Setmana dieciochera

Del 14 al 20 de setembre van ser uns dies per desconectar i celebrar, com tots els xilens, les festes pàtries. El “dieciochero chileno” -18 de setembre- és un dia festiu per tot els xilens. No només es menja “asados” y “se toma harto”, sinó que també es balla cueca i es surt de festa a “las fondas”. I, està clar, això és el que vam fer. Però començaré pel principi. De dilluns a dimecres vaig anar al Radal, a las Siete Tazas. Després de passar la tarda a Rancagua -ciutat que no recomano-, fer nit a Curicó i esmorzar dues magdalenes amb un suc natural de taronja i plàtan -esperant que així millorés el meu costipat- vam acabar a Santa Anna, un dimarts de setembre, esperant que alguna bona persona ens pujés fins al càmping del Radal -només hi havia un bus a les 5 de la tarda, i eren les 11 del matí...-.

Un bus ens hi va acostar un tros, després un altre bus -aquest cop de treballadors que arreglaven els camins- ens va fer el favor i ens va pujar un tram més, fins que, després d'esperar entre 2 i 3 hores, un home ens va deixar pujar darrera el seu jeep per acostar-nos al càmping. Muntar la “carpa” -tenda a la resta de llocs-, fer un soparet enmig de la foscor i esperar que l'endemà fes un dia esplèndid per caminar. I el dimecres no podia fer més bon dia. Caminar, visitar les Siete Tazas (set cascades una rere l'altre, preciós) i dinar al costat del riu. A part de la fred de les nits, l'excursió no podia haver valgut més la pena.


El dijous al matí quatre noietes ens vam dirigir a Pichilemu a passar les “Fiestas Patrias”. Després de viatjar amb quatre busos diferents hi vam arribar. Aquí ja ens vam ajuntar amb la resta de la gent, i ja no vam dormir en tendes, sinó en unes cabanyes ben boniques. Vam menjar asados, empanades, vam beure pisco i “chicha”, vam riure una estona mirant les capalines dels carabineros que anaven sobre els cavalls, vam aprendre les cançons més novedoses d'aquí -faré una llista pròximament- i em vaig fer un fart de ballar el ball tradicional: la cueca -algun dia li dedicaré un comentari com cal-.

Pichilemu és un poble de surfistes, amb grans onades, sorra negra, el cap “Punta Lobos”, carrers amples -molts sense esfaltar-, amb cabanyes a costat i costat i que viu del surf. Típic poble on pot passar una sèrie americana d'aquestes que es miren quan tens quinze anys. Tinc la impressió que hi tornaré...em vaig quedar amb les ganes de probar el surf.


Diumenge, després de set dies voltant, tornada cap a Santiago, cap a la rutina, cap “a casa”.