Potser

Potser és perquè m'acabo d'infiltrar -telefònicament parlant- a un sopar d'amigues -de les de tota la vida-. Potser és perquè l'”hola” i l'”adéu” que m''han dit a l'unisó l'he sentit com si fossin dins de la meva habitació. Potser és perquè definitivament les tinc dins la meva habitació -fotogràficament parlant-. Potser és perquè ja fa quatre mesos i mig que no les abraço -i vinguent de mi, és molt-. O simplement potser és perquè són massa especials, i sentir-les a prop fa que la panxa es remogui per dins. Sí, deu ser això.

Manu Chao

No hi havia d'anar. Al final, però, i gràcies a la Vane, vaig gaudir d'un concert increïble. Molt millor del que m'esperava. Bona companyia. Bona vista (una quantitat de nois guapos junts important -des que vaig arribar, crec que és la vegada que n'he vist més, o n'he vist algun-). Fins i tot vam intentar fer un castell -tradicions tarragonines-. Cançons i olors conegudes. Olors a Viñarock...Bons records. I un nou bon record.

Com si féssim un Apolo un dimecres qualsevol, Rumba de Barcelona

O com si féssim un Mariskal un divendrse qualsevol, Mala Vida

Excursión al Río Clarillo

Una excursión semi-improvisada. Vanessa, Miguel, Adri y yo. Un sábado de sol, fotos, bosque, senderos, río y biólogos. Quedamos a las diez y nos encontramos con Vane, pero Adri y Miguel con sus compañeros Caña y Resaca llegan a las diez y media. En metro hasta Puento Alto, y una visita al Jumbo para comprar alguna cosa de comer. Viaje en bus hasta la única reserva natural de la región Metropolitana de Santiago: la Reserva Nacional Río Clarillo. El conductor, un loco que hizo que casi sacara lo poco que había desayunado. Robo: no hay descuento para estudiantes. Suerte: un hombre nos sube los cuatro kilómetros que tenemos que andar hasta la entrada del parque. Un poco de crema solar (suerte que Miguel pensó en traerla, sino mis hombros estarían sin piel -y no rojos como están ahora-). Sendero Allwuen Mahuida. Y cuando el sendero termina, no pasa nada, Adri y Miguel deciden que nos saltemos el camino e investiguemos -hagamos la cabra-. La vista desde arriba, increíble. Por el camino nos encontramos con un grupo de estudiantes de biología de la Universidad de Chile, que están con todo el curso en una salida de campo (buscan bichos, miden telarañas...). De bajada, un poco de tobogán, o tierra resbaladiza -como se quiera llamar-. Y para almorzar, nada mejor que unos bocadillos sentados en la arena y las rocas al lado del Río, perfecto para remojarnos, comer, dormir la siesta y disfrutar del paisaje.
Cuando lo único que faltaba era volver hasta Santiago, otra vez el grupo de estudiantes, que nos invitan a ir con ellos en autobús hasta Santiago. Más suerte.


Pregunta del día -para variar-: “¿y por qué Chile?”. Y la frase del día -ofrecida por Adri a las tres de la mañana en el asado para celebrar los cumpleaños de Víctor, Elena e Iñaki-: “a mi me gusta salirme del camino”. Una buena frase para resumir y terminar el día.

Avui he vist un atos de color blau

Tornava de l'agència de viatges. Preparar l'esperat tour familiar a la Patagònia em posa de bon humor. Tinc ganes que arribi Nadal, no només per gaudir del paisatge que segur que serà al·lucinant, sinó també per poder abraçar aquells que em vénen a visitar. Doncs això, tornava de l'agència de viatges pel carrer Antonio Varas, a punt d'arribar al número 999, quan ha passat per davant meu. Ha fet que em girés tota jo -cap, cos, peus...- i que em quedés parada observant com marxava entre els altres cotxes. Era un Hyundai Atos. I això no és tot... era de color blau pitufo. He hagut de mirar ràpidament la matrícula no fos cas que la meva mare hagués decidit creuar el “xarcu” amb el cotxe per fer-me una sorpresa. Si fos un dibuix animat, el cotxe hauria aparcat davant meu. Com que no ho sóc, l'Atos Blau Pitufo ha continuat el seu camí i jo, el meu.