Olors de primavera

Mentre la fred sembla que no marxi mai, la primavera ja ha entrat a Chile. Diuen que aquest any la calor arribarà una mica més tard i que no la notarem fins a l'octubre. La veritat és que de tan en tan fa un dia de sol, del que pots anar amb màniga curta, o amb un jersei prim, però aquests dies es poden comptar amb els dits d'una sola mà. Tot i això, n'hi ha que tenen un instint natural per saber que arriba la primavera i fan que persones com jo, que intenten descobrir coses noves cada vegada que passen per un carrer -encara que hi hagin passat cada dia durant dos mesos- s'adonin que alguna cosa està canviant. Estic parlant de les flors, i les olors que acompanyen a aquestes. M'ha passat dos dies -que m'he hagut d'aturar i observar al meu voltant a causa d'una forta olor que em pujava pel nas-.
Fa dos dies, quan anava a “mi departamento” tot baixant pel carrer Antonio Varas, vaig passar per davant d'una casa que sempre m'ha sorprès perquè té un mur ben alt -tan alt que és impossible veure què s'hi amaga al darrera-, i a sobre un filferro de punxes, com si es tractés d'una presó o un camp de concentració. Fins fa dos dies m'imaginava un interior brut, ple de males herbes i descuidat. Però per sorpresa em va arribar una olor a flors, a primavera. Una olor com la del jardí de l'àvia -ben cuidat, preciós-. Una olor que va fer que imaginés l'interior del pati -fins aquell moment tenebrós- com un espai net, bonic. I aquí ja ve quan vaig continuar el meu camí imaginant-me com m'agradaria assentar-me enmig d'aquell jardí amb un llibre o una guitarra.
Quan vaig arribar a casa -i em vaig posar a estudiar història de Chile- em va marxar completament del cap la meva trobada amb la primera olor de primavera a Santiago.
Ahir però, quan anava cap a la Universitat, vaig acostar-me a “El castaño” -una fleca/pastisseria que es troba en gairebé tots els carrers de Santiago- i per això vaig haver de travessar un parc. I és aquí quan la bona olor que et recorda a primavera va tornar. Vaig mirar al meu voltant i em va semblar que ningú s'adonava que alguna cosa estava canviant. De fet, si no fos per aquestes olors de primavera jo tampoc ho hauria notat,, ja que l'anorac no me'l puc treure, de moment. O sigui que encara que hagi de posar-me un jersei ben gruixut cada vegada que vull sortir del pis, ara sé que en alguns racons de la immensa ciutat, la primavera ja s'hi comença a notar. Serà la segona primavera que viuré aquest any, n'hi ha que tenim sort.
...

Una cançó per acompanyar: "La primavera trompetera", de Los Delincuentes