Primeres impressions

De Santiago? La primera imatge que em va permetre dir un “ualaaaaaaaaa” va ser al primer semàfor que ens vam parar. Dos nois van pujar a dues noies a sobre i aquestes van començar a saltar -sobre seu-. A fer piruetes vaja (com les típiques animadores de les pel·lícules americanes, que fan concursos, doncs més o menys). Ara ja no dic un “uaalaaaa” cada cop que ho veig, però quan passo amb la “micro” per davant un semàfor, no puc evitar girar el cap i seguir els seus moviments.
I no només acròbates, sinó que entre venedors de mocadors, roses, menjar i tot altre tipus de cosetes que es poden vendre, també s'hi amaguen malabaristes i artistes de tot tipus.
També tenia pors: d'anar sola pel carrer, de no trobar un pis, de trobar massa a faltar la meva gent, de no saber estar sola, i de tantes altres petites novetats que sortien de la meva rutina diària. Algunes d'aquestes pors ja les he passat, i les he superat -tomaaa!!!- però sempre n'apareix alguna més, encara que ara sé, que si vull, és fàcil trepitjar-la i així sentir-me com a casa.
Entrava a la ciutat amb el transfer (una espècie de taxi que et porta de l'aeroport a caseta per unes cinc lucas) quan dins meu em va venir una frase, que no vaig poder evitar enviar en un missatge a la família: “Hi estaré bé aquí”. De fet, ja ho estic.