Explicar un viatge que hagi suposat una experiència cultural. Sense cap dubte vull parlar de l’últim viatge que he fet, una setmana al Sàhara Occidental. Estic davant un full en blanc i tinc tantes coses a dir que m’és força difícil ordenar les idees.
Per què aquest viatge?
Veiem un cartell amb la Marta (http://intentsdecultura.blogspot.com) que hi posa: “La UAB al Sàhara. Taller de periodisme digital en zones de conflicte”. Animem a tres amics més perquè ens acompanyin a la reunió: la Marina, en Ferran (http://retalls-culturals.blogspot.com) i l’Eunís (http://ideantcultura.blogspot.com). Després de la primera reunió tenim clar que ens interessa el tema, que volem conèixer més sobre aquest i que estem disposats a treballar-hi.
Ja coneixia el conflicte del Sàhara Occidental, sobretot perquè alguns estius han vingut nens sahrauís al meu poble i és un tema que m’interessa. Però cal dir que entre el que sé ara i el que sabia abans i ha un gran salt.
Un viatge no comença quan puges a l’avió. Un viatge comença quan el prepares, t’informes i busques sobre el país, la gent que hi viu i el que hi trobaràs.
Arribada
Som 15 alumnes, 4 professors, 4 acompanyants i en Walad, representant del Polisario a Catalunya que el coneixem només d’arribar a l’aeroport. Quan després de fer escala a Argel arribem a Tindouf, tenim 4 jeeps que ens esperen per portar-nos a la Wilaya d’Auserd. Són gairebé les dues de la matinada i arribem a Auserd, el jeep s’atura davant una casa de fang i una noia ens rep. Sis de nosaltres dormirem a casa seva, com si fos la nostra, o així ens hi sentirem tan sols 24 hores després.
La família
No puc parlar del viatge al Sàhara sense dir res de la família. I no seria sincera si no digués que ara mateix se m’ha dibuixat un somriure a la cara. Penso en la Fàtima, la Dayana, les altres seves dues germanes, les veïnes... El que em van ensenyar elles amb 5 dies no m’ho ha ensenyat ningú. I no és res material. Potser costa d’entendre, però vaig aprendre d’elles, de la seva manera de pensar, de fer i de viure.
Puc dir que des que he tornat (fa més d’un mes) no hi ha cap dia que no els hi hagi dedicat ni que sigui uns minuts dins el meu cap i que encara que podem pensar que la vida aquí no hi ha res que em pugui recordar la vida allà, són petits detalls que em fan pensar en elles. Els primers dies els grans de sorra que trobava per a tot arreu, després un missatge de la Fàtima, després la llibreta on hi apuntava petites coses, els treballs de la universitat, les fotografies, veure una posta de sol o trobar-me en un embús a l’autopista (al mig del desert amb en Bashird, el nostre conductor, això no passava!)
Activitats
No puc explicar dia per dia perquè seria fer un diari massa extens, però diré que vam parlar amb ministres, vam visitar hospitals, escoles, guarderies, centres de discapacitats, mercats... vam poder fer totes les preguntes que vam voler i ens van respondre tots els dubtes que teníem. Vam poder gaudir de les converses amb la gent d’allà, de la llet de cabra i els dàtils que oferien els beduïns, del te, de les veïnes i de la família. A les nits vam ballar, ens van ensenyar cançons i jocs, ens van fer obres d’art a les mans amb henna, em van deixar una melfa per vestir-me i ens van fer sentir com a casa.
Impressions
La primera impressió impactant que recordo va ser quan vam arribar a la Wilaya, a les dues de la matinada. Va ser baixar del cotxe, i només vam veure una cosa: estrelles, moltes estrelles. Mai n’havia vist tantes de juntes, i crec que mai les tornaré a veure, excepte quan torni a Auserd –tinc clar que hi tornaré-.
La sensació de trepitjar aquella sorra era estranya però encara ho va ser més la imatge del matí, en sortir de la casa i mirar al meu voltant com la sorra no s’acabava mai.
Els conductors també es mereixen un petit esment en aquesta reflexió sobre el viatge al Sàhara Occidental. Tant la resta de companys com jo ho vèiem tot igual, no hi havia carreteres marcades, però tot i així, tan si era de dia com de nit, els conductors sabien quan havien de girar a l’esquerra o a la dreta i, de sobte, sense cap senyal que indiqués res, tots giraven. Encara més va ser la resposta quan els vam preguntar com ho feien per orientar-se: “no ho sé, és el cap. El meu cap em diu quan he de girar i quan no, la intuïció.” I mai es perden. Durant el dia s’orienten per la situació del sol. Durant la nit, per les estrelles.
Durant la setmana allà tot van ser agraïments: nosaltres els agraíem el temps que ens dedicaven. Ells, el simple fet d’haver-los anat a veure. Cap de les mirades que em van regalar ni cap de les abraçades que em van fer no em van deixar indiferent.
He fet altres viatges, i de cap altre puc dir que hagi tingut la sensació que tinc ara mentre escric aquestes quatre línies. No ha estat un viatge com els altres. No ha estat una experiència com les altres. Em sembla que el moment de la despedida, quan per dins dèiem adéu al lloc, a la família, a les estrelles i a la sorra va ser el moment on vaig adonar-me d’allò que havia viscut.
La despedida van ser més d’una llàgrima: de tristesa per deixar el lloc, d’alegria per haver-hi estat.
Webs d’interès:
http://sites.google.com/site/fragmentsdesahara/
Per què aquest viatge?
Veiem un cartell amb la Marta (http://intentsdecultura.blogspot.com) que hi posa: “La UAB al Sàhara. Taller de periodisme digital en zones de conflicte”. Animem a tres amics més perquè ens acompanyin a la reunió: la Marina, en Ferran (http://retalls-culturals.blogspot.com) i l’Eunís (http://ideantcultura.blogspot.com). Després de la primera reunió tenim clar que ens interessa el tema, que volem conèixer més sobre aquest i que estem disposats a treballar-hi.
Ja coneixia el conflicte del Sàhara Occidental, sobretot perquè alguns estius han vingut nens sahrauís al meu poble i és un tema que m’interessa. Però cal dir que entre el que sé ara i el que sabia abans i ha un gran salt.
Un viatge no comença quan puges a l’avió. Un viatge comença quan el prepares, t’informes i busques sobre el país, la gent que hi viu i el que hi trobaràs.
Arribada
Som 15 alumnes, 4 professors, 4 acompanyants i en Walad, representant del Polisario a Catalunya que el coneixem només d’arribar a l’aeroport. Quan després de fer escala a Argel arribem a Tindouf, tenim 4 jeeps que ens esperen per portar-nos a la Wilaya d’Auserd. Són gairebé les dues de la matinada i arribem a Auserd, el jeep s’atura davant una casa de fang i una noia ens rep. Sis de nosaltres dormirem a casa seva, com si fos la nostra, o així ens hi sentirem tan sols 24 hores després.
La família
No puc parlar del viatge al Sàhara sense dir res de la família. I no seria sincera si no digués que ara mateix se m’ha dibuixat un somriure a la cara. Penso en la Fàtima, la Dayana, les altres seves dues germanes, les veïnes... El que em van ensenyar elles amb 5 dies no m’ho ha ensenyat ningú. I no és res material. Potser costa d’entendre, però vaig aprendre d’elles, de la seva manera de pensar, de fer i de viure.
Puc dir que des que he tornat (fa més d’un mes) no hi ha cap dia que no els hi hagi dedicat ni que sigui uns minuts dins el meu cap i que encara que podem pensar que la vida aquí no hi ha res que em pugui recordar la vida allà, són petits detalls que em fan pensar en elles. Els primers dies els grans de sorra que trobava per a tot arreu, després un missatge de la Fàtima, després la llibreta on hi apuntava petites coses, els treballs de la universitat, les fotografies, veure una posta de sol o trobar-me en un embús a l’autopista (al mig del desert amb en Bashird, el nostre conductor, això no passava!)
Activitats
No puc explicar dia per dia perquè seria fer un diari massa extens, però diré que vam parlar amb ministres, vam visitar hospitals, escoles, guarderies, centres de discapacitats, mercats... vam poder fer totes les preguntes que vam voler i ens van respondre tots els dubtes que teníem. Vam poder gaudir de les converses amb la gent d’allà, de la llet de cabra i els dàtils que oferien els beduïns, del te, de les veïnes i de la família. A les nits vam ballar, ens van ensenyar cançons i jocs, ens van fer obres d’art a les mans amb henna, em van deixar una melfa per vestir-me i ens van fer sentir com a casa.
Impressions
La primera impressió impactant que recordo va ser quan vam arribar a la Wilaya, a les dues de la matinada. Va ser baixar del cotxe, i només vam veure una cosa: estrelles, moltes estrelles. Mai n’havia vist tantes de juntes, i crec que mai les tornaré a veure, excepte quan torni a Auserd –tinc clar que hi tornaré-.
La sensació de trepitjar aquella sorra era estranya però encara ho va ser més la imatge del matí, en sortir de la casa i mirar al meu voltant com la sorra no s’acabava mai.
Els conductors també es mereixen un petit esment en aquesta reflexió sobre el viatge al Sàhara Occidental. Tant la resta de companys com jo ho vèiem tot igual, no hi havia carreteres marcades, però tot i així, tan si era de dia com de nit, els conductors sabien quan havien de girar a l’esquerra o a la dreta i, de sobte, sense cap senyal que indiqués res, tots giraven. Encara més va ser la resposta quan els vam preguntar com ho feien per orientar-se: “no ho sé, és el cap. El meu cap em diu quan he de girar i quan no, la intuïció.” I mai es perden. Durant el dia s’orienten per la situació del sol. Durant la nit, per les estrelles.
Durant la setmana allà tot van ser agraïments: nosaltres els agraíem el temps que ens dedicaven. Ells, el simple fet d’haver-los anat a veure. Cap de les mirades que em van regalar ni cap de les abraçades que em van fer no em van deixar indiferent.
He fet altres viatges, i de cap altre puc dir que hagi tingut la sensació que tinc ara mentre escric aquestes quatre línies. No ha estat un viatge com els altres. No ha estat una experiència com les altres. Em sembla que el moment de la despedida, quan per dins dèiem adéu al lloc, a la família, a les estrelles i a la sorra va ser el moment on vaig adonar-me d’allò que havia viscut.
La despedida van ser més d’una llàgrima: de tristesa per deixar el lloc, d’alegria per haver-hi estat.
Webs d’interès:
http://sites.google.com/site/fragmentsdesahara/
Ei Júlia! Jo també tenia tantes cosea a dir del Sàhara que vaig començar a fer una serie de posts - en principi 3, van quatre i segurs en queden dos xD- sobre le meu viatge Dajla perquè justa fa un any que hi era allà.
ResponderEliminarMolte simpressions són les mateixes, i les estrelles... com les estrelles del Sàhara no en veurem com bé dius a no ser que hi tornem. Les haimes, casa nostra. Les llàgrimes, contradictories. COm diem aquí: Sàhara al cor.
=)