"Otro temblor", penso, i em torno a estirar al llit. Són dos quarts de quatre de la nit i fa mitja hora que he tancat el llum. Però la tremolor no para, la làmpara de l'habitació comença a moure's d'un costat a l'altre, surto corrent cap al menjador -al mateix temps que en Ferran-. Ens hi trobem en Nil. Tot tremola d'una manera exagerada. Se'n va la llum. Hi ha la Maria a una altra habitació però el meu cos no em deixa reaccionar. Només penso que he de sortir, he de baixar del setè pis on em trobo. Cau alguna cosa (més tard descobriria que es tractava del rellotge de la cuina). Obro la porta del pis i cauen restes del sostre. És pintura, però jo només puc pensar que el sostre pot caure en qualsevol moment. Tot tremola, tot es mou. Els crits de "Maria, surt, Maria, Nil, la Maria!" es confonen amb els de "Júlia, anem , baixem, Júlia!". Amb un moment sóc a baix. Descalça, sense res. Em tremolen els genolls. Què collons ha passat? A poc a poc van baixant els veïns: gent gran, mares amb criatures en braços, estudiants... La resposta del porter de l'edifici quan li pregunto "¿No se va a derrumbar, verdad?" no m'ajuda. Em diu: "Muchos se caen en situaciones así". Quan està tot més tranquil pujo a buscar un jersei, unes sabates, una manta i el mòbil. He d'aconseguir parlar amb algú. Els set pisos mai se m'havien fet tan curts. Amb un moment he pujat i he tornat a baixar. Miro al meu voltant i veig que el mur de davant de l'edifici ha caigut. És com un dia de cap d'any: línies saturades, telèfons que no fan senyal... però en comptes de trucar amb alegria, per desitjar un bon any, truquem amb por i nerviosisme esperant un "estoy bien". I el què més ens preocupa a tots: la família. Allà ja deuen ser les vuit del matí. Si obren la televisió i veuen el que ha passat patiran, i estem bé, i no volem que pateixin. Per sort, la Maria aconsegueix palar amb la seva mare, que trucarà a casa nostra perquè puguin saber que estem bé.
Ens estirem a fora amb una manta. El cel de la capital xilena es veu més estrellat que mai.
Ha viatjat de Torroella fins a Santiago de Chile una nit de Nadal. A part de quedar-se a la capital xilena, l'he tret a passejar per Horcón, Pichilemu i Chillán. Ha agafat un avió fins a Montevideo -Uruguay- i ha recorregut les costes de Rocha. Podríem dir que ha parat el sol a platges increïbles, des de la coneguda de Punta del Este, fins a les magnífiques de Colonia, La Paloma, Punta del Diablo i Santa Teresa, sense oblidar l'impresionant paratge de Cabo Polonio. Ha descansat en hostals i ha dormit en tendes de campanya. Ha travessat el Río de la Plata amb barco i ha voltat quatre dies per Buenos Aires. I ara, que torna a ser a Santiago de Chile, ha cambiat de casa perquè altres també puguin conèixer el que amaga. Crec que tinc un dels exemplars d' “Els Jugadors de Whist” que ha voltat més, encara que he de dir que en conec un altre que ha estat descobrint el Sàhara. E
l que està clar és que d'aquí quatre mesos tornarà a viatjar, aquest cop a casa. Així doncs, i per dir-ho breument, una gran història que ens ha acompanyat i ens ha fet gaudir en uns grans viatges. Gràcies.
