Fa uns quants anys, si no recordo malament quan anava a ESO, em van fer memoritzar un poema. Vaig triar Salveu-me els ulls, de Miquel Martí i Pol. Sempre ha estat un poema que m'ha impactat, m'ha fet reflexionar i en tinc un bon record. Aquesta setmana, fullejant uns vells apunts l'he trobat. Aquí el deixo, perquè en pugueu gaudir.Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi!
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.
Miquel Martí i Pol
No hay comentarios:
Publicar un comentario