Fer amics és una cosa que fa mandra. Sí, fa
mandra. I no és fàcil. No, no és fàcil. Quan ja tens una colla d’amics al
poble, una altra a la universitat, una altra a la feina… canviar de lloc i
haver de tornar a formar un grup nou costa. Sí, costa. Però suposo que és un
pas que després val la pena. Vull dir, que un cop hagis format aquest nou grup
d’amics no et sabrà greu haver-hi dedicat temps. D’entrada has de conèixer
moltes persones. I dic “moltes” perquè no amb totes hi haurà el feeling
necessari perquè el conegut acabi essent amic. Hi ha persones que només amb un
dia ja t’adonaràs que no cal veure-les més; n’hi ha d’altres que pensaràs que
es mereixen una segona oportunitat; i n’hi ha –per sort!- amb qui es connecta a
la primera i amb qui la paraula amistat –al final- tindrà un sentit.
Treballar d’aupair no és com anar d’erasmus.
No coneixes molta gent de cop, no surts de festa cada dia, no et pots saltar el
teu horari… és a dir, no és fàcil fer amics. Tot i així, es fan els “meetings”
d’aupairs, i jo ja he tingut la sort d’assistir a un. Es tractava de
reunir-nos, anar a comprar i passar la nit a un hotel. Al principi això de “festa
del pijama” semblava una mica una criaturada de nenes de quinze anys –per què
no dir-ho-, però al final va resultar tot un èxit. Una bona manera de conèixer
gent, passar una bona estona i, sobretot, parlar. D’aquesta festa ja he pogut
fer la primera tria (entre les que no cal veure-les més, les que es mereixen
una segona oportunitat i les que podran arribar a ser amigues quasi segur).
Una altra manera de conèixer gent és anar al
parc (m’ho havien dit i no m’ho creia, fins ahir!). Vaig conèixer una altra
aupair (he de reconèixer que ens vam entendre perquè parlava espanyol, però espero
arreglar aviat aquest problema de comunicació amb les persones). No tinc el seu
telèfon ni el seu mail, però em va dir que cada dijous anava al parc, o sigui
que dijous que ve, jo tornaré al parc.
Un dels objectius principals era conèixer gent
d’aquí. Doncs podríem dir que l’objectiu ha començat. Dos dies a la setmana
vaig a uns “play groups” amb l’Aasha. Allà hi ha altres nannys (no hi he
conegut cap aupair, de moment) que porten a jugar els nens i nenes una estona.
I a poc a poc –tot i que costi perquè les meves converses són una mica,
bastant, avorrides per falta de vocabulari- vaig parlant amb noies que algun dia
potser entraran a formar part d’algun dels grups.
Reconec que no m’agrada anar a fer turisme
sola, que si els caps de setmana no hagués tingut algú amb qui compartir-los la
meva adaptació hagués sigut molt –moltíssim- més dura. Però per sort no ha
estat així. Fins ara no he dit noms, però crec que és el moment. Després d’un
mes aquí puc dir que tinc una primera amiga. Lara. El fet que sigui gallega hi
ajuda –crec que ja havia comentat que el meu nivell d’anglès no destaca per la fluïdesa,
precisament-. El seu positivisme m’ajuda a contrarestar el meu negativisme. I
després d’un dia amb ella acabo pensant que amb un any no en tinc prou, que me
n’hi vull quedar dos. I aquestes persones que entren directament al tercer grup
de la meva classificació, crec que es mereixen un “gràcies” (no entenc per què
a la gent a vegades li costa dir gràcies). O sigui que gràcies per ajudar-me
els dies difícils –perquè també n’hi ha-, gràcies per tenir tanta paciència amb
el meu anglès, gràcies per organitzar trobades amb altres aupairs i gràcies,
sobretot, per tants cafès acompanyats de brownies –els qui em coneixen saben
que és la millor manera d’alegrar-me el dia-. (Larisha, ahora te lo traduzco,
don’t worry).
