Engrunes de Cultura

Demasiado bueno

2010-07-18T06:06:00.000-07:00

Santiago de Chile · Polillas · Departamento · Arriendo · Obvio · Po · Antonio Varas · Carlos Antunez · Lota · Pedro de Valdívia · Los leones · Manuel Montt · U · Universidad del Pacífico · Las Condes · Micro · 411 · Super8 · Providencia · La Mondeda · Barrio Brasil · Patio Bellavista · Plaza de Armas · Cerro San Cristóbal · Santa Lucía · La Piojera · Galpón 9 · Miércoles Po · Asados · Previas · Pisco · Ron · Pisco Sour · Ramos · Pruebas Solemnes · Reportear · Pucha · Puta la wea · Igual · Demasiado · Weón · Concha su madre · Filo · Al tiro · Webear · Carretes · Podí-creí-erí... · Estúpido inoperante · Valparaíso · Viña del Mar · Cerros · Pacífico · San Antonio · Algarrobo · Horcón · Pichilemu · Isla Negra · Neruda · La Chascona · La Sebastiana · Puerto Varas · Frutillar · Chiloé · Chillán · Pemuco · San Luis · Ojalá · Guitarras · Caballos · Desierto de Atacama · San Pedro · Geisers · Pucón · Volcán Villarrica · Pozones · Horas de bus · Pullman bus · Tur bus · Cajón del Maipo · Constitución · Talca · Terremoto · Réplicas · Celular · Rut · Isla de Pascua · Playa de Anakena · El Imperio · Bucear · La Serena · Coquimbo · Valle del Elqui · Punta Choros · Isla Damas · La Roja de Bielsa · Mundial · Mercado Bío-bío · Lo espejo · U Católica · Jugos · Creps · Cafés · Pizzetas · Intercambio · Tablas de equiparaciones · Lista de prácticas · E-mails · Cartas · Skypes · Postales · Llamadas · Mensajes · Disfraces · Mercado central · Fiestas Patrias · Chicha · Frutillas · Porotos · Guindas · Palta · Empanadas · Castaño · Bravíssimo · Helados de rosa · Alameda · Lastarria · Pieza · Polera · Retar · Poto...
Y... Salar de Uyuni · Bolívia · Perú · Cuzco · Machupichu · Waynapichu · Aguas Calientes · Arequipa · Inkas · Mapuches · Rapanuis · Argentina · Buenos Aires · Iguazú · La Boca · Palermo · San Telmo · Recoleta · Retiro · Subte · Mafalda · Dieta del Sandwich · Uruguay · Montevideo · Colonia · La Paloma · Rocha · Santa Teresa · Punta del Este · Punta del Diablo · Cabo Polonio...
Aeropuertos · Terminales · Carpas · Hostales · Invierno · Primavera · Verano · Otroño · Un año · ¡Sudamérica!

Chao Chile

2010-07-18T06:03:00.000-07:00

Es como un sueño. Un sueño en el que dentro de unas horas me despertaré y estaré en mi pieza del departamento de Santiago. Pero me pellizco, y me vuelvo a pellizcar, y no despierto. Porque parece un sueño, sí, pero no lo es. Al despegar de la capital chilena he dejado atrás un año increíble, mágico, de los que no se olvidan, y del que me llevo cada instante en la carpeta de mis más bonitos recuerdos.

Ahora, esperando mis nueve horas de trasbordo en el aeropuerto de Bogotá, siento la sensación rara de estar medio despierta medio dormida.

Durante un año he estado en unos cuantos aeropuertos, sabiendo que al cabo de una semana, o un poco más, volvería “a casa”, a Santiago. Y esta vez me pasa lo mismo, siento que estoy haciendo un viajé más, y que regresaré a mi departamento de las Polillas y me sentiré segura de decir: “ya, estoy en casa”.

Pero me vuelvo a pellizcar y me doy cuenta de que esta vez no voy a retornar a Santiago, aunque este viaje también sea un retorno, el retorno. Vuelvo a casa. A mi casa de siempre, a Torroella, para abrazar a los míos, y continuar este camino que es la vida.

Han sido días de despedidas, consciente de que este momento llegaría, pero no preparada del todo para ello. Han sido días de decir “hasta pronto”, nunca un “adiós”.

Que le vamos a hacer si soy de lágrima fácil, si estos momentos me producen un nudo en el estómago, si me siento increíblemente feliz por todo lo que sucedió.

Y con sentimientos contrapuestos; Ilusión por ver a esas personas tan importantes pero que hace un año que no abrazo, y nostalgia por dejar el país que tan bien me acogió durante este año.

¿Lo volvería a hacer? Definitivamente, sí. ¿Volveré a Chile? Obvio po.

Me voy contenta pero sobretodo feliz, muy feliz, y agradezco a todos los que han hecho posible que me siente así.

Chao Chile, gracias, y hasta pronto.

-Els Pets, “És hora de tornar a casa”

-Glaucs, “Ho tornaria a fer”

-”Arriba la vida”

Chi chi chi - Le le le

2010-06-25T15:43:00.000-07:00

Hace días que Chile se levanta y se va a dormir con sólo tres colores. El blanco, rojo y azul de su bandera inundan las calles con los chilenos que animan a su selección.

Y hace una semana que parece que el cielo quiere participar de la fiesta. El rojizo del sol, el cielo azul, y las montañas blancas nevadas hacen una perfecta postal de un perfecto atardecer.
E igual que todos los momentos que se pueden eternizar con un solo “clic”, éste también se puede acompañar con un poco de música, como no, las canciones que suenan estos días a todas hora en cualquier emisora de este lindo país.

·Chileno de corazón
·Fuerza, Arriba la Roja
·WakaWaka, Shakira, Esto es África
·Blanco, rojo y azul
·Canción oficial Sudáfrica 2010

fotos: vistas des de mi departamento
foto1: cordillera nevada
foto2: cerro San Cristóbal

Dies d'aquells

2010-06-04T16:42:00.000-07:00

Són dies d'aquells que mires enlaire i et surt un somriure. Surts al carrer i trepitjes -tot contenta- les fulles dels arbres que han caigut. Són dies que cridaries ben fort a tothom “Bon dia!!!!” i que quan algú t'empeny a l'autobús penses “pobre, té un mal dia” i continues somrient. Dies que mires les muntanyes nevades de Santiago i t'agradaria córrer fins arribar al capdamnut. Són dies d'aquells que cantes a la dutxa, balles rumba i saltes dalt del sofà. Dies que sense saber per què et sents feliç.

Reconec que sóc afortunada. Fa setmanes que visc “dies d'aquells”. Que encara que m'equivoqui de bus i faci quaranta minuts tard a un examen, plogui i no pugui sortir de casa, posi sal al yogurt, em cremi amb la sopa, hagi d'estudiar i passar apunts de la tan estimada assignatura d'història...encara que m'aixequi amb el peu esquerra, miro enlaire i em surt un somriure, trepitjo fulles, canto, salto i sento una tremolor a la panxa -com si estigués bojament enamorada i visqués a un altre món, que no és el cas ni d'una cosa, ni de l'altra-.

Si algú em fes una entrevista -per canviar una mica els papers- i em preguntés per què crec que sóc feliç, hauria de retallar les meves respostes, perquè durarien massa. Estic contenta perquè tinc la oportunitat de ser on sóc, a Xile d'intercanvi. Canto a la dutxa perquè trobo a faltar a la família i amics, i això em fa veure com els estimo. Trepitjo fulles rient perquè el meu germà ha entrat al cicle que volia i jo a les pràctiques que somiava. Somric continuament com si estigués als núvols perquè no trobo cap motiu per no fer-ho.

O sigui que sí, últimament sóc estúpidament feliç i com que fins i tot podria fer ràbia a algú -com quan dos enamorats es passegen agafats de la mà i es fan petons interminables al metro de Santiago- ho deixo aquí. Sense abans, recomanar dues cançons que refirmen el meu estat d'ànim:

-Estúpidament feliç (Els Pets) “Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure, sense cap perquè”,“sense motiu i estúpidament crec que sóc feliç”

-Seguiremos (Macaco) “Si dicen perdido yo digo buscando, si dicen no llegas de puntillas alcanzamos” “creemos que al soñar perdemos un tercio de nuestra vida, y nos equivocamos “

Naranjas, marrones, amarillos y rojos

2010-05-30T15:30:00.000-07:00

El año pasado no tuve Otoño. Pero parece que este 2010 lo voy a vivir de principio a fin. Los naranjas, marrones, amarillos y rojos ponen color al Mayo santiaguino. Las hojas descansan en el suelo esperando que alguna persona feliz -no necesariamente tiene que ser un niño- pase saltando y salga de ellas el crec que esperábamos. Y es que una foto de Otoño gana a cualquier otra.

Sacar el abrigo del armario, ponerte medias debajo el pantalón, tener los guantes y la bufanda a punto, por si el día se despierta con ganas de helar. Sí, yo me considero una persona de verano, amante del calor y a quien lo le gusta tener los pies fríos. Pero si toca disfrutar del frío, así lo vamos a hacer. Y me pondré un abrigo, y saldré a la calle, y pisaré las hojas para sentir su crec, y esperaré la llegada a casa para tomar un te calentito, y veré rincones de la ciudad y pensaré “que bonita foto”.

Aunque no todo puede ser como un cuento de hadas. Con el Otoño, llega el frío, y con el frío, las polillas. Alguna en la entrada del edificio, alguna otra en el ascensor, alguna que se cuela en nuestro comedor. Suerte que les advertí, y espero que no tengamos que verlas muy a menudo.

Y sí, también me falta alguna cosa más. Aunque en Chillán pude comer castañas -para completar mi Otoño de cuento- continuaré soñando en el próximo otoño, cuando pueda comer las increíbles bolitas de castaña y chocolate de mi abuela. Estaba claro, en medio de tanto Otoño, faltaba el toque familiar.

Otoñeando

2010-05-30T15:09:00.000-07:00

Chillán. Pemuco. San Luís.
Casa de campo.
Amigos, asados, música.
Buena onda.
Hojas, fotografías, caballos.
Paseos.
Frío, castañas, fuego.
Otoño.

Pues eso:

Foto 1: Cora
Foto 2: Carlos

Planes

2010-04-14T17:10:00.001-07:00

Todos nos dicen que ha empezado la cuenta atrás, que ya queda poco para que volvamos a casa. Aunque aquí -y permítanme el paréntesis- no todos lo vemos igual. El otro día conocí a dos chicas que llegaron a la capital chilena hace poco más de un mes y decían “uf, todavía nos faltan 4 meses”. En cambio nosotras, que llevamos casi 9 meses acà, cambiamos el “todavía” por el “solamente” aunque una parte de mi me obligue a creer que es mucho -suficiente para seguir descubriendo-.
Volviendo al principio, y haciendo caso a los que piensan que estamos en la recta final, es hora de hacer planes. Planes? Sí, planes. Contar asignaturas y créditos, pensar en las prácticas, en la vuelta a la rutina -nada que ver con la que llevamos acà-, contar dinero y ver que hay poco, darnos cuenta y asimilar el gran año que estamos viviendo -con pros y sin contras-. Planes sobre las últimas escapadas por Sur América -en mi caso Isla de Pascua-, planes para el verano, sus fiestas, su gente -nuestra gente-. Planes sobre qué pasará cuando nos vayamos de Chile, de este país que nos ha enamorado y nos sigue enamorando. Y hacer planes es divertido. Es divertido soñar despierto y es necesario tocar de pies al suelo de vez en cuando. Pero hacer planes puede traer pequeños disgustos cuando ves que estos puede que no se cumplan. Hoy me ha pasado esto. Un pequeño disgusto -por una buena causa- que ha hecho que me tenga que replantear uno de estos “planes” que me había imaginando infinitas veces en mi cabeza. Así pues, y con la esperanza -un poco/bastante/mucho egoísta- que el plan vuelva a su razón inicial, reinventaré el plan de mi vida a Barcelona el próximo año, reinventaré el plan que tantas veces soñé. Eso sí -y repitiéndome-, lo haré por una buena causa.

Converses

2010-04-07T15:36:00.000-07:00

Entre cançó i cançó, converses d'amics.
-No us acostumeu a estar sense mi plis...
-Ostrans, doncs jo ja ho fet! no tornis, sisplau*

Un llibre, el llibre

2010-03-31T12:48:00.000-07:00

Ha viatjat de Torroella fins a Santiago de Chile una nit de Nadal. A part de quedar-se a la capital xilena, l'he tret a passejar per Horcón, Pichilemu i Chillán. Ha agafat un avió fins a Montevideo -Uruguay- i ha recorregut les costes de Rocha. Podríem dir que ha parat el sol a platges increïbles, des de la coneguda de Punta del Este, fins a les magnífiques de Colonia, La Paloma, Punta del Diablo i Santa Teresa, sense oblidar l'impresionant paratge de Cabo Polonio. Ha descansat en hostals i ha dormit en tendes de campanya. Ha travessat el Río de la Plata amb barco i ha voltat quatre dies per Buenos Aires. I ara, que torna a ser a Santiago de Chile, ha cambiat de casa perquè altres també puguin conèixer el que amaga. Crec que tinc un dels exemplars d' “Els Jugadors de Whist” que ha voltat més, encara que he de dir que en conec un altre que ha estat descobrint el Sàhara. El que està clar és que d'aquí quatre mesos tornarà a viatjar, aquest cop a casa. Així doncs, i per dir-ho breument, una gran història que ens ha acompanyat i ens ha fet gaudir en uns grans viatges. Gràcies.

Dijous 11 de març: cuina amb tremolors

2010-03-19T15:21:00.001-07:00

He començat el dia a les deu del matí fent neteja: traient la pols, passant l'espiradora i recollint el menjador. Quan ja havia esmorzat unes bones torrades amb nocilla m'he assentat al sofà amb l'ordinador a la falda i la televisió al davant -per no perdre'm el canvi de govern- mentre feia temps esperant una noia que venia a veure l'habitació que ens queda lliure al pis. A dos quarts de dotze, una forta rèplica m'ha fet aixecar del sofà. No ha sigut com les altres que hi havien hagut fins ara. Ha sigut més llarga, més forta, molt més forta. L'Eunís ha sortit de l'habitació i hem estat juntes fins que tot ha tornat a saccejar-se. Just en aquell moment, a baix amb el porter, hi havia una noia i un noi mexicà. S'han esperat que passés la tremolor i han pujat. Demà sabrem si viure a un setè no els espanta. No sé si les rèpliques ens han girat el dia o simplement ho hem fet per alliberar tensions, però quan l'Eunís ha tornat del supermercat -sempre és bo tenir provisions- hem decidit que avui cuinaríem! Ara són dos quarts de nou de la nit, i tenim una coca de recapte fent-se al forn. Abans de la coca, però, hem fet un brownie de xocolata i nous, galetes de canyella amb trossets de xocolata i, per demà, un allioli prou bo -sí, des de llavors no hem pogut deixar de sucar-hi pa-.

Encara tenim ingredients per continuar a la cuina. Potser demà tocarà pastís de pastanaga, o bunyols de vent. Si continuem així tornarem essent immunes a les rèpliques i, evidentment, amb uns quants quilos de més.

Galetes

Brownie

Coca de Recapte

Allioli

Terratrèmol

2010-03-04T07:43:00.000-08:00

"Otro temblor", penso, i em torno a estirar al llit. Són dos quarts de quatre de la nit i fa mitja hora que he tancat el llum. Però la tremolor no para, la làmpara de l'habitació comença a moure's d'un costat a l'altre, surto corrent cap al menjador -al mateix temps que en Ferran-. Ens hi trobem en Nil. Tot tremola d'una manera exagerada. Se'n va la llum. Hi ha la Maria a una altra habitació però el meu cos no em deixa reaccionar. Només penso que he de sortir, he de baixar del setè pis on em trobo. Cau alguna cosa (més tard descobriria que es tractava del rellotge de la cuina). Obro la porta del pis i cauen restes del sostre. És pintura, però jo només puc pensar que el sostre pot caure en qualsevol moment. Tot tremola, tot es mou. Els crits de "Maria, surt, Maria, Nil, la Maria!" es confonen amb els de "Júlia, anem , baixem, Júlia!". Amb un moment sóc a baix. Descalça, sense res. Em tremolen els genolls. Què collons ha passat? A poc a poc van baixant els veïns: gent gran, mares amb criatures en braços, estudiants... La resposta del porter de l'edifici quan li pregunto "¿No se va a derrumbar, verdad?" no m'ajuda. Em diu: "Muchos se caen en situaciones así". Quan està tot més tranquil pujo a buscar un jersei, unes sabates, una manta i el mòbil. He d'aconseguir parlar amb algú. Els set pisos mai se m'havien fet tan curts. Amb un moment he pujat i he tornat a baixar. Miro al meu voltant i veig que el mur de davant de l'edifici ha caigut. És com un dia de cap d'any: línies saturades, telèfons que no fan senyal... però en comptes de trucar amb alegria, per desitjar un bon any, truquem amb por i nerviosisme esperant un "estoy bien". I el què més ens preocupa a tots: la família. Allà ja deuen ser les vuit del matí. Si obren la televisió i veuen el que ha passat patiran, i estem bé, i no volem que pateixin. Per sort, la Maria aconsegueix palar amb la seva mare, que trucarà a casa nostra perquè puguin saber que estem bé.

Ens estirem a fora amb una manta. El cel de la capital xilena es veu més estrellat que mai.

Una mica de poesia

2010-02-01T10:28:00.000-08:00

Hoy es hoy. Y ayer se fue. No hay duda. (Pablo Neruda)

¿Por qué se suicidan las ojas cuando se sienten amarillas? (Pablo Neruda)

Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos (Pablo Neruda)

¿Por qué en las épocas oscuras se escribe con tinta invisible? (Pablo Neruda)

Así cada mañana de mi vida traigo del sueño otro sueño. (Pablo Neruda)

En cada nuevo viaje
nace un sueño,
muere una ilusión.
Sueño que será luego ilusión
y morirá al converstirse en recuerdo.

(Marta Palau Albà)

29 de gener

2010-02-01T10:05:00.000-08:00

M'aixeco amb un bon despertador: la Marta. Una dutxa d'aigua freda (no per gust, és el calentador que fa el tonto). Bus, metro i més bus, a Valparaíso. Una passejada per Cerro Alegre y Cerro Concepción acompanyada de fotos i graffitis. És inevitable, doncs, pensar amb Joan. Per dinar, una chorrillana al J.Cruz. Per postres, calle Camila, avenida Alemania i La Sebastiana. Xocolata, Neruda i Marta: una bona combinació. Ara, asseguda al bus de tornada cap a Santiago, imagino com els dos aneguets van un darrera l'altre, em segueixen, ja van amb mi. Només em falta arribar a la capital i sopar, amb tres bones amigues, una enorme copa de gelat al Bravíssimo. Som dia vint-i-nou de gener, però aquest any vaig amb pantalons curts, amb xancles, amb tirants i amb ulleres de sol. Som vint-i-nou de gener...quin gran dia, no? ;)

Dia de Reis?

2010-01-05T09:23:00.000-08:00

És hora de valoracions. De pensar com ha anat el 2009 i com vull que sigui aquest any que ha entrat. Però no estic d'humor per fer una llista llarga de coses positives i negatives i de veure tot el que he fet bé o malament durant un any. Només diria que estic contenta d'haver demanat una beca a Xile. Estic contenta d'haver fet una despedida amb la gent important que m'envolta. Estic contenta d'haver conegut aquest nou país, i de seguir coneixent-lo. Estic contenta d'haver compartit grans moments amb qui he conegut, d'haver fet amics amb qui no penso perdre el contacte. I estic contenta d'anar rebent e-mails, cartes i postals de tots aquells que fins ara havíeu format part de mi -i continueu formant-ne-. El desembre ha sigut un mes mogudet: nord de Xile -Atacama-, Bolívia -Salar de Uyuni- i Perú -Machupicchu-; a més, la companyia de la família aquests dies de Nadal m'ha omplert d'energia per seguir set mesos més per terres xilenes. Però aquest 2010 comença diferent. La gent que han format el “meu Xile” aquests últims mesos no hi són, han marxat cap a casa, i em costa imaginar un Xile sense aquestes persones. I avui, un dia no gaire positiu, la veritat. Avui som dia 5 de gener. I per primera vegada amb vint-i-un anys no sembla un dia de Reis. No he fet cap fanalet, no he estat amb nens i nenes, no he vist com els brillen els ulls i com somien desperts. M'ha faltat una tarda de tallers, i em falta estar nerviosa, d'una banda a l'altra del poble preparant la cavalgada -ja sigui vestida, ja sigui amb un tambor, o ja sigui amb un fanalet-. Avui hi ha una cosa d'aquest país que no m'agrada: no celebren els Reis. Com es pot no celebrar els Reis? Com es pot ometre la nit més màgica de l'any? Jo, per si de cas, posaré una copeta de vi i uns torronets -vinguts expressament de Torroella- sobre la taula. I deixaré una llumeta encesa. Encara que aquí no hi arribin, que sàpiguen que he pensat mb ells. A tots vosaltres: canteu la cançó amb força i, sobretot, aneu a dormir aviat.

Potser

2009-11-28T18:45:00.000-08:00

Potser és perquè m'acabo d'infiltrar -telefònicament parlant- a un sopar d'amigues -de les de tota la vida-. Potser és perquè l'”hola” i l'”adéu” que m''han dit a l'unisó l'he sentit com si fossin dins de la meva habitació. Potser és perquè definitivament les tinc dins la meva habitació -fotogràficament parlant-. Potser és perquè ja fa quatre mesos i mig que no les abraço -i vinguent de mi, és molt-. O simplement potser és perquè són massa especials, i sentir-les a prop fa que la panxa es remogui per dins. Sí, deu ser això.

Manu Chao

2009-11-28T18:35:00.000-08:00

No hi havia d'anar. Al final, però, i gràcies a la Vane, vaig gaudir d'un concert increïble. Molt millor del que m'esperava. Bona companyia. Bona vista (una quantitat de nois guapos junts important -des que vaig arribar, crec que és la vegada que n'he vist més, o n'he vist algun-). Fins i tot vam intentar fer un castell -tradicions tarragonines-. Cançons i olors conegudes. Olors a Viñarock...Bons records. I un nou bon record.

Com si féssim un Apolo un dimecres qualsevol, Rumba de Barcelona

O com si féssim un Mariskal un divendrse qualsevol, Mala Vida

Excursión al Río Clarillo

2009-11-15T09:35:00.000-08:00

Una excursión semi-improvisada. Vanessa, Miguel, Adri y yo. Un sábado de sol, fotos, bosque, senderos, río y biólogos. Quedamos a las diez y nos encontramos con Vane, pero Adri y Miguel con sus compañeros Caña y Resaca llegan a las diez y media. En metro hasta Puento Alto, y una visita al Jumbo para comprar alguna cosa de comer. Viaje en bus hasta la única reserva natural de la región Metropolitana de Santiago: la Reserva Nacional Río Clarillo. El conductor, un loco que hizo que casi sacara lo poco que había desayunado. Robo: no hay descuento para estudiantes. Suerte: un hombre nos sube los cuatro kilómetros que tenemos que andar hasta la entrada del parque. Un poco de crema solar (suerte que Miguel pensó en traerla, sino mis hombros estarían sin piel -y no rojos como están ahora-). Sendero Allwuen Mahuida. Y cuando el sendero termina, no pasa nada, Adri y Miguel deciden que nos saltemos el camino e investiguemos -hagamos la cabra-. La vista desde arriba, increíble. Por el camino nos encontramos con un grupo de estudiantes de biología de la Universidad de Chile, que están con todo el curso en una salida de campo (buscan bichos, miden telarañas...). De bajada, un poco de tobogán, o tierra resbaladiza -como se quiera llamar-. Y para almorzar, nada mejor que unos bocadillos sentados en la arena y las rocas al lado del Río, perfecto para remojarnos, comer, dormir la siesta y disfrutar del paisaje.
Cuando lo único que faltaba era volver hasta Santiago, otra vez el grupo de estudiantes, que nos invitan a ir con ellos en autobús hasta Santiago. Más suerte.

Pregunta del día -para variar-: “¿y por qué Chile?”. Y la frase del día -ofrecida por Adri a las tres de la mañana en el asado para celebrar los cumpleaños de Víctor, Elena e Iñaki-: “a mi me gusta salirme del camino”. Una buena frase para resumir y terminar el día.

Avui he vist un atos de color blau

2009-11-03T08:18:00.000-08:00

Tornava de l'agència de viatges. Preparar l'esperat tour familiar a la Patagònia em posa de bon humor. Tinc ganes que arribi Nadal, no només per gaudir del paisatge que segur que serà al·lucinant, sinó també per poder abraçar aquells que em vénen a visitar. Doncs això, tornava de l'agència de viatges pel carrer Antonio Varas, a punt d'arribar al número 999, quan ha passat per davant meu. Ha fet que em girés tota jo -cap, cos, peus...- i que em quedés parada observant com marxava entre els altres cotxes. Era un Hyundai Atos. I això no és tot... era de color blau pitufo. He hagut de mirar ràpidament la matrícula no fos cas que la meva mare hagués decidit creuar el “xarcu” amb el cotxe per fer-me una sorpresa. Si fos un dibuix animat, el cotxe hauria aparcat davant meu. Com que no ho sóc, l'Atos Blau Pitufo ha continuat el seu camí i jo, el meu.

Especial

2009-10-31T00:01:00.000-07:00

http://www.youtube.com/watch?v=ozH-mxF1y7M

Algú molt especial em va dedicar aquesta cançó. Algú que està visquent un moment que segur que recordarà tota la vida. Algú qui està treballant en un projecte envejable. A vegades em pregunto per què m'han servit gairebé quatre anys de periodisme. Què n'he tret de tot això. I la resposta sempre és la mateixa: puc haver après més conceptes o menys, però he conegut persones que m'han ensenyat del dia a dia, que m'han fet obrir els ulls quan més tancats els tenia, que han fet que valés la pena fer tres anys d'Història de Catalunya. I ara, immersa en la Història de Chile, algú molt especial em dóna l'empenta que necessito perquè continui llegint la vida de polítics que fins fa dos dies no em sonava ni el seu nom. Em dóna l'empemta perquè vegi els colors de cada racó i, una vegada més, em dóna la força que just en el moment necessito. Avui aquest algú especial fa vint-i-un anys. Un algú a qui puc dir “amiga” amb totes les lletres. I sense voler que aquest petit blog es converteixi en un calendari de felicitacions recurrents, crec que la situació s'ho mereix. Perquè del Sàhara a Xile ara mateix no hi ha distància. Perquè penso en ella, i aprofito cada moment l'energia que m'envia. Vint-i-un petons són pocs per algú especial, però jo els envio de totes maneres, esperant que els rebi i els sàpiga guardar. Escolto la cançó, i fugen totes les pors. Per molts anys noia de les rastetes, i fins molt aviat.

Carta a una polilla

2009-10-27T15:44:00.000-07:00

No-benvinguda polilla,

et deus preguntar a què són degudes aquestes línies, què has fet per merèixer uns minuts del meu temps, i com és que penso amb tu. Doncs espero donar-te una resposta ben clara, i que no m'hagis de tornar a molestar com aquest matí.
Sembla ser que la teva família -o tot el poble sencer- heu decidit instal·lar-vos a l'edifici 999 d'Antonio Varas. Està bé pensar que com a mínim ara no heu preferit el departamento 74 -us devia quedar petit, m'equivoco?-.
Em resigno a trobar una polilla per dia a l'habitació, o tres o quatre al menjador, a baixar a peu quan algun dels teus iguals es diiverteix dins l'ascensor. T'he de dir que us assembleu força totes, ja que quan pareu el sol, l'ombra -o el que estigueu fent- a les parets de l'escala, em sembleu molt poc originals. Si fos un dibuix animat (és un exercici que sovint fem amb l'Eunís -imaginar-nos què passaria si fóssim un dibuix animat) a dalt de l'edifici hi romandria una enorme -enormíssima- polilla que aniria repartint les cris per l'edifici. Sovint, quan arribo al pis, miro enlaire per veure si ha aparegut -ja no em sorprendria-. Si fos un dibuix animat, tu tindries un sensor d'aquells de color ver que surten a les pel·lícules de ciència ficció i sabries a cada moment on em trobo. Però no ho sóc.
Així doncs, m'expliques què hi feies avui asseguda al meu costat a l'autobús? Gairebé mai -per no dir mai- em puc asseure quan agafo la micro per anar a la universitat al matí. Avui estava davant de tota la gent que es preparava per donar empentes i poder seure. Però no m'han avançat, i m'he pogut asseure pensant que, per fi, podria gaudir del viatge de mitja hora llegint el text d'Història de Chile.
Però no. De tots els seients i finestres que hi arriba a haver a l'autobús, t'has hagut de posar al meu costat. Tot el viatge. Tot. I mira que t'he obert la finestra perquè sortissis -qualsevol polilla, per més burra que fos, ho hagués entès-. Però tu no. Tu has fet que tingués un ull als apunts i l'altre a les teves ales repugnants i fastigoses de color marronós-groguent-lleig.
Em sap greu dir-te que no ets benvinguda. Que no vull que t'asseguis més al meu costat a l'autobús, si és que no vols córrer la mateixa sort que les teves iguals i morir esclafada per una estimada sabata -evidentement molt més estimada que tu-.
Avui has tingut la sort que no em podia treure la sabata enmig de la micro, i ara tens la sort que et deixo triar: si et veig, et mato. No hi ha més. Per tant, pots no-molestar-me i estarem tots tranquils. No és una amanaça, només és un avís, per si de cas. Així doncs, espero no veuret mai més.

La teva enemiga a qui no et convé acostar-te...

Júlia.

Tarde de diseño

2009-10-19T16:20:00.001-07:00

Una feria de diseño. Eunís y Júlia, con un look friki/cool/moderno. Algunas compras. Flores. Un trago en el patio Bellavista. Moda. Palabras entre amigas. Confianza. Fotografías prohibidas/censuradas/increíbles. Miradas. Juntas, una tarde bakán.

Risas en el Sur

2009-10-19T10:29:00.000-07:00

14 horas sentada en un bus, en un asiento semi-cama -no se donde lo ven esto de cama- para llegar a Puerto Varas.
Álvaro y yo esperábamos al resto que llegaban en otro bus, una hora más tarde, para poder entrar en un hostal, dejar las cosas, y salir a conocer un poco del Sur. Mientras, encontramos un hostal que nos pareció bien, aunque cabe remarcar, sin desayuno.
Éramos siete -sí, como los siete enanitos-, y después de ir a la oficina de turismo y descartar los tours organizados -con un precio increíblemente alto- optamos por subir a una micro y visitar lo que la dueña del hostal nos había recomendado.
De primero una del Lago Todos los Santos, donde “los más pequeños” -para decirlo de alguna manera- se entretuvieron tirando piedras en el agua -no para ver cuantos saltos daba, sino para demostrar quien tenía más fuerza y la lanzaba más lejos...que machotes, todos-. Incluso uno se despistó y dejó caer el móvil en vez de la piedra -suerte de la sirena que se lo sacó y lo dejó en la orilla-.
De bajada a Ensenada -algunos en micro y otros corriendo- nos paramos a los Saltos de Petrohué, donde comimos unas fantásticas vienesas/bocatasdeatún/panconalgo, menú que se repetiría los siguientes días. Y después de disfrutar de las vistas, de caminar por el sendero de los enamorados, de acercarnos a la orilla del río y de decidir cual sería el orden de nuestra muerte en caso de encontrarnos en una película de terror, subimos a otra micro, esta vez algo peculiar. El conductor se ofreció -a cambio de, evidentemente, una suma de dinero- a hacernos de taxi por la zona. Y la jugada nos salió bien. Nos subió al Volcán Osorno, nos esperó a que anduviéramos y sacáramos unas fotos un poco más arriba, y nos volvió a bajar a Puerto Varas. No sin antes pararse en la Laguna Verde -de un intenso color verde esmeralda que se debe a los minerales que forman esta pequeña ensenada del Lago Llanquihue, conectado por este por un estrecho canal-. En la laguna, unas fotos más, algunos intentos de llegar al otro lado de la laguna lanzando una piedra -algunos con más acierto que otros- y vuelta a la micro, sin olvidar que “nuestro” conductor nos estaba esperando. Antes de llegar definitivamente a Puerto Varas también nos aturamos el en Mirador Cráter la Burbuja, sitio que nos sirvió para continuar la broma de nuestro viaje de terror cuando unos muchachos con una motosierra en su auto nos siguieron detrás del autobús.
El sábado nos acompañó la lluvia todo el día: en Puerto Octay, en Frutillar -donde probamos el koujen acompañado de un chocolate caliente- y finalmente en Puerto Varas, donde llegamos justo a tiempo para ver la segunda parte del partido Chile-Colombia que sirvió a Chile para clasificarse para el mundial después de ganar 4-2. Las celebraciones en la plaza (“chileno, chileno de corazón, salta en la barra y dale al tablón, que chile va a ser campeón...”) y la felicidad del casero del hostal, nos dieron que hablar durante la cena.
El domingo tuvimos suerte de no perder el autobús que nos tenía que llevar a la Isla de Chiloé. Durante la noche se había adelantado la hora, y ninguno de los siete nos habíamos acordado -sin comentarios-.
De Chiloé paseamos por Castro, vimos sus peculiares Palafitos y nos alojamos en un hostal que incluso sale en la Lonely -guía de María que nos hizo de biblia durante todo el viaje-. Comieron el típico Curanto en el restauranto Octavio -también presente en la dicha guía- mientras yo disfrutaba de mi merluza a lo pobre y pensaba en lo bien que estaba yendo el fin de semana.
El lunes subimos con la intención de ver pingüinos en Ancud, pero entre que el día no acompañaba, que no teníamos mucho tiempo, y que al final del viaje ya íbamos cortos de plata, lo dejamos pendiente para un futuro viaje a la Serena, y nos dedicamos a pasear por Ancud, visitar el Museo, llegar hasta el Fuerte, y almorzar bien. Nos esperaban 14 horas más de bus.
Siete personas -Vanessa, María, Álex, Álvaro, Iñaki y Adri- que no habíamos viajado nunca juntos, pero que conseguimos hacer del fin de semana largo, un fin de semana lleno de risas. Después de tres meses en Chile, recibí más de un abrazo sin que lo pidiera, hice el tonto como si estuviera en casa y me reí como no lo había hecho desde mi llegada.

Y este miércoles, una cena para siete -a poder ser, acompañada de unas risas más-.

Llibres

2009-10-08T10:59:00.000-07:00

Avui he sortit a comprar. Fins ara tot era molt fàcil: cada dia, abans d'anar a dormir, una dosis de “Mujercitas”. I mentre m'anava impregnant de les històries de les germanes March em distreia llegint o escrivint postikcs -un joc increiblement entretingut que va sortir de la brillant ment de la meva cosineta-. Però fa dos dies que vaig escriure l'últim postick. Vaig arribar al final de la novel·la de Louisa May Alcott. I ara... què? Ja fa dos nits que no llegeixo abans d'anar a dormir. No pot ser. Per tant, i tenint en compte que avui marxo quatre dies cap al sud i tinc catorze hores de bus per anar i catorze més per tornar, era totalment necessari anar de compres, passejar-me per les llibreries de Providència fins que trobés el que buscava -sense buscar res en concret-. M'ha costat més del què em pensava, però ha sigut entretingut. Això de perdre'm enmig dels prestatges d'una llibreria ho trobo força interessant. La idea era tornar amb dos llibres, però al final he tornat amb quatre. La meva cara de susto quan m'ha dit la suma total crec que la llibretera la recordarà tot el dia. He trobat que els llibres aquí són cars -encara que no per això n'he tornat a deixar cap al seu lloc-.
No puc dir els llibres que he comprat. Continuaré el joc de la Berta d'omplir-los de missatgets i, per tant, prefereixo no mencionar els títols. Només diré que estic contenta de la meva compra. Després de gairebé tres mesos a Xile encara no havia comprat així, per gust.
El matí d'avui m'ha recordat el dia de Sant Jordi, d'aquest any, quan amb la Marta ens vam passar tot el matí rebuscant a les llibreries de Barcelona algun llibre que pogués agradar al nostre “amic invisible”. Vam menjar una crep -una super-crep, de fet-, vam passejar-nos per les Rambles i vam fer quatre fotos. Demà la Marta marxa al Sàhara (Marta: ara treballa, gaudeix i aprèn, i el dia de reis, arriba a Santiago amb mil històries per explicar-nos, que les voldrem sentir). Marxa al desert que fa nou mesos va entrar quasi sense voler a les nostres vides, als nostres records. I estic segura que a la maleta hi portarà més d'un llibre, entre ells, “Els jugadors de whist”, de Vicenç Pagès Jordà. Si aquesta novel·la hagués estat a la llibreria, jo també me l'hauria comprat.

Pequeños placeres

2009-10-05T22:27:00.000-07:00

Este fin de semana ha sido tranquilo, pero lleno de pequeños detalles. Una cena de seis personas que terminó en un caraoke de la calle Manuel Montt. Una tarde de sábado de fútbol y billares acompañada de Álex, Iñaki y Álvaro. Un pequeño asado de sábado noche con Eunís, Cora, Amelie y Álvaro. Y un domingo de sofá, lectura y skype.
Y entre la tarde con los chicos y el asado, un bonito contratiempo. Amelie me llamó a las siete de la tarde para decirme que un amigo -también francés- le había dicho que había un espectáculo de danza a las ocho, al lado del museo de Bellas Artes. Agradezco desde aquí a Amelie por llamarme, ya que fue uno de los mejores momentos de la semana, y des de entonces que sigo pensando en este proyecto de danza joven: “Con-jugando realidades”. Los artistas empezaron fuera, en la calle, con una actuación entre danza y teatro un poco surrealista -porqué negarlo- pero que invitaba a seguir viendo lo que nos querían mostrar. Diez minutos más tarde estábamos entrando en el Anfiteatro de Bellas artes, sin techo, pero con cojines en las gradas y un escenario que esperaba hacer vibrar al espectador. Y así fue. Incluso una niña pequeña que tenía detrás -no debía tener más de dos años pero se notaba que sus padres la deben haber llevado a más de un espectáculo por su atención puesta durante las casi dos horas que duró- se entristeció cuando interpretó que un hombre se enojaba con su mujer, o rió cuando la situación lo pedía. Y sin palabras, sólo con movimientos, saltos, caídas, vueltas... los bailarines evocaban situaciones cotidianas, realidades del día a día. Parecían plumas, con su cuerpo hicieron de la danza un arte fácil -sabiendo que no lo es para nada-, y guardaron una fuerte arma para terminar: un grupo de cinco chicos que en una película bien hubieran ido vestidos de ángeles, porque realmente pareció que flotaban en el escenario. Y todo esto gratis, pidiendo sólo la voluntad de quienes supiéramos ver su trabajo. La verdad, he pagado por ver obras que no le llegan ni a la sola del zapato.
Danza contemporánea, danza que me recordó la época al “Guillem de Montgrí” o al “Cine Petit” cuando preparábamos la función de final de curso, danza que me hizo y me hace pensar en una amiga especial que nunca ha dejado del todo este tipo de baile, danza que me hizo aplaudir porque realmente valía la pena, y no por compromiso o por educación.
Y cuando llegué al departamento, después del pequeño -y bueno- asado para cenar, me quedé sola mientras los otros iban a tomar algo. Y es que después de este pequeño placer envuelto de danza, quería otro: la lectura. A punto estaba de terminar el libro “Mujercitas” -el cual he terminado hace cuestión de dos horas- y quería sentarme en la cama mientras disfrutaba de este otro pequeño detalle. Últimamente no me apetece mucho salir de fiesta -a lo mejor es que me empaché cuando llegué a la capital chilena-, y aunque estoy segura que las ganas me volverán a venir, de momento continuaré disfrutando de pequeños momentos leyendo, escribiendo, y descubriendo la ciudad que me envuelve, y que tiene tantas dosis de arte escondidas -esperando, sin prisa, que las encuentre sin buscarlas-.

Setmana dieciochera

2009-10-05T20:52:00.001-07:00

Del 14 al 20 de setembre van ser uns dies per desconectar i celebrar, com tots els xilens, les festes pàtries. El “dieciochero chileno” -18 de setembre- és un dia festiu per tot els xilens. No només es menja “asados” y “se toma harto”, sinó que també es balla cueca i es surt de festa a “las fondas”. I, està clar, això és el que vam fer. Però començaré pel principi. De dilluns a dimecres vaig anar al Radal, a las Siete Tazas. Després de passar la tarda a Rancagua -ciutat que no recomano-, fer nit a Curicó i esmorzar dues magdalenes amb un suc natural de taronja i plàtan -esperant que així millorés el meu costipat- vam acabar a Santa Anna, un dimarts de setembre, esperant que alguna bona persona ens pujés fins al càmping del Radal -només hi havia un bus a les 5 de la tarda, i eren les 11 del matí...-.

Un bus ens hi va acostar un tros, després un altre bus -aquest cop de treballadors que arreglaven els camins- ens va fer el favor i ens va pujar un tram més, fins que, després d'esperar entre 2 i 3 hores, un home ens va deixar pujar darrera el seu jeep per acostar-nos al càmping. Muntar la “carpa” -tenda a la resta de llocs-, fer un soparet enmig de la foscor i esperar que l'endemà fes un dia esplèndid per caminar. I el dimecres no podia fer més bon dia. Caminar, visitar les Siete Tazas (set cascades una rere l'altre, preciós) i dinar al costat del riu. A part de la fred de les nits, l'excursió no podia haver valgut més la pena.

El dijous al matí quatre noietes ens vam dirigir a Pichilemu a passar les “Fiestas Patrias”. Després de viatjar amb quatre busos diferents hi vam arribar. Aquí ja ens vam ajuntar amb la resta de la gent, i ja no vam dormir en tendes, sinó en unes cabanyes ben boniques. Vam menjar asados, empanades, vam beure pisco i “chicha”, vam riure una estona mirant les capalines dels carabineros que anaven sobre els cavalls, vam aprendre les cançons més novedoses d'aquí -faré una llista pròximament- i em vaig fer un fart de ballar el ball tradicional: la cueca -algun dia li dedicaré un comentari com cal-.

Pichilemu és un poble de surfistes, amb grans onades, sorra negra, el cap “Punta Lobos”, carrers amples -molts sense esfaltar-, amb cabanyes a costat i costat i que viu del surf. Típic poble on pot passar una sèrie americana d'aquestes que es miren quan tens quinze anys. Tinc la impressió que hi tornaré...em vaig quedar amb les ganes de probar el surf.

Diumenge, després de set dies voltant, tornada cap a Santiago, cap a la rutina, cap “a casa”.

Olors de primavera

2009-09-24T08:29:00.000-07:00

Mentre la fred sembla que no marxi mai, la primavera ja ha entrat a Chile. Diuen que aquest any la calor arribarà una mica més tard i que no la notarem fins a l'octubre. La veritat és que de tan en tan fa un dia de sol, del que pots anar amb màniga curta, o amb un jersei prim, però aquests dies es poden comptar amb els dits d'una sola mà. Tot i això, n'hi ha que tenen un instint natural per saber que arriba la primavera i fan que persones com jo, que intenten descobrir coses noves cada vegada que passen per un carrer -encara que hi hagin passat cada dia durant dos mesos- s'adonin que alguna cosa està canviant. Estic parlant de les flors, i les olors que acompanyen a aquestes. M'ha passat dos dies -que m'he hagut d'aturar i observar al meu voltant a causa d'una forta olor que em pujava pel nas-.
Fa dos dies, quan anava a “mi departamento” tot baixant pel carrer Antonio Varas, vaig passar per davant d'una casa que sempre m'ha sorprès perquè té un mur ben alt -tan alt que és impossible veure què s'hi amaga al darrera-, i a sobre un filferro de punxes, com si es tractés d'una presó o un camp de concentració. Fins fa dos dies m'imaginava un interior brut, ple de males herbes i descuidat. Però per sorpresa em va arribar una olor a flors, a primavera. Una olor com la del jardí de l'àvia -ben cuidat, preciós-. Una olor que va fer que imaginés l'interior del pati -fins aquell moment tenebrós- com un espai net, bonic. I aquí ja ve quan vaig continuar el meu camí imaginant-me com m'agradaria assentar-me enmig d'aquell jardí amb un llibre o una guitarra.
Quan vaig arribar a casa -i em vaig posar a estudiar història de Chile- em va marxar completament del cap la meva trobada amb la primera olor de primavera a Santiago.
Ahir però, quan anava cap a la Universitat, vaig acostar-me a “El castaño” -una fleca/pastisseria que es troba en gairebé tots els carrers de Santiago- i per això vaig haver de travessar un parc. I és aquí quan la bona olor que et recorda a primavera va tornar. Vaig mirar al meu voltant i em va semblar que ningú s'adonava que alguna cosa estava canviant. De fet, si no fos per aquestes olors de primavera jo tampoc ho hauria notat,, ja que l'anorac no me'l puc treure, de moment. O sigui que encara que hagi de posar-me un jersei ben gruixut cada vegada que vull sortir del pis, ara sé que en alguns racons de la immensa ciutat, la primavera ja s'hi comença a notar. Serà la segona primavera que viuré aquest any, n'hi ha que tenim sort.
...

Una cançó per acompanyar: "La primavera trompetera", de Los Delincuentes

Aquí i allà

2009-09-13T20:07:00.000-07:00

El hotmail, per enviar un bona nit, un gràcies, un t'estimuT.
El messenger, de tota la vida, amb una llista de bons amics.
El facebook, la nova revolució que ens fa ser xafarders a tots -no cal que ningú ho negui-.
L'skype, per poder escoltar algú tocant la guitarra, preparar un viatge per Nadal, o veure l'avi com em saluda mentre jo li llenço un petó, “tan se val”.
I un detall més: les cartes. Una cada setmana per tenir present, en tot moment, que hi ha algú que pensa en mi.

Sóc a Santiago de Chile, sí, però també sóc conscient que he compartit més de vint-i-un anys amb la mateixa gent. Uns des des principi, altres s'hi han anat afegint. I marxar un any significa desconectar, conèixer, descobrir, però no oblidar. Per això envio e-mails, escric al messenger, poso fotos al facebook, parlo per l'skype i contesto les cartes. Perquè estic gaudint l'aquí, però també recordo l'allà.

Carrers

2009-09-12T13:24:00.000-07:00

A Torroella quan era petita em deien: “abans d'atravessar un carrer mira a l'esquerra, a la dreta, i torna a mirar l'esquerra”. Els nens de Santiago no tenen aquest problema: només han de mirar cap a u un costat. La majoria dels carrers són d'un únic sentit.
Amb alguns carrers ja m'hi he familiaritzat. Començaré parlant de Carlos Antúnez. A cinc minuts de la parada de metro Pedro Valdívia, al carrer Carlos Antúnez hi viuen la Cora, la Núria, l'Ivet i en Diego. Les antuneras ens van acollir molt i molt bé mentre buscàvem departamento amb l'Eunís. Diríem que és com una segona casa!
Un altre carrer dels nostres és Lota. A Lota hi viuen la Nerea, la Maite, en Dani, en Marco i en Quisco.
El Carrer Antonio Varas és el nostre. On hi ha ubicat el departamento “las polillas”. És un carrer amb diferents facultats de la Universidad de las Américas, és a dir, molts estudiants i bon ambient, encara que una mica més lluny del metro (Manuel Monnt). Just al costat del departamento hi ha una escola (nens cridant de bon matí, jugant a bàsquet, tots amb uniforme...). N'hi ha que potser us molestaria el soroll de nens cridant tan aviat, però a mi em fa aixecar del llit de bon humor! Plena de vida i d'ànims per començar un nou dia.
Està bé saber com arribar als llocs. Aquí el taxi és molt més barat que a Barcelona però si noten que ets extrangera ho aprofiten per fer més voltes de les que calen. O sigui que has de dir: “baje por Manuel Monnt hasta Alférez Real, y allí a la izquierda, porfavor...”
Calle 11 de septiembre, Ricardo Lyon, Suècia... noms que em sonen més que qualsevol carrer de Barcelona.
Només una anècdota. Venint cap a casa, ahir, em vaig trobar una noia -anava una mica perduda- que em va preguntar el nom d'un carrer: Orden de Malta. És un carrer petit, però va coincidir que just està a prop del pis. I vaig poder acompanyar-la fins al seu destí. Pot semblar una tonteria, però em vaig sentir com a casa.

(foto del dia del partit Chile-Venezuela, ja ho veieu, això ja és casa nostra)

Departamento "las polillas"

2009-09-12T09:51:00.001-07:00

Trobar departamento: tota una odissea.
Entrar-hi a viure i que hi hagi una plaga de polillas: una anècdota (en aquell moment un malson) més per explicar.

Agafar-s'ho amb bon humor (ara que ja ha passat): no té preu!

Departamento “las polillas”, hi esteu tots convidats!

Primeres impressions

2009-09-12T09:49:00.000-07:00

De Santiago? La primera imatge que em va permetre dir un “ualaaaaaaaaa” va ser al primer semàfor que ens vam parar. Dos nois van pujar a dues noies a sobre i aquestes van començar a saltar -sobre seu-. A fer piruetes vaja (com les típiques animadores de les pel·lícules americanes, que fan concursos, doncs més o menys). Ara ja no dic un “uaalaaaa” cada cop que ho veig, però quan passo amb la “micro” per davant un semàfor, no puc evitar girar el cap i seguir els seus moviments.
I no només acròbates, sinó que entre venedors de mocadors, roses, menjar i tot altre tipus de cosetes que es poden vendre, també s'hi amaguen malabaristes i artistes de tot tipus.
També tenia pors: d'anar sola pel carrer, de no trobar un pis, de trobar massa a faltar la meva gent, de no saber estar sola, i de tantes altres petites novetats que sortien de la meva rutina diària. Algunes d'aquestes pors ja les he passat, i les he superat -tomaaa!!!- però sempre n'apareix alguna més, encara que ara sé, que si vull, és fàcil trepitjar-la i així sentir-me com a casa.
Entrava a la ciutat amb el transfer (una espècie de taxi que et porta de l'aeroport a caseta per unes cinc lucas) quan dins meu em va venir una frase, que no vaig poder evitar enviar en un missatge a la família: “Hi estaré bé aquí”. De fet, ja ho estic.

Santiago de Chile

2009-09-11T22:38:00.001-07:00

Santiago és una ciutat gran, enorme! Només a Santiago hi ha gairebé els mateixo habitants que a tot Catalunya. Qui em coneix sap que sempre he dit que sóc de poble (i orgullosa!). Som de poble, oi nenes? sí. I aquest és un altre canvi. Viure enmig d'una gran ciutat. Amb molts “autos”, moltes “micros”, i el “metro”, molta gent i molts gossos. En aquest sentit Santiago m'ha recordat a Atenes -pels gossos vull dir-. Recordo que quan a segon de batxillerat vam anar a Grècia, em va sorprendre la mà de gossos que hi havia al carrer. Doncs a Santiago també, però són diferents. No fan tan mala cara, sembla que hi visquin bé al carrer. Segueixen les motos, fan caure alguna bici, i dormen al costat dels arbres. Però de fet, no molesten tant... vull dir, que no et salten a sobre, ni et borden. Simplement, hi són.

Santiago és com un cendrer. Està envoltada per l'impressionant cordillera dels Andes, i queda enfonsada al mig, amb tota una capa de smog (contaminació) que li fa de primer cel. I sobre aquest primer cel sobresurten els andes nevats, blancs, preciosos. Normalment quan veia neu era perquè estava a un lloc tranquil, pur... i des d'aquí no. Però té la seva gràcia. Des de la meva “pieza” (habitació) veig les muntanyes blanques cada matí, i rosades quan es pon el sol.
Santiago també vol dir contrastos. Hi viu gent molt rica, però també de molt pobre. Hi ha grans edificis plens d'oficines i gent ben vestida, però també hi ha xaboles que s'enfonsen al fang.
Al “ramo” (assignatura) d'Història de Chile, a la U, hem començat per la guerra del Pacífic i som al 1900...i bàsicament parlem d'aquestes desigualtats que, malauradament, encara duren.
M'agrada aquesta assignatura, molt. Suposo que si fes un any sense història seria com no fer periodisme. M'hi he acostumat. Podria fer la carrera d'història després... (no, ara ja m'estic passant...).

Una curiositat -perquè no és res més que això- de la vida a Santiago: el paper de water no es tira al water, sinó a la paperera... perquè sinó, el water s'embossa, o això diuen (per sort encara no he estat present a cap esdeveniment d'aquest tipus...).
Santiago és coses per fer, parcs per passejar, museus, teatre... Santiago és, sens dubte, moltes coses que encara he de descobrir.

...
(fotos fetes desde mi departamento)

El viatge

2009-09-11T19:47:00.001-07:00

Llarg. Molt llarg. Un viatge que me'l recorden diferents cançons. La primera “I'm Yours”, de Jason Mraz. Sempre m'ha posat de bon humor (de buena onda como dirían acà). I just quan entràvem a l'aeroport, amb la ràdio posada a l'Atos de color blau pitufo, va començar a sonar. Un bon començament de viatge, vaig pensar.

A dins de l'aeroport, en Joan va treure la guitarra. Primer “Xile”. Després, “Grita”, de Jarabe de Palo. D'en Joan, una frase abans de marxar: qualsevol cosa “grita”, jo et sentiré. De la família Pagès-Massot una forta abraçada. De la Cristina, un “t'estimut massa”. I de la millor de les mares: “ets valenta, jove i dona. Ho tens tot a favor”.
I des de les escales mecàniques, agafada ben fort de la que seria la meva companya d'aventures, jo enviava un gran somriure. Els plors de després me'ls guardo.

Al primer avió (Barcelona-Madrid) moltes imatges, molts records -bons records, un nus a la panxa, normal, suposo.
Al segon avió (Madrid-Buenos Aires) la pel·lícula “Austràlia”, i una altra cançó: “Sin miedo”, de Rosana.
Al tercer avió (Buenos Aires-Santiago de Chile), a part dels nervis i les ganes d'arribar, una última cançó: “Me siento bien”, Hombres G.
No era conscient del que significava marxar. De fet, encara no sé si ho sóc.

(igual que en el post anterior, de seguida que en sàpiga pujaré l'àudio de les cançons, de moment estan enllaçades amb youtube)

Abans de marxar

2009-09-11T18:56:00.000-07:00

Papers, papers i més papers. Que si el visat, que si un paper de la Universitad del Pacífico que no arriba, que si un carnet que falta per fer... I mentrestant, una cançó.

Fa un temps vaig somiar, que havia de marxar
que agafava un avió i travessava l'oceà.
No sé si és el destí, o la sort que ha estat amb mi,
però després de tan somiar, ara em toca viatjar...

Deixaré enrere el castell, Torroella i la seva gent,
mil records, imatges i cançons,
la maleta plena d'emocions.

Fa un temps vaig somiar, que podia oblidar
tot allò que sovint, se'm menjava per dins.
Potser la solució, és que pugi a l'avió,
per quan torni cap aquí, poder riure sense por...

Deixaré enrere el castell, Torroella i la seva gent,
mil records, imatges i cançons,
la maleta plena d'emocions.

Deixaré enrere el castell, Torroella i la seva gent,
mil records, imatges i cançons,
la maleta plena d'emocions.

No vull marxar sense haver cridat ben fort
No vull marxar, sense dir-vos que us trobaré a faltar,
sense dir-vos que us trobaré a faltar...

... (penjaré l'àudio de la cançó de seguida que en sàpiga!)

74 persones sopant al Restaurant Robert un 10 de juliol. 74 persones amb qui faré un altre sopar quan torni. 74 abraçades. 74 somriures que recordo cada dia, contenta, mentre descobreixo un país que, a poc a poc, em va obrint les seves portes.

El somni

2009-09-11T18:36:00.000-07:00

Sempre havia volgut anar d'Erasmus. Com que l'anglès no és precisament al meu fort pensava demanar una plaça a Itàlia, o un Sèneca. Però de fet, Florència, Milà o Bolonya... eren bons destins.
Les coses, com tot a la vida, es van complicar. Un dimecres al matí del mes d'octubre em vaig despertar ben esverada. No sabia què havia somiat, només sabia que havia de marxar a sud-amèrica.
El primer que vaig fer aquell matí va ser anar a gestió acadèmica de la meva facultat i demanar quins destins hi havia.. La cosa estava entre Mèxic i Xile, i tenia un cap de setmana per decidir-ho. Al final, Xile. O sigui que, gairebé després d'un any d'aquell somni, sóc a Santiago de Chile. A un departamento al carrer Antonio Varias, a la comuna de Providència. Va ser un somni, sí, però a vegades -només a vegades- s'han de seguir.

'Plastilina': la línia fina de la violència

2009-05-22T03:10:00.000-07:00

Tot i la final de la Copa, la sala Beckett, plena. Unes 75 persones han pogut gaudir de poc més d’una hora de tensió amb Plastilina, de Marta Buchaca.

L’obra, dirigida per Marta Angelat, compta amb dos actors reconeguts: Mone i Pere Molina, i quatre personatges entre disset i divuit anys, representats per actors tan joves com els personatges: Albert Carbó, Albert Joseph, Vicky Luengo i Jaume Madaula.

Plastilina parla de la violència i Marta Buchaca aprofita la reflexió posant cara a protagonistes d’una història inventada, però propera a tots. Explica el cas de Mauricio, un indigent de 53 anys cremat en un parc per uns adolescents aficionats a fer vídeos on es veu com es comporten violentament envers algunes persones. D’aquesta manera, Buchaca ha volgut recordar l’assassinat d’una dona gran cremada després de ser ruixada amb gasolina mentre dormia en un caixer automàtic de Barcelona.

Gairebé vint escenes amb diàlegs del tot realistes que porten a situacions quotidianes entre tres amics, dins de la família o davant una noia. I tot això a la mà de dues actrius i quatre actors amb una gran sintonia entre ells dalt l’escenari. Escenes curtes amb flashbacks i flashforwards, que fan que no es segueixi un ordre cronològic dels fets i que els actors hagin de canviar de registre contínuament, fet que demostra la fantàstica feina realitzada pels actors. Amb una escenografia minimalista: un sofà i dues butaques amb un braç com a taula, i movent endavant o endarrere un moble o un altre, juguen i creen espais: una sala d’estar, una cel·la d’una presó, una plaça o l’habitació d’una noia. Els diferents espais també s’aconsegueixen amb la il·luminació, senzilla, que dóna importància a punts concrets de l’escenari per intensificar més, o menys, la situació.

Entre escena i escena, l’escenari fosc i música de fons. Escenes curtes i en desordre que fan que la història es vagi construint a poc a poc. Mentre que és al principi quan es coneix que ha passat alguna cosa, fins a la meitat no sabem el què, però abans ja hem anat veient impressions dels pares d’un dels nois, en Marc, o de la xicota de l’Arnau. Les escenes combinen diàlegs entre dos personatges, converses entre amics o, fins i tot, monòlegs. D’aquesta manera aconsegueix mostrar la incomprensió d’uns pares que no saben què han fet malament perquè el seu fill s’hagi convertit en un assassí. Així doncs, es tracta d’una obra dinàmica que aguanta des del principi fins al final la tensió que comporta parlar de violència. Tot i així, i a través dels diàlegs, fins i tot en alguna escena trenca amb la tensió i fa que el públic rigui d’alguna situació absurda, per exemple quan la mare està fent la vora dels pantalons a en Marc i ell vol mirar el tennis a la televisió amb el seu pare. Marta Angelat ha optat per un final colpidor, amb una imatge de fons i una veu en off que explica la història de l’indigent.

Només queda una setmana perquè de dimecres a diumenge els actors de Plastilina posin cara a uns personatges trets de la vida real. “Plastilina” ha guanyat el “XXXV Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi 2007” i l’accèssit del “Premio Marqués de Bradomín 2007”. L’obra, que ha estat un mes a la sala Beckett, diu adéu a l’escenari aquest 24 de maig i haurà pogut mirar de fer entendre al públic, tal com diu la seva autora, com de fina és la línia que separa una persona normal d’un assassí.

Una frase que fa per mi

2009-05-20T12:44:00.000-07:00

"He sigut un home afortunat; a la vida res m'ha estat fàcil"

Sigmund Freud

Una frase senzilla, però alhora una frase que diu molt. O si més no, em diu molt a mi. Perquè cada vegada que superes un obstacle no només has superat allò, sinó que has crescut com a persona, has viscut una mica més, pots tenir la satisfacció de saber que ets on ets per mèrits propis, que ets on ets perquè de veritat ho vals. I quan les coses no surten a la primera, potser sortiran a la segona i, sinó, a la tercera. Estic totalment d'acord amb Freud en aquesta afirmació, perquè quan no et dónen les coses fetes t'has d'espavilar, i això fa que visquis la teva vida, a la teva manera i amb els teus entrebancs. I és així com de veritat et sentiràs afortunat. I sinó, compreveu-ho!

Un vell/bell poema

2009-05-20T11:46:00.000-07:00

Fa uns quants anys, si no recordo malament quan anava a ESO, em van fer memoritzar un poema. Vaig triar Salveu-me els ulls, de Miquel Martí i Pol. Sempre ha estat un poema que m'ha impactat, m'ha fet reflexionar i en tinc un bon record. Aquesta setmana, fullejant uns vells apunts l'he trobat. Aquí el deixo, perquè en pugueu gaudir.

Salveu-me els ulls

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi!
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Miquel Martí i Pol

"Arpegis retrobats"

2009-05-20T02:11:00.000-07:00

Els "Premis Ficcions" fa tres anys que se celebren i en aquesta tercera edició han augmentat el nombre de participants: més de 2.268! 50 finalistes. Més de 500 històries finalitzades. Poblacions de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Aragó i Catalunya Nord. Avui, dimarts 19 de maig, s'han donat els "Premis Ficcions 2009" als millors relats a l'Espai Jove de Gràcia.
No vull fer una notícia periodística, ni vull parlar de les autoritats que hi han assistit, ni dels aburrits parlaments que han fet, perquè això es mereixeria una entrada a part.

Com he dit, no pretenc explicar de què va el concurs, ni l'entrega de premis, sinó felicitar a la Berta i a la Wai Ling, dues noies de 14 i 15 anys de Torroella de Montgrí. Dels 2.268 participants d'aquesta edició, el seu relat ha quedat entre els 10 millors! Cal dir que no havia llegit la història fins fa menys d'una hora, quan he tornat de l'entrega intrigadíssima per llegir la feina feta per les dues noies. I ara, que ja l'he llegit, em trec el barret i només les puc felicitar.

"Arpegis retrobats" parla d'un noi, en Mark, que troba una antiga ampolla de vi amb les inicials "C.J" gravades, les mateixes que hi troba a unes velles partitures. A partir d'aquí, la història d'un noi aficionat a la música i la relació de les troballes amb el passat i amb un conegut músic fa que no puguis parar de llegir fins al final.
Encara em dura la pell de gallina, i no només perquè han aconseguit estar entre les 10 primeres, ni perquè és una història genial -que ho és-, sinó també perquè la Berta és la meva cosina, i tot plegat m'ha fet emocionar. Gràcies, petita.

L'altre dia vaig parlar de Peter Pan i deia que el millor homenatge a aquest personatge seria no deixar mai de llegir ni perdre la imaginació. Aquests premis demostren, doncs, que això és possible.

Inventant Wellerismes

2009-05-17T23:46:00.000-07:00

Les hores al tren sempre s'han de mirar d'aprofitar. Avui, quan venia cap a Barcelona, he aprofitat per intentar inventar algun wellerisme. N'han acabat sortint uns quants, però alguns estan agafats pels pèls, o sigui que només n'escriuré dos:

- Qui fa el que pot no està obligat a més, va dir el Rei mentre es rescava la panxa al sofà.

- Qui no lliga és perquè no vol, va dir Miss Món mentre tenia una cua de nois davant esperant fer-li dos petons.

Engruna*

2009-05-17T23:36:00.000-07:00

Si hagués de descriure aquest blog en una paraula diria "Engruna".

Per què?

http://engrunesdecultura.blogspot.com és una engruna dins tot el que significa el món dels blogs.
A més, cada entrada publicada pretenc que sigui també una engruna del blog, i que a poc a poc aquest vagi agafant forma.

Converses...

2009-05-11T11:26:00.000-07:00

Imaginem (perquè s’haurà de fer servir la imaginació per posar-se en la història que ve a continuació) que tenim la família Simpson, però que en comptes d’haver-hi la Marge, com a dona hi ha la Colometa (protagonista de la Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda) i, que en comptes de tenir un fill com en Bart, tenen en Peter Pan. Aquest és l’experiment que hem fet a classe. L’Eunís parla per la Colometa, l’Emma per en Homer i jo per en Peter Pan.

Lloc: Sala d’estar de la família Simpson. En Homer i en Peter estan parlant tranquil·lament.

H: M’obliguen a fer un curs sobre Internet a la feina.

P: Això només portarà problemes.

H: Per què? Què vols dir?

P: És com si ho veiés. Els nens, abans d’anar a dormir, es connectaran a Internet, al messenger o al facebook per exemple, i ja no demanaran contes als pares per adormir-se. Un ordinador a l’habitació no pot pas ser bo, ni pels pares ni pels nens.

La Colometa sent que parlen i entra a l’habitació.

C: Parleu del curs? Deu està molt bé. Sí, sí, carinyo. Fes-lo, però a l’hora de sopar a casa. No t’entretinguis. I si passes pel bar... només una cervesa.

P: Però tu mare... no et moguis del meu costat! Qui em llegirà els contes sinó?

C: Això mai, tranquil. [encara que sap que no tindrà temps perquè ha de fer totes les feines de casa i tenir-ho tot a punt per quan arribi en Homer]

La Colometa torna a la cuina.

H: Sí que el faré. Ara hi aniré. El curs dura 3 dies... no me’n sortiré. Primer passaré pel bar a fer una cervesa que això sí que m’insipira!

P: No entenc per què necessites beure per imaginar-te coses, personatges...o simplement per divertir-te! Jo també ho faig i no necessito beure res!

H: Això, això, tu continua somiant... Colometa... marxo!

C: Sí carinyo, que vagi molt bé! [contesta des de la cuina]

A la següent escena es veu en Homer al bar, en Peter llegint a la seva habitació mentre s’imagina com vola a través de la finestra, i la Colometa a la cuina, fent el sopar per tots.

Vull ser Peter Pan

2009-05-05T09:22:00.000-07:00

·Personatge famós:
Peter Pan

·Per què m'hi sento identificada:
Primer m'agradaria dir per què no m'hi sento, i és en el fet que no vol créixer mai (en això no m'hi identifico pas), però sí en el fet que és somiador, i que això el fa ser feliç. a més, també li agrada que li expliquin contes i històries fantàstiques, cosa que a mi m'apassonia. He de reconèixer que també em sento identificada amb la seva tossudaria. Si ell ho és molt, jo ho sóc més.

·Valors positius:
És somiador, feliç, amic dels amics (valora molt l'amistat i té cura dels seus) i sobretot, té molta imaginació.

·Valors negatius:
No vol créixer (d'aquí en deriva el peterpanisme) i és molt tossut.

·Si treballés sobre aquest personatge, quin punt destacaria:
Sens dubte el punt de la imaginació, i com aquesta et pot salvar de molts entrebancs. M'agradaria posar com a exemple l'escena en què fan una guerra de menjar sense res a la taula, imaginant-s'ho. Només això ja fa que passin una estona essent feliços. Destacaria com amb la imaginació i fent somiar els altres els pot fer treure un somriure.

·Si m'introduis a la història, quin paper adoptaria:
M'agradaria ser un dels nens perduts a qui ell tan ajuda, o el mateix Peter pan, per tal de poder ajudar a somiar als altres. Penso que una persona sense il·lusions, somnis o imaginació és una persona trista.

·Què ha aportat a la història aquest personatge:
Penso que ha aportat la màgia a aquells que més ho necessiten: els més petits; i que no només ha ajudat que els nens/es demanin un conte cada dia abans d'anar a dormir, sinó també que siguin els mateixos pares i mares els interessats en explicar-lo. Peter Pan és un personatge que "enganxa", com la lectura.

·Què crec que es mereix aquest personatge:
Se n'han escrit llibres i també s'ha vist a la gran pantalla, per tant demanaria simplement que no es perdi. En la història de Peter Pan es diu que cada vegada que una persona diu "no crec en les fades", se'n mor una. De la mateixa manera, doncs, penso que cada vegada que es deixa de llegir o explicar un conte, aquest també va desapareixent. Peter Pan és un personatge que no s'ha de perdre i que els més petits l'han de conèixer. No només conèxer aquest personatge, sinó fer-li el petit "favor" de llegir o demanar que et llegeixin cada dia, que hi hagi un interès per la lectura i que aquesta ajudi a fer créixer la imaginació de tots des de ben petits. Aquest seria el millor reconeixament que se li podria fer.

2009-04-28T11:17:00.001-07:00

El bo de la pel•lícula, el superheroi....o el príncep blau

2009-04-28T09:00:00.000-07:00

No m’agrada l’Spiderman, ni en Batman, ni la CatWoman, ni les pel•lícules, llibres, còmics o històries que parlen sobre aquests superherois.

Però sí que m’agraden els contes, sobretot els infantils. Aquells que des de petita he sentit, he llegit o m’han explicat. Aquells en què hi ha un bo i un dolent. I el bo sempre és un superheroi, un exemple a seguir: el bo de la pel•lícula.
El superheroi dels contes populars infantils sempre és un jove guapo, galant, valent, intel•ligent...com pot ser un príncep, un cavaller, o un noi pobre però amb un gran cor.
M’agrada comparar el superheroi amb un príncep blau. I aquí és on hi veig el problema: creure en el superheroi, o el que considero el mateix: creure en el príncep blau.
Des de petites ens posen al cap que existeix un príncep blau. Un heroi que ens trobarà quan estiguem perdudes, que acostarà el seu ombro quan ens caigui una llàgrima, que ens agafarà la mà per travessar un riu, que pot haver estat dolent amb qualsevol persona, però amb tu es comportarà sempre de la millor manera possible i t’estimarà avui, demà i sempre.
I després ve quan et vas fent gran i busques desesperadament aquest príncep blau que es diu Felip per la Bella Dorment, o Aladín per la Yasmín, o diferents prínceps que no tenen ni nom, com el de la Ventafocs o el de la Blancaneus. I, evidentment, no el trobes. Ni el trobaràs.
Així doncs, penso que tots els contes al final haurien de posar un avís que digués:

" Recordeu que es tracta d’un conte i que no existeixen
prínceps blaus en funció de superherois.
No ens fem responsables dels danys psicològics que això pugui causar.
En cas de dubte consulteu la vida real "

Tot i així, seguiré llegint aquests contes, i els seguiré explicant als més petits. I esperaré que siguin grans perquè elles mateixes vegin que quan el príncep blau et porta al bosc, no és ni per anar amb cavall, ni per regalar-te una bonica flor.

Un jardí: el de casa l'àvia

2009-04-28T08:06:00.000-07:00

Les premisses: un objecte, un lloc, alguna cosa que et produeixi alguna sensació. I sí, se m’ha acudit el jardí de l’àvia. No tots els jardins en general, sinó aquest. Intentaré explicar el per què.

Des de petita que m’agrada passar hores al jardí de l’àvia. Abans vivia a Corçà i tenia un jardí petit, atapeït amb moltes flors, que feien molta olor. Hi havia com dos passadissos de pedretes per donar-hi la volta i travessar-lo. M’agradava esmorzar a fora, en una taula petita i rodona que hi tenia. Així, mentre esmorzava, podia sentir el cant dels ocells i tirar engrunes de pa al terra, per després poder mirar com els ocells venien i s’ho menjaven. Ara ja no viu a Corçà, i encara que a Torroella no hi pot tenir un jardí com el d’abans, no hi falten els geranis, les margarites, els rosers, les clívies, els pensaments, els violers, les hortènsies, els clavells i les clavellines, les orquídies, les gardènies, els periquitos i el llimoner.

Penso que un jardí pot dir molt de la persona de qui és. I per mi aquest jardí simbolitza també la figura de la meva àvia: tranquil·litat, una olor esplèndida, pau, paciència, cura...Quan rellegeixo tot això em costa distanciar “jardí”, d’”àvia”.

Sempre he volgut aprendre com fer créixer una flor, però la veritat és que mai ho aconsegueixo. Sí, se’m moren. Per això també admiro aquest jardí.

Avui és un dia gris. No puc agafar la guitarra i asseure’m al mig de les flors per intentar que soni alguna cosa, però des de darrera la finestra veig com cauen les gotes sobre les flors i com s’entela el vidre davant meu. No és el millor dia, ni hi ha la millor llum...però fins i tot així, aquest jardí em fascina.

...i acció!

2009-04-28T02:35:00.000-07:00

25 kilates. Amb actors com Aida Folch, Francesc Garrido, Manuel Morón, Joan Massotkleiner o Héctor Colomé. Em trobo a la preestrena de la pel•lícula del director i guionista Patxi Amezcua, als cinemes Verdi de Barcelona. La sala està plena. Hi he anat amb tres amigues gràcies a la invitació que ens ha ofert un dels actors. Primer, unes paraules de l’actriu i l’actor protagonistes –Aida Folch i Francesc Garrido; per cert, molt modestos quan se’ls felicita per la bona feina realitzada. Després, llums apagades i... acció.
Si mirem la sinopsis de la pel•lícula a la seva pàgina web www.25kilates.es diu: “25 kilates és una proposta de thriller radical i modern, propi del cinema independent, rodat com un viatge trepidant per una Barcelona desconeguda”, i explica: “la casualitat uneix a l’Abel i la Kay. L’atracció és immediata. Un cop a mitges els acabarà per unir. L’assumpte és perillós, però el benefici pot ser enorme”.
La pel•lícula ha guanyat diferents premis com: el “premi de la Joventut” i el “premi especial de jurat” al IX Festival Òpera Prima de Tudela; el premi al “millor director” i “millor pel•lícula” als Cinevanguardia; el de “millor pel•lícula”, “millor actor” i “millor actriu” al Festival de Màlaga; i al “millor llargmetratge” a la 22 Setmana del Cine a Medina del Campo.
Pot semblar que estic fent molta propaganda de la pel•lícula, i és veritat. La recomano. Demostra com aquí també es poden fer bons thrillers i com es pot fer aguantar l’intriga fins a l’últim minut, fins a tancar tots els fils que semblaven no tenir solució.
M’agradaria que l’anéssiu a veure i després em poguéssiu dir què us ha semblat. La meva opinió pot ser que no encaixi amb la vostra, encara que en aquest cas, no dubto que us agradarà.

Tráiler:

Un haiku pendent

2009-04-27T15:43:00.000-07:00

La proposta de fa unes setmanes era fer un haiku. Això em va servir per buscar una llibreta vella on hi tinc alguns poemes que vaig fer fa un temps. N'hi ha de bonics, n'hi ha d'horrorosos i n'hi ha de molt horrorosos, però m'ha fet gràcia retrobar-me amb aquests "sentiments".
També hi tenia un haiku que s'adapta a les característiques que necessito, i he pensat que estaria bé posar-lo aquí.

Ulls borrosos.
Coixí moll amb llit buit.
Només un nom.

Tot i així, l'altre dia al tren també se me'n va acudir un, que no voldria deixar d'escriure'l aquí:

Paraules entrellaçades.
Tres amics en un tren.
Un gran joc.

Entenc que un haiku no el pot comprendre tothom i estic segura que si el primer haiku el llegeix algú que em coneix sabrà de què parlo, de la mateixa manera que uns bons amics amb qui vaig compartir l'aburrit tren el diumenge passat per venir cap a Barcelona entendran perfectament de què parlo en el segon. I ja per acabar, m'agradaria també escriure les tres línies que m'han sortit pensant amb tot el que m'espera fins ara: Xile.

Camins emboirats.
Estudiar fora un temps.
El meu viatge.

Reconec que no soc cap experta amb això dels haikus, per tant em quedo amb el record que he sentit quan he obert aquella llibreta vella que tenia arreconada i, per tant, amb els records que m'ha portat buscar un haiku.

"Culturitzant-nos"

2009-03-29T03:13:00.000-07:00

Què és cultura?

Cultura és saber.. però també aprenentatge. Vas “culturitzan-te” a mesura que et vas fent gran i CONEIXES, no només el que t’envolta (que és cultura que aprens sense adonar-te’n), sinó també la que va més enllà del teu voltant, la que busques, la que t’interesses a trobar. I la cultura no només s’aprèn vivint, sinó també llegint, parlant amb altre gent o viatjant.

Cultura o cultures?

No penso que hi hagi només una cultura, sinó varies. Hi ha cultures segons l’origen, les creences, les habilitats, els gustos... Una mateixa persona pot estar en més d’un grup cultural, tenint en compte que a la cultura no només hi incloc les formes de viure d’un grup de persones, sinó també el seu art (arts com la lectura, el cinema, l’escultura o la pintura). I penso que és aquesta diversitat de cultures el que ens enriqueix i el que fa que en puguem gaudir.

Per què jo soc una persona culta?

D’entrada penso que em queda molt per aprendre per tal de poder-me considerar una persona culta. Si he de donar per fet que ho soc, puc dir que principalment és perquè no m’he estancat, sinó que vaig aprenent dia rere dia, em vaig “culturitzant” i vull seguir fent-ho.

Què és per mi una persona culta?

Una persona culta per mi és aquella que no només sap molt sobre un tema, sinó que sap força sobre tots (o més ben dit sobre molts). Que s’interessa pel saber, per conèixer, que llegeix molt, que quan va de viatge no es queda a l’hotel, que aprofita qualsevol ocasió per aprendre dels altres.

Què és per mi una persona inculta?

Una persona inculta és aquella que es queda a casa seva (o al seu poble, o al seu entorn) i només coneix allò. Però sobretot, que es conforma en només saber allò. Podria dir que una persona inculta és qui es pensa que ho sap tot.

Què ha de publicitar, analitzar, criticar, la comunicació cultural?

La comunicació cultural ha de publicitar diferents formes de vida, diferents visions del món. Ha d’analitzar tot allò considerat art i ha de poder criticar-ho. S’han de saber rebre les crítiques de la mateixa manera que s’accepten afalacs. Però la comunicació cultural no pot deixar de banda que existeixen uns drets personals, un dret a la intimitat, un dret als animals, i quan es sobrepassen els límits a aquests drets és quan la cultura deixa de tenir-hi lloc.

La cultura ha de proporcionar un enriquiment personal i la comunicació cultural ha de ser un mitjà per arribar a aquesta finalitat.

El caos de Thomas Bayrle

2009-03-21T07:10:00.001-07:00

Exposició "Diria que ja no som a Kansas", de Thomas Bayrle, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

Segons l'explicació del museu "la visita a l'exposició té com a objectiu familiaritzar l'espectador amb un mètode de treball i una lògica molt particulars a l'hora de plantejar les qüestions rellevants a què es pot encarar o no la producció artística". http://www.macba.cat/controller.php?p_action=show_page&pagina_id=28&inst_id=24959

Més endavant també ens explica com “aquest treball inclou molts dels elements recurrents en l'obra de Bayrle: hi ha contínues referències a la Xina i a les societats altament tecnificades on el subjecte es concep com una part d'una màquina que mou el cos social. També és recorrent l'autopista com una imatge que concentra en un cop d’ull les nocions de circulació, comunicació, viatge, pas i velocitat.”

La disposició de les obres no és estrictament cronològica. Trobem dues obres al vestíbul, i 4 sales a la primera planta del museu. La rampa per pujar a la primera planta està empaperada d'una obra seva “Kartoffelzähler (comptadors de patates, 1968)”.

A la meitat de l’exposició ja t’has adonat dels temes repetitius que utilitza Thomas Bayrle en la seva obra: cotxes, cotxes i més cotxes, complexos entramats d’autopistes, collages fotogràfics sobre fusta, cares, figures fetes d’altres figures (ex: un fotògraf fet de trípodes), línies que formen persones...També hi trobem una obsessió per les aglomeracions de gent i les grans ciutats amb autopistes, gratacels, trens, i gent, molta gent.

A més, l’exposició combina els quadres amb figures i maquestes en 3D i vídeos.

Comencem l’exposició veient obres més actuals per acabar en les primeres, encara que no és, com ja he comentat, estrictament cronològic.
El primer plafó que trobem a la primera planta, està cobert de quadres en què, per exemple, moltes gallines iguals formen la mateixa gallina en gran, molts cotxes formen el mateix cotxe. Per ser el primer veiem quan arribem a la primera planta, i tenint en compte que et quedes força impressionat, no els pots observar com t'agradaria perquè a partir del tercer ja has de mirar tant amunt i està tan a prop que no es veu gens bé. Cada quadre de Thomas Bayrle ja és prou caòtic com perquè no tinguis un mínim d’espai per intentar-lo entendre. L'obra de Bayrle és repetitiva pel que fa els elements, però no per això poc interessant. Després de la primera sala ja busques les autopistes o els cotxes a cada peça i veus que tot té una continuïtat o semblança.

Per si no fos prou caòtica i estressant l'obra de per si, cada cop que vols saber el nom d'un dels quadres (per intentar imaginar-te el significat d'aquest) has de buscar el minúscul -perquè no és petit, és minúscul- rètol que amb lletra encara més minúscula et diu el nom del quadre, la traducció i l'any. Només que hi hagi una sola persona intentant llegir el que hi posa, ja no ho veus. No costaria res, penso, fer petits -i no minúsculs- els rètols dels museus.

El que penso que està bé de la distribució d'aquest treball és l'ordre pel què fa a la mida. A la primera sala no hi ha cap quadre excessivament gran, però a mesura que avança l'exposició de tant en tant ja en trobes d'enormes, fins a la representació d'una llauna de Milch feta amb llaunes de Milch, i, finalment, una sala amb el terra i les parets empaperats.

L'exposició acaba, sens dubte, molt millor que no pas comença. L'objectiu de l'autor és buscar un possible canvi en el món que coneixem. "La seva obra es pot entendre com un rastreig del projecte estètic de la cultura pop, destinat a crear no una memòria nostàlgica del passat, sinó la visió d'un futur que encara ha d'arribar.” Aquestes paraules les trobem al prospecte que et donen quan entres, i queda totalment reflectit durant l’exposició.

Tot i així, continuaré investigant l'autor. No m'ha quedat clar el títol de l'exposició i m'agradaria trobar-li el significat. Si algú el sap, també m'agradarà que m'ajudi a trobar-lo! Potser estava en un d'aquells minúsculs rètols i, ja em sap greu, me l'he saltat.

Recordant Sàhara....Somiant Sàhara....

2009-03-21T05:58:00.000-07:00

Explicar un viatge que hagi suposat una experiència cultural. Sense cap dubte vull parlar de l’últim viatge que he fet, una setmana al Sàhara Occidental. Estic davant un full en blanc i tinc tantes coses a dir que m’és força difícil ordenar les idees.

Per què aquest viatge?
Veiem un cartell amb la Marta (http://intentsdecultura.blogspot.com) que hi posa: “La UAB al Sàhara. Taller de periodisme digital en zones de conflicte”. Animem a tres amics més perquè ens acompanyin a la reunió: la Marina, en Ferran (http://retalls-culturals.blogspot.com) i l’Eunís (http://ideantcultura.blogspot.com). Després de la primera reunió tenim clar que ens interessa el tema, que volem conèixer més sobre aquest i que estem disposats a treballar-hi.
Ja coneixia el conflicte del Sàhara Occidental, sobretot perquè alguns estius han vingut nens sahrauís al meu poble i és un tema que m’interessa. Però cal dir que entre el que sé ara i el que sabia abans i ha un gran salt.
Un viatge no comença quan puges a l’avió. Un viatge comença quan el prepares, t’informes i busques sobre el país, la gent que hi viu i el que hi trobaràs.

Arribada
Som 15 alumnes, 4 professors, 4 acompanyants i en Walad, representant del Polisario a Catalunya que el coneixem només d’arribar a l’aeroport. Quan després de fer escala a Argel arribem a Tindouf, tenim 4 jeeps que ens esperen per portar-nos a la Wilaya d’Auserd. Són gairebé les dues de la matinada i arribem a Auserd, el jeep s’atura davant una casa de fang i una noia ens rep. Sis de nosaltres dormirem a casa seva, com si fos la nostra, o així ens hi sentirem tan sols 24 hores després.

La família
No puc parlar del viatge al Sàhara sense dir res de la família. I no seria sincera si no digués que ara mateix se m’ha dibuixat un somriure a la cara. Penso en la Fàtima, la Dayana, les altres seves dues germanes, les veïnes... El que em van ensenyar elles amb 5 dies no m’ho ha ensenyat ningú. I no és res material. Potser costa d’entendre, però vaig aprendre d’elles, de la seva manera de pensar, de fer i de viure.
Puc dir que des que he tornat (fa més d’un mes) no hi ha cap dia que no els hi hagi dedicat ni que sigui uns minuts dins el meu cap i que encara que podem pensar que la vida aquí no hi ha res que em pugui recordar la vida allà, són petits detalls que em fan pensar en elles. Els primers dies els grans de sorra que trobava per a tot arreu, després un missatge de la Fàtima, després la llibreta on hi apuntava petites coses, els treballs de la universitat, les fotografies, veure una posta de sol o trobar-me en un embús a l’autopista (al mig del desert amb en Bashird, el nostre conductor, això no passava!)

Activitats
No puc explicar dia per dia perquè seria fer un diari massa extens, però diré que vam parlar amb ministres, vam visitar hospitals, escoles, guarderies, centres de discapacitats, mercats... vam poder fer totes les preguntes que vam voler i ens van respondre tots els dubtes que teníem. Vam poder gaudir de les converses amb la gent d’allà, de la llet de cabra i els dàtils que oferien els beduïns, del te, de les veïnes i de la família. A les nits vam ballar, ens van ensenyar cançons i jocs, ens van fer obres d’art a les mans amb henna, em van deixar una melfa per vestir-me i ens van fer sentir com a casa.

Impressions
La primera impressió impactant que recordo va ser quan vam arribar a la Wilaya, a les dues de la matinada. Va ser baixar del cotxe, i només vam veure una cosa: estrelles, moltes estrelles. Mai n’havia vist tantes de juntes, i crec que mai les tornaré a veure, excepte quan torni a Auserd –tinc clar que hi tornaré-.
La sensació de trepitjar aquella sorra era estranya però encara ho va ser més la imatge del matí, en sortir de la casa i mirar al meu voltant com la sorra no s’acabava mai.
Els conductors també es mereixen un petit esment en aquesta reflexió sobre el viatge al Sàhara Occidental. Tant la resta de companys com jo ho vèiem tot igual, no hi havia carreteres marcades, però tot i així, tan si era de dia com de nit, els conductors sabien quan havien de girar a l’esquerra o a la dreta i, de sobte, sense cap senyal que indiqués res, tots giraven. Encara més va ser la resposta quan els vam preguntar com ho feien per orientar-se: “no ho sé, és el cap. El meu cap em diu quan he de girar i quan no, la intuïció.” I mai es perden. Durant el dia s’orienten per la situació del sol. Durant la nit, per les estrelles.
Durant la setmana allà tot van ser agraïments: nosaltres els agraíem el temps que ens dedicaven. Ells, el simple fet d’haver-los anat a veure. Cap de les mirades que em van regalar ni cap de les abraçades que em van fer no em van deixar indiferent.
He fet altres viatges, i de cap altre puc dir que hagi tingut la sensació que tinc ara mentre escric aquestes quatre línies. No ha estat un viatge com els altres. No ha estat una experiència com les altres. Em sembla que el moment de la despedida, quan per dins dèiem adéu al lloc, a la família, a les estrelles i a la sorra va ser el moment on vaig adonar-me d’allò que havia viscut.
La despedida van ser més d’una llàgrima: de tristesa per deixar el lloc, d’alegria per haver-hi estat.

Webs d’interès:

http://sites.google.com/site/fragmentsdesahara/

Ítaca, un bon destí

2009-03-16T03:14:00.000-07:00

Ιθάκη

Σα βγεις στον πηγαιμό για την Ιθάκη,
να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος,
γεμάτος περιπέτειες, γεμάτος γνώσεις.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον θυμωμένο Ποσειδώνα μη φοβάσαι,
τέτοια στον δρόμο σου ποτέ σου δεν θα βρείς,
αν μέν' η σκέψις σου υψηλή, αν εκλεκτή
συγκίνησις το πνεύμα και το σώμα σου αγγίζει.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον άγριο Ποσειδώνα δεν θα συναντήσεις,
αν δεν τους κουβανείς μες στην ψυχή σου,
αν η ψυχή σου δεν τους στήνει εμπρός σου.

Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος.
Πολλά τα καλοκαιρινά πρωϊά να είναι
που με τι ευχαρίστησι, με τι χαρά
θα μπαίνεις σε λιμένας πρωτοειδωμένους•
να σταματήσεις σ' εμπορεία Φοινικικά,
και τες καλές πραγμάτειες ν' αποκτήσεις,
σεντέφια και κοράλλια, κεχριμπάρια κ' έβενους,
και ηδονικά μυρωδικά κάθε λογής,
όσο μπορείς πιο άφθονα ηδονικά μυρωδικά•
σε πόλεις Αιγυπτιακές πολλές να πας,
να μάθεις και να μάθεις απ' τους σπουδασμένους.

Πάντα στον νου σου νάχεις την Ιθάκη.
Το φθάσιμον εκεί είν' ο προορισμός σου.
Αλλά μη βιάζεις το ταξίδι διόλου.
Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει•
και γέρος πια ν' αράξεις στο νησί,
πλούσιος με όσα κέρδισες στον δρόμο,
μη προσδοκώντας πλούτη να σε δώσει η Ιθάκη.

Η Ιθάκη σ' έδωσε το ωραίο ταξίδι.
Χωρίς αυτήν δεν θάβγαινες στον δρόμο.
Αλλο δεν έχει να σε δώσει πια.

Κι αν πτωχική την βρεις, η Ιθάκη δεν σε γέλασε.
Ετσι σοφός που έγινες, με τόση πείρα,
ήδη θα το κατάλαβες η Ιθάκες τι σημαίνουν.

Κωνσταντίνος Π. Καβάφης (1911)

Quan Josep Maria Perceval ens va dir que podíem comentar el poema Ítaca de Kavafis em va fer especial il•lusió. Sempre m’ha agradat molt la cultura clàssica grega i les històries que s’hi amaguen, i aquest poema, en especial, m’encanta.
Tots volem fer moltes coses: volem viatjar, conèixer, sentir... però sempre per arribar a un lloc concret. I Kavafis, utilitzant la història d’Ulisses d’Homer, fa una filosofia de la vida que penso que és interessant seguir: viure el present, perquè és la nostra vida, i és aquesta la que hem de gaudir. I tot això ho aconsegueix impregnant-se de similituds entre el viatge d’Ulisses i el recorregut de la vida de cada un de nosaltres. Allò que importa és que tardis a arribar a aquest destí –Ítaca- que simbolitza la mort i que abans no hi arribis hagis viscut experiències que, al capdavall, és el que haurà estat la teva vida. El poema de Kavafis ha estat traduït a molts idiomes, entre ells el català, a mans de Carles Riba.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

La cançó de Lluís Llach, Viatge a Ítaca, és una obra viva que s’ha convertit en una cançó de referència del cantautor.

Només espero que quan jo arribi a Itaca m’hagi impregnat d’”aventures”, de “coneixences”, d’experiències, que hagi gaudit de “matinades d’estiu”, i que hagi estat, sobretot, un “bell viatge” i “un camí llarg”.

Webs consultades:

http://users.hol.gr/~barbanis/cavafy/ithaca-gr.html

http://www.pencatala.cat/ctdl/autors_traduits/konstandinos_kavafis/fragments/itaca.php

Preguntes impossibles

2009-03-09T04:37:00.000-07:00

Reflexionar sobre el bon gust, la cultura o l’art no és una feina fàcil. És com contestar preguntes impossibles de respondre, incompletes o massa obertes.

Comencem parlant de què és el bon gust. Bé, potser la pregunta no seria “què és el bon gust?” sinó “qui té aquest bon gust?”. M’explico. Si observem un quadre, mirem una pel·lícula o llegim una novel·la pot ser que ens agradi o no, que ho trobem interessant o no i que vulguem repetir la sensació d’haver estat davant una obra d’art, o no. Penso que el bon gust el podem tenir tots, estiguem o no d’acord amb els crítics d’art que opinen sobre el tema.

També podríem arribar a la conclusió que el que dóna el bon gust a les coses és el preu. Des de fa uns anys sembla que el bon llibre és el més car, la bona pel·lícula la que ha costat més de produir, el bon quadre el que es ven per més diners a una subhasta i la millor obra de teatre la que et deixes més diners a la taquilla. Bé, això és el que sembla a primera vista. Si t’interessa el tema, sobretot en el camp del teatre, pots trobar teatres més petits on les obres són a preu gairebé simbòlic i que no per això són més dolentes.

Una altra pregunta seria “qui pot opinar de cultura?”. Sembla ser que només uns quants tenen “aquest bon gust” per poder opinar de tot i sobre tot. I tornem a estar com al principi: serà la opinió d’un “expert”, però que no necessàriament correspondrà amb la resta de persones que hagin vist una obra d’art.

Aquí apareix la pregunta “què és l’art?”. Contestar aquesta pregunta directament m’és impossible. Per mi l’art el sents a través de les sensacions que et produeix una obra. És quan, davant de l’ “art”, tens una sensació que et faria aixecar de la cadira, deixaries tot el que estàs fent per aplaudir allò que has vist, que tens davant o que acabes de llegir. Allò prou important que es mereix un temps només per a ell. Allò que un cop ho has acabat d’observar, no s’esborra del teu cap, sinó que hi segueix perquè reflexionis, hi pensis i hi dediques més temps que a la resta de les coses. Sí, segurament això és l’art, una sensació totalment subjectiva i que pot gaudir una persona “amb bon gust” o una persona que, simplement, sap gaudir d’una obra que no l’ha deixat indiferent.

Tòpics i cinema, junts per sempre

2009-02-28T03:57:00.000-08:00

A l’hora de crear una pel·lícula sembla que tothom intenti fugir dels tòpics, però la realitat és que, la majoria dels directors/es, hi acaben caient. Trobem tòpics en la manera de vestir (sempre sortirà algú vestit de tal manera que identifiquem a quin país ens trobem, mentre que a la realitat si vas a París no et trobaràs totes les noies amb boina o a Espanya totes guarnides amb vestits de volants); també trobem tòpics en la música (si es tracta d’una persecució, d’una escena d’amor o d’una de por, la música ens serà del tot familiar).

Hi ha diferents llocs webs que parlen dels tòpics en el món del cinema. A la pàgina http://www.antiegos.com/2006/07/05/topicos-del-cine-usa/ trobem una llista d’alguns dels tòpics més usats al cinema d’Estats Units. Alguns que m’agradaria destacar són:
·Si hi ha una persecució per un mercat i veiem un carro de melons o de gelats, no hi ha dubte que seran atropellats per algun dels vehicles.
·Si tenim un artefacte explosiu que hem de desconnectar, sempre serà impossible fer-ho fins que faltin menys de cinc segons per l’explosió.
·Els policies sempre fan guàrdia menjant una rosquilla o un donut.
·A les universitats americanes: el capità de l’equip de rugby és ros, musculós i inculte; la seva novia és animadora de l’equip, molt atractiva, rossa, tonta, va vestida provocativament, té un bon escot i és malvada; el protagonista és moreno, prim, tímid i s’enamora de la novia rossa del jugador de rugby, fins que els amics d’aquest l’acaben agredint; al final el protagonista veu que la rossa és tonta i s’acaba enamorant de la morena que ningú fa cas però que al ball de final de curs veiem que també pot ser molt guapa. En aquest punt m’agradaria reivindicar el tòpic de la noia morena intel·ligent i la noia rossa tonta. Potser és un tòpic molt antic que ja començaria a ser hora que es deixés de banda, no? (sí, sóc rossa!)

Dos altres tòpics molt corrents, que podem trobar al següent enllaç http://www.decine21.com/Listas/Los-70-topicos-del-cine-16.asp?id=16, són quan als interrogatoris sempre s’utilitza la tàctica del policia bo i el policia dolent, o bé el típic començament de pel·lícula on es veu com els pares mai tenen temps d’anar a veure al seu fill jugant a beisbol.

Altres tòpics típics que, malgrat hagin passat els anys es continuen utilitzant, són els que trobem en aquest blog: http://blogs.gamefilia.com/cheztommy/08-07-2008/9932/topicos-de-cine-accion.
M’agradaria destacar els tòpics d’acció (sempre passaran a una gran ciutat, mai en un descampat on no hi hagi mobiliari per destrossar), la noia malvada (sempre és guapa, seductora i és la que més arts marcials domina), o bé el tema dels ordinadors (posant una contrassenya aconsegueixes automàticament informació secreta d’estat). Els tòpics no només els trobem directament en les pel·lícules, com hem vist fins ara, sinó que la primera mostra ja està impresa en els cartells. En el blog comentat anteriorment, trobem un exemple de cartells on queda demostrada la fórmula màgica per fer un bon cartell publicitari d’una pel·lícula d’acció: el protagonista amb cara enfadat, una explosió de fons, i vehicles de qualsevol tipus encara que després no surtin a la pel·lícula.

A més, hem arribat a tal punt que fins i tot hi ha actors i actrius que podríem dir que ja són tòpics. N’hi ha que sempre faran de dolents, n’hi ha que sempre els hi tocarà el paper de tonto, mentre que altres faran de seductors, o altres, d’herois. Així doncs, només se m’acudeix un consell pels actors i actrius que comencen: escolliu bé el vostre primer paper, que us agradi i que us hi sentiu a gust, perquè pot ser que us hi quedeu encasellats per la resta de la vostra vida.

L'expulsió dels moriscos: una herència encara visible

2009-02-22T10:58:00.000-08:00

Després de 9 segles a la Península, els moriscos van ser expulsats pels cristians, deixant una gran herència que encara ara és visible. Un exemple el trobem en les primeres manifestacions de literatura castellana, las “jarchas”, estrofes breus en mossàrab incloses dins de poemes en àrab al segle XI. A més, trobem moltes paraules que venen de l’àrab (ex: albergínia, carxofa o catifa), i moltes altres de castellanes amb arrel àrab. No només la literatura n’ha estat hereditària, sinó també les matemàtiques: les xifres del 0 al 9 que s’utilitzen actualment són la numeració introduïda pels àrabs en substitució dels números romans. L’arquitectura espanyola també va quedar marcada pel concepte de ciutat musulmana i encara avui en dia veiem molts elements constructius mossàrabs, sobretot al sud d’Espanya. També van ser ells qui van plantejar la necessitat de distingir entre fe i raó, distinció que ha portat a construir més tard la modernitat il·lustrada i laica.

El 1609, Felip III va decretar l’expulsió dels moriscos, pretenent esborrar de la memòria una llarga època històrica. Els reis catòlics, doncs, van expulsar els moriscos de la península fa 400 anys, quan van aconseguir conquistar l’última ciutat sota domini àrab: Granada. Una frase que ha passat a la història sobre aquests fets és la que la que va dir Fàtima, mare de Boabdill, príncep àrab de Granada, quan aquest plorava per la derrota i la conseqüent expulsió i humiliació: “Ara plora com una dona el que no has sabut defensar com un home”.

Els reis catòlics van enviar capellans i missioners a convertir els moriscos i aquests van ser obligats a combregar amb el cristianisme si no volien ser expulsats. Alguns van optar per fer veure que es convertien amb la finalitat de poder quedar-se a la Península.

Aquest any se celebra el quart centenari de l’expulsió dels moriscos, una bona ocasió per recordar com la comunitat cristiana va voler imposar les seves creences religioses i va expulsar-los per motius econòmics emparant-se en motius religiosos, fet que es va repetir més tard amb els jueus.

Parlar d’expulsió significa parlar de final, un trist final d’una història gloriosa, l’eliminació d’una minoria per una majoria a la societat espanyola del seu temps. I no només la ruptura d’una convivència social, sinó també el final d’una llarga etapa històrica que, per sort, ens ha deixat una herència cultural per sempre.

Webs consultades:

http://www.materialesdehistoria.org/
http://www.webislam.com/?idt=11444
http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/06925177599158195332268/index.htm
http://www.arbil.org/108moro.htm
http://www.1609-2009.es/