quan t’esforçaves a dir-nos que “allà al cementiri no, que és molt fosc” o “Margarita, recorda que jo no sóc a la llista dels capellans”. No pateixis avi. T’hem fet cas.



I ara? Ara se’m fa estrany trucar a la mama i no preguntar per tu. Ara se’m fa impossible imaginar que no em tornaràs a fer cap broma, que no em tornaràs a mirar com ho feies sempre, ple d’orgull. Cuidaré i cuidarem casa teva. Hi viurem feliços perquè és el que tu ens has ensenyat a fer. I espero poder caminar per casa somrient, recordant alegre els bons moments i transmetent la felicitat que tu sempre m’has transmès a mi.
Sembla que els Reis Mags van decidir que els acompanyessis a fer el seu llarg camí, se’t van emportar, i vull pensar, tal com em va escriure la tia, que això vol dir que has marxat molt ben acompanyat. El dia de reis sempre ha estat molt especial per a mi. I sé que, a partir d’ara, encara ho serà més. I tot i que ara és un record amarg, espero que en un futur sigui ben bonic, perquè m’acompanyarà –i vull que m’acompanyi- en totes les cares de felicitat de cada nen il·lusionat que faci cua per portar la carta.  

Ahir vaig fer 26 anys i tu avui en faries 89. És el primer aniversari que no bufem les espelmes junts. Però les bufaré per tu, i demanaré un desig –com sempre-, i et tornaré a donar les gràcies per fer-ho tan i tan bé, gràcies per ser tan bon avi, gràcies per totes les bromes i, sobretot, gràcies per tots aquests anys. Ja et trobo a faltar. T’estimut, t’estimut molt, avi.