Un jardí: el de casa l'àvia

Les premisses: un objecte, un lloc, alguna cosa que et produeixi alguna sensació. I sí, se m’ha acudit el jardí de l’àvia. No tots els jardins en general, sinó aquest. Intentaré explicar el per què.

Des de petita que m’agrada passar hores al jardí de l’àvia. Abans vivia a Corçà i tenia un jardí petit, atapeït amb moltes flors, que feien molta olor. Hi havia com dos passadissos de pedretes per donar-hi la volta i travessar-lo. M’agradava esmorzar a fora, en una taula petita i rodona que hi tenia. Així, mentre esmorzava, podia sentir el cant dels ocells i tirar engrunes de pa al terra, per després poder mirar com els ocells venien i s’ho menjaven. Ara ja no viu a Corçà, i encara que a Torroella no hi pot tenir un jardí com el d’abans, no hi falten els geranis, les margarites, els rosers, les clívies, els pensaments, els violers, les hortènsies, els clavells i les clavellines, les orquídies, les gardènies, els periquitos i el llimoner.

Penso que un jardí pot dir molt de la persona de qui és. I per mi aquest jardí simbolitza també la figura de la meva àvia: tranquil·litat, una olor esplèndida, pau, paciència, cura...Quan rellegeixo tot això em costa distanciar “jardí”, d’”àvia”.

Sempre he volgut aprendre com fer créixer una flor, però la veritat és que mai ho aconsegueixo. Sí, se’m moren. Per això també admiro aquest jardí.

Avui és un dia gris. No puc agafar la guitarra i asseure’m al mig de les flors per intentar que soni alguna cosa, però des de darrera la finestra veig com cauen les gotes sobre les flors i com s’entela el vidre davant meu. No és el millor dia, ni hi ha la millor llum...però fins i tot així, aquest jardí em fascina.