No m’agrada l’Spiderman, ni en Batman, ni la CatWoman, ni les pel•lícules, llibres, còmics o històries que parlen sobre aquests superherois.
Però sí que m’agraden els contes, sobretot els infantils. Aquells que des de petita he sentit, he llegit o m’han explicat. Aquells en què hi ha un bo i un dolent. I el bo sempre és un superheroi, un exemple a seguir: el bo de la pel•lícula.
El superheroi dels contes populars infantils sempre és un jove gua
po, galant, valent, intel•ligent...com pot ser un príncep, un cavaller, o un noi pobre però amb un gran cor.
M’agrada comparar el superheroi amb un príncep blau. I aquí és on hi veig el problema: creure en el superheroi, o el que considero el mateix: creure en el príncep blau.
Des de petites ens posen al cap que existeix un príncep blau. Un heroi que ens trobarà quan estiguem perdudes, que acostarà el seu ombro quan ens caigui una llàgrima, que ens agafarà la mà per travessar un riu, que pot haver estat dolent amb qualsevol persona, però amb t
u es comportarà sempre de la millor manera possible i t’estimarà avui, demà i sempre.
I després ve quan et vas fent gran i busques desesperadament aquest príncep blau que es diu Felip per la Bella Dorment, o Aladín per la Yasmín, o diferents prínceps que no tenen ni nom, com el de la Ventafocs o el de la Blancaneus. I, evidentment, no el trobes. Ni el trobaràs.
Així doncs, penso que tots els contes al final haurien de posar un avís que digués:
Tot i així, seguiré llegint aquests contes, i els seguiré explicant als més petits. I esperaré que siguin grans perquè elles mateixes vegin que quan el príncep blau et porta al bosc, no és ni per anar amb cavall, ni per regalar-te una bonica flor.
El superheroi dels contes populars infantils sempre és un jove gua
po, galant, valent, intel•ligent...com pot ser un príncep, un cavaller, o un noi pobre però amb un gran cor.M’agrada comparar el superheroi amb un príncep blau. I aquí és on hi veig el problema: creure en el superheroi, o el que considero el mateix: creure en el príncep blau.
Des de petites ens posen al cap que existeix un príncep blau. Un heroi que ens trobarà quan estiguem perdudes, que acostarà el seu ombro quan ens caigui una llàgrima, que ens agafarà la mà per travessar un riu, que pot haver estat dolent amb qualsevol persona, però amb t
u es comportarà sempre de la millor manera possible i t’estimarà avui, demà i sempre.I després ve quan et vas fent gran i busques desesperadament aquest príncep blau que es diu Felip per la Bella Dorment, o Aladín per la Yasmín, o diferents prínceps que no tenen ni nom, com el de la Ventafocs o el de la Blancaneus. I, evidentment, no el trobes. Ni el trobaràs.
Així doncs, penso que tots els contes al final haurien de posar un avís que digués:
" Recordeu que es tracta d’un conte i que no existeixen
prínceps blaus en funció de superherois.
No ens fem responsables dels danys psicològics que això pugui causar.
En cas de dubte consulteu la vida real "
Tot i així, seguiré llegint aquests contes, i els seguiré explicant als més petits. I esperaré que siguin grans perquè elles mateixes vegin que quan el príncep blau et porta al bosc, no és ni per anar amb cavall, ni per regalar-te una bonica flor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario