Postal de tardor

Avui, nou mesos i un dia després d’haver trepitjat per primer cop aquest país, m’he enamorat de la ciutat. Washington. (Sí, ja era hora).  

El maig del 2010 escrivia sobre com estava vivint la tardor a Santiago de Xile. “Naranjas, marrones, amarillos y rojos”, així ho titulava. Doncs si avui volgués fer el mateix amb els colors que han passat per davant els meus ulls, per Nadal encara hi seria (ja m’ho diuen que sóc una mica exagerada... però el paisatge que he vist també era exagerat).   

Mai –i quan dic mai, és mai- havia tingut les sensacions que m’han passat pel cos avui quan passejava pel veïnat. Mentre empenyia el cotxet no he pogut parar de mirar a tot arreu. No només taronges, marrons, grocs i vermells, sinó també verds, liles, granates, negres, blancs i roses. I de tots aquests colors, no tinc prous dits a les mans per contar-ne les diferents tonalitats. 

Els carrers coberts amb una intensa catifa de fulles. Els arbres marcant contrastos, com si es barallessin entre ells per tenir el color més fort, més bonic i més brillant del carrer. La pluja d’avui no mullava. La pluja d’avui no era freda. La pluja d’avui eren fulles –petites, rodones, grans, allargades, trencades, enormes, perfectes- que el vent feia caure sota un sol càlid de tardor. A l’horitzó –en aquest cas l’altre punta de cada carrer- només em semblava veure estampes que podrien ser la postal més bonica del món.

He escoltat el seu “crec” quan les trepitjava i he intentat recordar algun moment semblant al d’avui. Però no. Aquests colors, junts, l’un al costat de l’altre, sota el fons blau del cel, no els havia vist mai.

I no ho he pogut evitar. Cada deu passes m’he parat a fer una foto, a veure si quedava millor que l’anterior. Però no n’hi ha cap que ni tan sols s’acosti a la realitat.

No m’agrada l’estiu washingtonià –massa calor-. No m’agrada l’hivern washingtonià –massa fred-. Però avui puc dir que m’he enamorat de la tardor washingtoniana i que esperaré amb il·lusió que passi tot un any per tornar a veure, ni que sigui un cop més, aquesta increïble postal de tardor.